UN CONTE D'HIVERN

Caterina recordava amb enyor el seu pare i la seva àvia Era un fosquet fred del mes de febrer de l'any 1799.
Agafà el xal, obrí la porta i sortí.
L'atmosfera de la sala era massa densa. A la foganya uns quants troncs gruixuts d'alzina i d'ullastre ja feia temps que es cremaven. Les olors s'havien mesclat, de llenyes, de vi, de suor, de sobrassada i de formatge.
Amos i pagesos seien amb les pipes a la boca o rosegant el tabac de pota mentre xerraven animosament i jugaven a les cartes, fent temps, abans de sopar. Les dones de la casa eren a la cuina enllestint el menjar, netejant les casseroles i començant a preparar el pa per demà. Les senyores seien i brodaven a les teles de fil.
L'aire va ferir la seva cara, congestionada per l'escalfor de la casa. Una esgarrifança va recórrer el seu cos i va alenar profundament. Encara no era fosc i se veien els núvols blavosos amb formes de taques i retxes i amb les primeres estrelles que ja resplendien en el cel.
Sense adonar-se, va arribar fins el final del camí. Ara començava a sentir el fred per l'esquena i se va acotxar amb el xal. Va veure onejar la bandera britànica i els crits de relleu de la guàrdia del destacament militar que hi havia no molt lluny del lloc familiar.
Les darreres tonalitats de blau van desaparèixer i el cel se va tenyir d'estels. Ja era de nit, un altre cop.
Caterina no volia tornar i no sabia com però s'allunyava fins que va arribar a la costa. Per uns moments va tancar els ulls i va gaudir de la fredor que recorria el seu cos. El penyal estava just allà, davall dels seus peus. Va pensar que seria molt fàcil llençar-se i ja hauria acabat tot. Però Caterina estimava la vida.
El fred ja la feia tremolar, els cabells se li havien amollat i s'arremolinaven davant la cara. El soroll de la mar era ensordidor i li arribaven els esquitxos de les fortes ones que xocaven contra el penya-segat.
Era trist haver-se criat sense mare i, a més, sentir-se culpable de la mort de la dona que l'havia duta al món. El pare, era tan acadèmic, tan estudiós, segur que ho havia fet el millor que sabia i tot el que sabia era de llibres. Al menys, l'àvia havia pogut contrapesar aquell excés de racionalitat il·lustrada. La seva ment era rica d'imaginació i de llegendes.
El pare se sentia molt orgullós de ser jurista i membre de la Societat Maonesa de Cultura i de parlar anglès i francès sense cap mena de dificultat. Sempre feia referència als seus viatges a Anglaterra i França.
Recordava que mai no va voler endur-se-la amb ell i, quan tornava, seguia dedicant-se sempre als llibres i al conreu del saber.
Ella gaudia quan el pare la deixava estar present durant les visites i fins i tot participar de la vetllada malgrat que aquesta llibertat era limitada; Caterina era una dona menorquina. Tenia present com s'havia arranjat el seu casament, les vegades que son pare li ho havia dit "vull que estiguis ben casada", "ja ho tinc tot arranjat". La família del nuvi era tradicional, molt convencional i benestant. Ben segur que son pare pensava que podria estar ben atesa en aquella família i que trobaria una bona companyia amb altres dones.
Caterina pensà que quan se va casar, per complaure al seu pare, tenia divuit anys i moltes ganes de ser lliure però no podia ni passar-li pel cap la idea de desobeir al pare.
Rememorava com va preparar el seu aixovar durant els dos anys de festeig i com va casar-se a l'església de Sant Antoni, tot com el seu pare volia.
Com ells dos, els nuvis, van anar a viure al lloc familiar. Veia el lloc, tan gran i amb tantes terres per conrear forratges i per al bestiar llaner. Al lloc, hi vivien els sogres i les quatre germanes del nuvi, a més dels llogats i els pagesos.
El que més li agradava era el paratge, un poc desolat, rocós ja que hi havia la mar molt a prop.
Caterina estava segura que mai no s'acabaria d'adaptar a la nova vida. Sempre hi havia gent pertot, mai no podia estar sola, no tenia una cambra per a ella i no veia molt clar quin seria el seu futur en aquell ambient.
Cada dia era igual, llevar-se prest, observar com s'organitzaven les feines de la casa, anar a la capella a resar, escoltar les últimes xafarderies i, el pitjor de tot, les nits i els desigs del seu marit. No es podia treure del cap la seva pròpia imatge. La seva mirada, perduda cap al sostre, el cos tens i fred, estàtic com el d'una morta, mentre sentia el pes i els gemecs d'aquell home damunt, com si lluités per aconseguir quelcom que ella no li volia donar.
Ja feia dos anys que estaven casats i encara no havia quedat encinta. Li molestava adonar-se que les dones de la família ja començaven a fer comentaris en veu baixa i callaven quan feia acte de presència. Els homes no eren tan discrets. Solien fer, de tant en tant, qualque comentari entre irònic i obscè al respecte. Ja no era na Caterina, era l'eixorca.
Caterina va sentir-se observada, se va girar i el torrent de pensaments, desbocats com la mar, se van esvair. Quasi de corrents, va arribar al lloc, mentre sentia el seu nom que el portava el vent:
- Caterina, Caterina que no me sent? Entri que fa fred.
Va cridar la seva cunyada més gran des de la portalada just la va veure.
- Ara venc -va dir Caterina sense alterar el seu pas.
- Corri que hi ha visites. Que no ho veu que va feta un desastre, mullada, despentinada, els enagos bruts…
Caterina no va dir res, mentre intentava recollir-se els cabells.
A la sala hi havia dos homes, dos soldats amb l'uniforme anglès.
El seu marit va anar de pressa cap a ella, i va passar el seu braç per les espatlles en un acte de possessió, de pertinença.
