HAN ROBAT EL TEMPS

Sovint hem sentit parlar de l'ordre còsmic que controla tot el funcionament de l'univers; són aquelles lleis que fan que els planetes no topin entre ells, que no veiem les estrelles a deshores, que el sol sigui rodó, que el moviment dels astres sigui constant i no vagi a sotracs, que les forces de la gravetat no es destarotin... Com sempre darrera de totes les màquines hi ha uns éssers intel.ligents que ho controlen tot. Un d'aquests és el Senyor del Temps; personatge força curiós i de caire màgic que viu als núvols; té tants anys com el món, porta una gran barba blanca i la seva feina única i exclusiva és la de controlar el temps; però no el temps que fa o que farà: si plou, si neva... no!, el Senyor del Temps controla el temps que corre, que vola, que passa, que fuig o que encara a de venir. Allò que diem el temps horari. I per a fer-ho compta amb una infinitat d'estranys d'aparells mesuradors: rellotges de totes menes, quaderns de notes (per anotar totes les variants),
equilibradors d'ombres (per calcular les intensitats de la llum), ulleres d'allargavistes i observadors astronòmics (per a conèixer la situació exacta del cosmos), controladors gastronòmics (per saber amb precisió els moments dels àpats), catalitzadors sòmnics (per graduar la son i els somnis) ...
Aquella nit es presentava com qualsevol altra; el Senyor del Temps també ha de dormir com tothom, però abans feia la mateixa cerimònia de sempre: s'escalfava el llit, es posava la camisa de dormir, desava el temps en una capseta petita sobre la tauleta, programava el despertador i tancant el llum aclucava els ulls per dormir plàcidament. De sobta, al cap d'unes hores, un soroll fort i sec li va estroncar el son. El Senyor del Temps va obrir de nou el llum i es va adonar de que la capseta on guardava el temps havia desaparegut misteriosament. Això el va esverar i tot fent un bot va saltar a terra tot cridant:
- Socors! Auxili! M'han robat! Agafeu els pispes! Que no marxin!
Però ja era massa tard per a les lamentacions. En treure el nas per la finestra, el Senyor del Temps no sabia quina cara posar, va veure sorprès com el temps de tot el món s'havia aturat; tot restava quiet, immòbil, silenciós... Havien robat el temps i això era molt greu; si no el recuperava de
nou les conseqüències podien ser desastroses, incalculables. Els sols no tornarien a lluir mai més, els planetes deixarien de voltar, els dies no s'aixecarien, els habitants del tots els mons continuarien dormint i dormint
per sempre més, les galàxies restarien com glaçades, la vida quedaria abaltida i ensopida fins la mort.
El Senyor del Temps, excitat i molt nerviós, encara amb camisa de dormir, va saltar per la finestra; s'entrebancava amb tot, mai no s'havia trobat amb una situació semblant.
Amb una llanterna de piles (com sempre una mica gastades), anava enfocant per aquí i per allà tot cercant una petita pista que el pogués orientar cap a on anar. Estava desesperat, tot ell tremolava, la seva mà també tremolava i la lot anava de banda a banda, resultava del tot impossible de veure res.
De cop i volta una petita lluentor (mai tant ben dit) li va donar llum, el va illuminar; aquell reflex venia d'una "dècima de segon" caiguda i abandonada en un marge del camí. Més enllà va trobar una "estona" repenjada sobre una
branca. Un "desprès" abocat en una bassa, un "moment" entre les bardisses, un "tot seguit" sobre la barana del pont, un "parell de minuts" al costat d'unes roques, un "ara mateix" surant a l'aigua, un "d'aquí no res" sobre la gespa, un "ja torno" al costat d'un cau de conills, un "sovint" prop de la soca d'un desmai, un "esperem" enganxat en uns rostolls...així de mica en mica el Senyor del Temps va anar recollint diferents trossos de temps esbargit de qualsevol manera per tots els voltants fins arribar a un escampat on un parell de lladregots inconscients, sense saber què fer amb tant de temps, el perdien miserablement.
El cas, sortosament, es va resoldre sense incidents i els pispes van confessar que havien robat la capseta sense saber què era el que hi havia dintre; avergonyits es van disculpar i es van comprometre a recollir per sempre més tot el temps perdut a l'univers. Per altra banda el Senyor del Temps, a partir d'aleshores ja no desa el temps en una capseta, sinó que ho fa dins d'una ampolla de vidre totalment transparent; si més no, diu el Senyor del Temps, si tornen lladres, abans d'emportar-se l'ampolla podran veure el que hi ha dins i tindran temps de pensar-s'ho.

Àngel Daban