COM ES VA INVENTAR LA GUERRA

Si mai mireu un atlas us podreu adonar de que la terra sempre ens l'han dibuixada rodona com una pilota; és més fins i tot a l'escola ens han ensenyat una bola (el globus terraqui) que ens han fet voltar una i mil vegades tot dient que allò és el nostre planeta i que sempre gira i gira. Així podem entendre i comprendre més fàcilment com és elnostre món i com funciona tot l'univers.
Un dels invents que es perd en l'història del temps és la roda que ens demostra com d'una manera molt simple tot pot anar avançant i a cada volta ens porta una mica més enllà; però els homes i dones, és a dir les persones adultes, que habiten la terra sempre s'han volgut complicar les coses, i quan ja havien aconseguit que tot anés sobre rodes, avorrits del que els envoltava, van voler fer experiments per trobar noves diversions, i com aquell que no vol la cosa o no sap com acabarà tot, van decidir inventar la guerra.
Va ser un invent complicat i difícil, perquè en el fons ningú no la volia, primer anaven de broma, amb burletes i ganyotes; com si fos un joc de no gaire bon gust:
-Elis, elis!!
es treien la llengua:
-I tu noo o!!
es feien orelles de burro:
-Uhhh!! uhhh!!
es posaven la mà oberta a la punta del nas:
-Pam i pipa!!
es feien botifarra:
-Nyiclis!! Nyiclis!!
es donaven enveges:
-Mira, mira. Apa!
...///...
De mica en mica es va passa als insults i la cosa ja pujava de to:
-Ets un tros d'ase
-Borinot
-Cotxe espatllat
-Cagamandúrries
-Cara de tele podrida
-Brètol
-Llepaplats trencats
-Pixatinters
-Filferro pelut
-Cocombrot d'esmirinyecs
-Caca de gos
...///...
Als pocs dies una cosa va porta a una altra, i van passar a les mans:
-s'estiraven dels cabells
-s'escopien
-es mossegaven
-s'esgarrapaven
-es punxaven
-es picaven
-es pessigaven
-es tiraven pedres
...///...
Com que els adults semblava que s'ho passaven bé i es distreien (tot i que era d'una manera una mica salvatge), els nens i nenes del món que sempre aprenen imitant i repetint allò que fan els grans, van decidir posar en pràctica allò que veien fer; d'aquesta manera tota la mainada es feien llengots i ganyotes, s'insultaven, es donaven cops, plantofades, esgarrapades i fins i tot: es feien sang!!! Els grans, (que per això eren els grans), es van anar engrescant més i més en les seves baralles, i de les mans
van passar als pals, dels pals a les pedres, de les pedres a les bombes i a les armes cada cop més perilloses i destructives.
Però ben aviat la mateixa quitxalla es va adonar de que allò era avorrit, cansat, a més feia mal i no tenia cap sentit. I van decidir inventar un altre joc més intel.ligent i no tant perillós; es tractava de donar-se la mà tot fent una cadena, cantar una cançó i passar-se un petó; a veure fins a on arribava aquell petó!!
La cançó deia:
Un cant no és un cant
si no es fa amb el cor;
un cant no és un cant
si canto tot sol.
Un cant és un cant
si fem un acord;
un cant és un cant
si el fem entre tots.
Així es va anar fent una filera llarga i llarga de nens i nenes que s'agafaven de la mà i tot cantant es passaven un petó; la cadena convidava a tothom; travessava carrers, camins, camps, boscos, muntanyes, pobles, ciutats, fronteres... hi havia gent que sortia de casa seva, de les botigues, de les fàbriques... per afegir-se, d'altres aturaven el cotxe i també s'enganxaven; però sempre n'hi havien alguns que passaven de tot allò, ho trobaven ridícul i s'estimaven més continuar amb les seves guerres.
La cadena avui, encara es va fent i fent i qualsevol dia passarà a prop nostre i ens demanarà que ens afegim per donar la volta a la terra, abraçar-la i cantar plegats.
I tu què faràs? t'hi voldràs afegir?
Àngel Daban