LA REINA MORA

Allò que realment va passar a Siurana l'any 1153 és potser ara com una fantasia més, o, tal vegada, la fantasia llegendària d'avui és allò que hauríem volgut que passés aleshores.
A quasi mil anys de distància no hi ha tal volta res, ni real ni irreal, i tot fou i no fou, i tot pogué ser.
El prestigi que tenia entre els cristians la fortalesa de Siurana, enclavada en una cinglera de roca , a 737 m. d'altitud de molt difícil accés, va fer que els reconquistadors no l'ataquessin directament.
De primer els cristians van conquerir Tortosa, tot el riu Ebre i el baix Segre, fins a Lleida.
Així les muntanyes de Prades i el valiat de Siurana quedaren completament aïllats. Allí encara onejava la mitja lluna, quan per tots els voltants senyorejaven els catalans.
I, quan aquests decidiren de lluitar definitivament amb Siurana, no van anar directament a combatre-la . Primer van conquerir tots els territoris del seu valiat. De tal forma que no l'assetjaren fins que no quedava altra localitat per conquerir sinó ella mateixa.
La gran pedra on Siurana es troba emplaçada té forma de paella. El poble es disposa a l'eixamplament final
La suda, el castell, era dreçat al mànec des d'on obstaculitzaven totes les comunicacions. El recinte fortificat, tot roca viva, proveïa de pedres per estimbar i si calia podien encara desfer edificis del poble i atacar eficaçment els camins.
La fortificació solament semblava admetre l'atac per una sola cara, que era precisament on hi havia el castell i la seva gran muralla. Les altres cares eren defenses inexpugnables per la mateixa natura.
Els conqueridors contemplaven tota la roca-erola, amb el castell negrenc i les cases blanques de calç daurades del sol. No volien fer el més mínim mal als seus habitants. Calia arribar a l'acord de no malgastar ni vides ni armes ni energies en un atac frontal. Siurana podia caure com una fruita madura es despenja de l'arbre.
El normand Antoni Mese, el de Claramunt, Bernat de Plegamans i Albert de Castellvell, entre d'altres iniciaren el setge.
Els assetjats no semblaven pas doldre's que els cristians donessin fil al temps.
Els refugiats de tot el valiat comptaven amb provisions i aigua només per sostenir-se un temps.
Pel camí de Prades es veien els sentinelles aposentats. Els dels cristians a camp ras, i els dels moros darrere els merlets i dalt de les torres. De tant en tant s'iniciava alguna envestida, rebutjada amb dards i sagetes. Tota la cornisa encinglerada era plena de guerrers bronzejats que avalotaven i llençaven pedres i troncs.
Els sarraïns tot i que sabien que tenien tallades totes les comunicacions confiaven en el seu déu i estaven resolts a resistir i morir.
Mentre la vida transcorria en els campaments, se sentia el mall del ferrer que colpejava l'enclusa, afilant espases i dards o preparant ferradures pers als corsers; la fressa de les destrals que esmicolaven soques i la dels martells brandats en la construcció d'escales per a l'assalt futur.
Les tropes ullaven el cingle amb recel i es preguntaven:

I si no es rendeixen?
Resisteixen, els endiastrats sarraïns!
D'on treuen les provisions?
Als masos havien estat fets presoners musulmans rerassagats. També tenien contacte amb jueus aposentats entre la població sarraïna. D'aquesta manera adquiriren informació del castell i de la vila.
La inactivitat i l'oci sense glòria són bons companys de la fantasia. Així sorgí l'existència d'una bella i indòmita princesa sarraïna. Arribaren a pensar que ella sola mantenia l'esperit dels assetjats.
Entorn de les fogueres , els lluitadors cristians pensaven que darrere els murs hi vivia una jove de cos escultural, faccions colpidores i llarga cabellera arrissada.
A la nit ,tot era silenci, tothom dormia, tret dels sentinelles
Els assetjadors jeien uns dins les tendes, d'altres a l'abric d'una balma o entre els matolls, o bé cara les estrelles.
Percebien el renill dels cavalls, el cruixit de les branques, el cant dels grills i, lluny, l'udol dels llops.

Quin dels guerrers no posava aleshores la seva fantasia en la bella Abd- al- azia?
Cadascú trenava el seu somni.:
Ponç de Cervera es preguntava si acceptaria un combat singular i si seria capaç d'enfonsar-li l'espasa al pit.
Hug Folch de Cardona somiava que se l'emportava d'una revolada dalt del cavall.
Guillem de Claramunt creia poder-la convertir al cristianisme.
Bernat de Plegamans se la imaginava eixelebrada i riallera, saltironant i dansant.
El normand Antoni Mese la veia amb el cabell llarg fins als genolls.
Albert de Castellvell la feia caiguda als seus peus implorant protecció.
Sigui com sigui, tothom somiava la imatge de la bella intrusa.
Sigui com sigui tothom somiava: poder entrar en un palau encantat, amb jardins plens de nards, roses i tarongers florits amb brolladors d'aigua i ocells. Les cambres encatifades, plenes de coixins i al bell mig una llitera ricament ornada, amb la princesa sarraïna al damunt amb la cabellera estesa.
Quants vegades els sentinelles creien veure sortir de les tenebres com un parrac blanc que anava prenent la forma d'una silueta femenina.
Arribà el dia que Siurana caigué. Els catalans hi entraren com una riuada i envaïren el castell i el poblat.
Al bo de la brega se'ls aparegué un cavall blanc muntat per una figura àgil coberta de gases també blanques. El seu rostre era mig tapat per un tul, i els seus ulls negres i febrosos ferien més que les sagetes.
Ramon de Ganagot, encegat per la lluita, anava a envestir-lo, quan deturà el seu cavall i endevinà qui era la gràcil figura que tenia al davant.
L'estol de guerrers es deturà igualment fascinat. L'heroïna mora, destrament havia fet estrebada a la brida del seu cavall i fent-lo girar en rodó, l'encarava al cingle.
El cavall reculava renillant, esfereït davant l'abisme: Ràpidament Abd-al-azia s'arrencà el vel i va tapar els ulls de la bèstia, al temps que l'esperonava al ventre. L'animal amb la crinera eriçada s'aferrava amb les quatre potes damunt la roca, traient guspires. Finalment va fer un salt i es va perdre pel precipici.
Els guerres catalans van veure voleiar els vels blancs de l'heroïna, mentre desapareixia.
Tots van córrer cap al cingle i esglaiats miraven el fons . El gegantí pany de roca roja a ple sol els feria la vista. Els pins i les alzines havien engolit el cos d'Abd-al-zia i el seu cavall.
Els guerrers, que s'havien abocat a la cinglera, recularen en prendre consciència d'aquest fet:
Hem vist estimbar-se la dama sarraïna?
No ha estat tot plegat una il.lusió de la nostra fantasia?
No ha estat un miratge?
Abd-al-azia havia esquivat les urpes dels vencedors per mantenir-se per sempre més en la seva admiració.
El cristians van guanyar la batalla , però no van aconseguir vèncer la donzella.
Van plantar la creu vermella de Sant Jordi a la torre més alta del castell, derruïren la mesquita, posseïren la roca, però la noia els burlà desapareixent en l'abisme.
A través dels segles s'han anat forjant càbales sobre l'heroïna i el seu gest immortal.
El seu salt no és un salt cara avall, sinó un salt projectat vers el futur