- Què feies allà fora? -va demanar-li a l'oïda, sense esperar resposta. Puja dalt! I les paraules que, en un principi havien estat comprensives van convertir-se en severes. Caterina va pujar les escales i va anar a la seva cambra. En veure el llit va pensar que aquella nit no en tenia de ganes d'estar amb el seu marit. Volia estar sola. Des que s'havia casat, no havia pogut estar-hi, i ho enyorava.
Trobava a faltar els llibres, sempre al seu abast. La flaire de les fulles, impregnada per tota la casa. Les lectures endinsada a la butaca, a qualsevol hora del dia. El pare era un amant del saber, era un dels pocs homes que havia aconseguit una nodrida biblioteca, gràcies als seus contactes amb els estrangers.
Recordava com li agradaven les xerrades amb la seva àvia, mentre preparaven pastissets i altres dolços per les nombroses visites, principalment d'estrangers.
No se podria dir que fos ben vist, per la majoria dels seus coneguts, ser anglòfil però al seu pare tant li feia, del que pensessin els altres d'ell. Una vegada més, Caterina va desitjar haver nascut home.
Va eixugar-se els cabells i se va mudar de roba acuradament. Va dedicar molt més temps de l'acostumat i del que les bones maneres permetien.
Durant el sopar va notar que l'anglès més jove la mirava i va sentir una sensació estranya, quelcom que mai no havia sentit abans. El cor li bategava més ràpid, no podia deixar de mirar al soldat i, a la vegada se sentia observada per ell.
Aquella nit, al llit, amb el seu marit al costat, somniava amb aquell home i se sentia culpable i joiosa a la vegada. No li importava si no el veia mai més, al seu soldat; qualsevol cosa era impensable. Recordava com la seva àvia l'havia dit que no hi havia presons, ni tancadures per a la imaginació.
Per primera vegada va sortir un rampell de rebel·lia. Havia somniat amb la seva àvia i amb aquell dia, quan era petita, que va fugir de casa perquè son pare l'havia renyada. Potser va ser l'única vegada que va tastar el gust de la llibertat.
- M'agradaria anar a veure a mon pare. Demà és el seu aniversari.- Va demanar-li al seu marit, tremolant de por per dins. Després que ho demanés diverses vegades i, sobretot, que li regalimessin algunes llàgrimes, el seu marit va accedir a dur-la a Maó i va deixar-la a la casa paterna per un parell d'hores. El seu pare la va rebre amb molta alegria, sorprès per la inesperada visita. El soldat anglès era allà.
Era un ajudant del nou cartògraf i volia veure els mapes que tenia el pare. En un moment en què el pare va sortir a buscar les ulleres, el soldat va acostar-se sigil·losament a Caterina i va dir-li en veu molt baixa:
- demà aniré al seu lloc a prendre mides, hi serà, allà? Se sentia confosa, mai ningú no havia tingut aquell atreviment. Va restar en silenci i, quan el pare va tornar, va sortir de l'estança fins que va sentir la porta del carrer tancar-se per retornar al seu costat.
El dia que el soldat anglès va anar al lloc feia molt mal temps; plovia i bufava forta tramuntana.
Caterina se va aixecar molt prest i va restar tot el matí aferrada a les finestres per si el veia arribar. El vent xiulava per entre els trencs dels finestrons. Ella sentia veus que li parlaven, ara a cau d'orella ara llunyanes.
Quan ell va aparèixer, ja estava preparada per sortir. No va fer gens de soroll. Les dones eren a la cuina,
ella ja havia dit que tenia molt de mal al cap i que volia estirar-se damunt el llit. El seu marit i el sogre eren a Maó i els homes eren al camp i encara trigarien molt en tornar.
Va sortir i va caminar sense saber a on. De sobte va sentir que, just passava pel costat de l'estable, un braç ferma l'estirava i el seu cos i els seus llavis ja no sentien la fredor d'aquell dia d'hivern.
El temps semblà que s'aturava i, dins l'infinit, va sentir com el plaer inundava el seu cos. Un tro va rompre l'encisament. Durant uns instants van romandre immòbils, escoltant el so de la pluja damunt les teules.
Abans de partir, aquell home va dipositar un botó que se va arrabassar del seu uniforme, en la mà de Caterina. I se'n va anar.
Quan ella va arribar a casa, va pujar les escales ràpidament. La sogra va sentir renou, va sortir de la cuina i va demanar-li inquisidorament :
- Què vos passa, vos trobau bé? Vos not estranya.
- No és res, ara me'n torn al llit. Va dir sense girar-se.
Una vegada a la cambra, va amagar el botó entre les seves camisoles.
El soldat va tornar l'endemà matí, ella el va veure anar i venir pels voltants del lloc. Caterina no va sortir.
Durant tota la setmana va saber que ell hi era, allà fora. Però aquella setmana ella va jeure al llit i no va voler ni menjar, ni veure a ningú ni aixecar-se per res. Tots, a la casa, patien per ella ja que no sabien quina estranya dolència l'havia afectada. Després d'examinar-la, el metge va donar-li unes herbes i va recomanar molt de repòs. El diagnòstic no era fàcil malgrat que, possiblement, se tractava d'una malaltia del cap. De la mateixa manera que havia vingut, se'n aniria.
El primer dia que se va alçar del llit, feia un dia preciós que ja convidava a pensar en la proximitat de la primavera. Va agafar el seu diari i va escriure en un full en blanc:
- "Divendres 16 de març de 1799.
Ja ho tinc tot." - I va baixar les escales, encara dèbil, va obrir la porta i se'n va anar caminant molt de pressa cap als penya-segats i una vegada allà, davant la mar, va llençar el botó daurat.
Carme Cloquells Tudurí