MAWU I ELS SEUS FILLS (Benin)
Diuen els vells del meu poble que quan el sol s'amaga
ja a l'altra banda de la plana, darrere els arbres gegantins, i en el poblat
es comencen a encendre els focs del sopar, que fa molt temps, quan els homes
i les divinitats vivien plegats encara i la terra era dolça, Mawu -el més gran de tots els
déus, el creador de tot el que existeix- veia, content, orgullós, com
creixien els seus fills: Alo (que vol dir braç), Adogo (que vol dir panxa) i Afo (que vol dir peu). Era una família unida que s'estimava.
Però un dia, quan va estar segur que no era ja un estrany a la terra i que
l'harmonia regnava a la seva petita família, Mawu
va decidir que era hora ja de tornar al seu reialme. Va reunir, doncs, els
seus tres fills i els va dir:
- Fills meus, m'estic fent vell i tinc ganes de tornar al lloc d'on vaig
venir, ja sou prou grans per quedar-vos sols. Estimeu-vos, sigueu solidaris.
Ajudeu, sempre que pugueu, els qui ho necessitin. No menyspreeu ningú perquè
ningú no és menyspreable, doneu almoina a qui ho necessiti i, per sobre de
tot, no oblideu els meus consells i així tindreu una vida feliç.
Mawu va afegir que els consells que els acabava de
donar eren el més preciós de la seva saviesa, allò que més s'estimava.
Els tres nois van prometre que seguirien aquelles recomanacions.
Així, doncs, al cap d'uns quants dies Mawu es va
vestir amb el seu gran mantell daurat, va agafar el ceptre i les insígnies
del seu rang, els meravellosos objectes de la divinitat i màgicament va anar
enlairant-se fins a desaparèixer de la vista dels qui l'acomiadaven, els
quals obrien de bat a bat els seus ulls admirant el poder del pare dels déus.
Els tres fills es van fer homes, cuidaven les seves
collites, menjaven tot el que necessitaven i, quan arribava la nit, s'asseien
amb els seus, parlaven i reien tot bevent el deliciós vi de palma.
Tots tres havien arribat a gaudir d'una brillant situació. Alo, el braç, vivia en una casa molt gran, envoltada per
la densa vegetació del bosc; la llar d'Adogo, la
panxa, era més petita i s'aixecava enmig dels seus camps que li donaven molta
fruita, gra i verdura.
També Afo, el peu, vivia bé, el seu bestiar es
multiplicava molt, tenia porcs, pintades i petites cabres que trescaven ací i
allà, donant-li llet i carn quan la necessitava.
Però Alo i Afo semblaven
haver oblidat els consells del seu pare, el gran Mawu,
i la seva vida anava depravant-se. Menyspreaven els pobres, maltractaven la
gent menuda, la seva riquesa els omplia d'orgull i humiliaven la gent de
condició més baixa amb la seva actitud i el seu tracte.
Adogo, en canvi, era modest i pels seus actes es
veia que no havia oblidat les recomanacions del pare. Al contrari dels seus
germans, donava almoina a qui la demanava, a casa seva hi havia sempre menjar
per a qui tenia gana, visitava els seus germans i, quan estaven malalts, els cuidava i se'n preocupava.
I passaven els dies, i passaven els mesos, arribaven les pluges i la terra
podia beure l'aigua dels núvols, el preciós aliment de la vida, i arribava
l'estació seca i creixia el gra de mill i s'anaven inflant els nyams, omplint
de riquesa aquell indret on, un dia, Mawu va creure
que havia arribat l'hora que els seus fills emprenguessin el camí dur de
l'home adult, de l'home recte i solidari.
Però el pare dels déus portava massa temps allà dalt, començava a enyorar els
seus fills i va decidir tornar a visitar-los. Es va posar les seves més
majestuoses vestidures i, quan estava ja a punt d'anar-se'n, el mirall d'una
llacuna li va permetre contemplar la seva imatge. I llavors va tenir una
idea. Va voler verificar si els seus fills havien fet cas dels seus consells
i va decidir visitar-los sense que sabessin qui era. Dit i fet, es va
transformar en un lleó vell i sense forces i es va plantar davant de la porta
del seu fill Alo, el braç. Amb una pota feble i
fatigada va haver de trucar moltes vegades abans que l'obrissin. Quan, per
fi, Alo va aparèixer, després de comprovar qui era
el que trucava, li va dir:
- Què vols vell lleó?
- Vinc de molt lluny -va contestar Mawu-. Què em podríeu donar aigua, menjar i llit per
reposar?
- Fora d'aquí, ves-te'n, no tenim res per a un lleó vell i ronyós com tu.
Decebut i cansat, Mawu va prosseguir el seu camí fins a la casa del segon fill, Afo, el peu. Aquesta
vegada, però, s'havia transformat en una vella; l'actitud d'Afo va ésser com la del seu germà. Sense apiadar-se de la pobra dona, li va negar
l'aigua, el menjar i el repòs que demanava. Mawu es
va sentir molt decebut, estava realment cansat i quasi s'arrossegava; va
pensar, però, que encara li quedava una oportunitat i es dirigí, aleshores, a
casa del seu tercer fill, Adogo, la panxa.
Quan hi va arribar les cames començaven a fer-li figa, estava molt cansat,
tenia molta set i temia que també el més petit hagués oblidat els seus
consells i recomanacions. Però Adogo el va rebre
amb els braços oberts, va fer que li preparessin aigua per rentar-se, li va
servir un àpat amb el bo i millor dels seus queviures i li va preparar un jaç on la vella es va adormir de seguida.
Quan Mawu va haver reposat, i encara disfressat de
pobra vella, va cridar Adogo i li va demanar que
anés a buscar els seus germans.
Encara que un mica sorprès, Adogo va voler
complaure la dona i, quan els tres fills van arribar, Mawu recuperà el seu aspecte de divinitat formidable i els va recordar els seus
consells i recomanacions, tot el que els havia dit abans de deixar-los sols a
la terra. Els va recordar els seus actes, la seva vida i, per a castigar uns
i premiar l'altre, va afegir que, en endavant, ballarien una bella dansa
sense música:
- Adogo -va manar-, posa't aquí al mig.
Adogo va obeir.
- Alo, posa't ara a sobre d'Adogo.
I Alo així ho va fer.
- Afo, tu et posaràs sota el teu germà Adogo i l'aguantaràs.
Quan els tres germans van haver executat les ordres del pare, Mawu va afegir:
- Serà així per sempre més. Tu, Adogo, en mig dels
teus dos germans, ets el rei. I ells seran els teus esclaus. A partir d'ara
ja no et caldrà treballar mai més i sempre tindràs menjar suficient, menjaràs
quan tinguis gana. No t'hauràs d'esforçar i podràs anar allà on vulguis.
Des de llavors, doncs, Adogo, la panxa, és
veritablement un rei. Afo, el peu, camina per a
ell. Alo, el braç, treballa i carrega per a ell. I
serà sempre així mentre els homes tinguin panxa, tinguin peus, i tinguin
braços.
Mawu ho va decidir. |