PER QUÈ HI HA LLEBRES BLANQUES (Indis d'Amèrica del Nord)

Ploma d'Àliga era un gran caçador. No li calien gaires coses per anar a caçar: armat només amb un arc i sis fletxes, cada dia portava prou cacera per alimentar la seva família.

Un estiu, en aquella prada tan immensa on vivien, hi va haver sequera. Per no morir-se de set, els animals fugien cap al nord, on fa més fred i plou més. Ploma d'Àliga i els altres caçadors de la tribu van pujar a les seves canoes i van seguir els animals riu amunt.

Quan van arribar a les prades i els boscos del nord, Ploma d'Àliga i els seus companys van anar a la recerca d'animals. Ploma d'Àliga va veure unes petjades de cérvol i sense fer soroll es va seguir. Mentre seguia les petjades, tot d'una van començar a caure volves de neu.
Aviat tot el bosc va ser blanc i els camins i les petjades del cérvol van quedar cobertes per una espessa capa blanca. El pobre caçador no reconeixia el lloc i no trobava el carmí de tornada.

Enlluernat per la llum que es reflectia a la neu, caminava d'esma i pensava:
- Estic perdut, no podré trobar els meus . companys, ni tornar mai més al campament. Si em moro aquí a la neu no tornaré a veure la meva família!

. De sobte va veure una llebre marró que se'l mirava. L'animal
saltironava cap a ell, es va aturar davant seu i li va dir:
- Home, tens aspecte de no saber on vas.
- És veritat - va respondre Ploma d'Àliga - M'he perdut.

- Jo sé on és el teu campament - va -exclamar la llebre -Vine, segueix-me.

El caçador, sorprès, va seguir la llebre, que el va conduir molt a prop del campament.

Ploma d'Àliga es va agenollar i va acariciar la llebre mentre li deia tristament:

- Gràcies, germana llebre, m'has salvat la vida. Hem de caçar per alimentar la gent de la nostra tribu i em sap greu, perquè potser algú de nosaltres et caçarà demà.

A mesura que el caçador l'acariciava, el pel de la llebre es tornava blanca .
Ben aviat va ser tota blanca, des de la punta del nas fins a la cua només li va quedar una taca negra just a l'extrem de les orelles.

Llavors la llebre va fer un bot i va marxar saltironant. Ploma d'Àliga va veure com la llebre s'allunyava i es feia invisible enmig de la blancor de la neu.

Ploma d'Àliga va ser immensament feliç, perquè des d'aquell dia cap dels caçadors dels que anaven a caçar al nord blanc i nevat no tornava amb una llebre blanca.