LA BRUIXA DEL RIU

NARRADOR: En aquest precís moment, N'Hug de Mataplana, noble senyor de la Pobla i Castellar està vivint un dels moments més emocionants i difícils de la seva vida. Escolteu, escolteu i veureu què passa.

N'HUG de MATALAPLANA: Oh estimada meva! Reina del meu cor! Accepta casar-te amb mi i seré l'home més feliç d'aquestes contrades.

ESPOSA: Oh noble senyor! I tant que accepto la seva invitació. Estaria boja si digués que no!

NARRADOR: I així va ser com, al cap de dues setmanes, el senyor N'Hug de Mataplana va contraure matrimoni enmig d'una gran celebració on tothom hi va estar convidat. La gent de la Pobla i Castellar, però, no estava gens d'acord amb aquest casori.

PRIMER VASSALL: Com pot ser que el nostre noble senyor es casi amb aquesta donota?

SEGON VASSALL: El nostre senyor és noble i generós, en canvi ella és una dona malcarada i egoista. Segur que dintre seu amaga una gran maldat.

TERCER VASSALL: Ai senyor! Pobres de nosaltres! Estem ben arreglats!

QUART VASSALL: Vés-te´n donota! Vés a un altre lloc a escampar les teves males arts!

CINQUÈ VASSALL: Sí, mala bruixa!

NARRADOR: I no us penseu pas que anaven mal encaminats, no. La veritat és que el jove noble no podia pas triar una persona més dolenta que aquesta dona.
Un cop acabada la celebració, N'Hug de Mataplana obrí les portes del castell a la seva esposa.

N'HUG: Passeu estimada! Aquest serà des d'ara el nostre niu d'amor!

ESPOSA: Oh N'Hug! A partir d'ara aquest serà el meu castell! Jo podré manar sobre els teus servents i els vassalls d'aquestes grandioses terres.
Vinga, servent, ja pots pujar el meu cofre a la nostra habitació.

NARRADOR: Durant les setmanes segúents, la influència d'aquella bruixa era tan malèfica que el senyor de N'Hug va emmalaltir.

N'HUG: Em moro, sento que m'estic morint per culpa de la meva esposa!
No puc més, no puc suportar més la seva maldat! Adéu món cruel!

NARRADOR: Ni els millors metges de la cort no varen aconseguir refer el jove noble i acabà morint. Els seus vassalls no s'explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la notícia que la dona del senyor de N'Hug era una bruixa de les més dolentes.

ESPOSA: Ha, ha, ha! El meu jove marit ha mort! Ara sí que tinc tota la seva riquesa! A més a més, en el meu ventre estic esperant una filla seva! Segur que serà la filla més bonica del món.

NARRADOR: Era cert, la bruixa esperava una filla però el què no era tan cert era que fos bonica sinó que, com si fos un càstig per la dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. La gent del poble també ho va veure:

GENT DEL POBLE 1: Heu vist la filla d'aquella bruixota?

GENT DEL POBLE 2: I tant que sí, té els cabells vermells com el foc!

GENT DEL POBLE 3: I els ulls brillants com les bestioles que, de nit, corren pels boscos del castell!

NARRADOR: La bruixa no volia que la gent del poble parlés malament de la seva filla.Esposa: La meva filla ha de ser la més bonica d'aquetes terres!

NARRADOR: Llavors, se li va ocórrer la més malèfica i cruel de les idees!

ESPOSA(bruixa): Faré desaparèixer totes les nenes que neixin sota els meus dominis i les llançaré al fons d'una profunda cova que vaig descobrir muntanya amunt, a l'altra banda del castell.

NARRADOR: I així ho va fer. Cada nena que nrixia la llançava al fons d'aquella cova. Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova.

BRUIXA: Ha, ha, ha! Puc sentir les nenes com ploren! (Tothom es posa a plorar). M'agrada sentir com estan patint! Ja, ja, ja!

NARRADOR: Les nenes no paraven de plorar i plorar i com més ploraven més contenta estava la bruixa. (Plors de criatura)
Una nit, però, la bruixa va tornar a entrar a la cova:

BRUIXA: Dimonis i Redimonis! Que estrany! No sento cap plor de criatura!
Què deu estar passant? A veure, m'endinsaré dins la cova i comprovaré què passa.

NARRADOR: La bruixa va anar caminant i caminant per aquell profund i tenebrós forat però no podia sentir cap nena. Fins que...

BRUIXA: Oh, no! He relliscat!! Ahhhhhhhh! Socors!

NARRADOR: La bruixa va caure i va anar a parar al fons del fons d'aquella cova infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d'aquella donota maligna, un gran riu d'aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa.

NARRADOR: Diuen que d'aquesta feta en va néixer el riu Llobregat i que les seves aigües són les llàgrimes d'aquelles pobres criatures que dies i més dies havien estat plorant al fons d'aquella horrible cova.
També diuen que la força d'aquell riu va ser tanta que la bruixa quedà convertida en polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també tenyeix les aigües del Llobregat.
I qui no s'ho cregui (que sempre hi ha algun descregut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pel voltant de Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.