ELS TORRONS I LES NEULES

Segons les dades i llegendes, hem d'agrair el torró als àrabs. Tot i així, catalans i alacantins es disputen la paternitat d'aquestes postres. La tradició alacantina es basa en el fet que al llibre Los lacayos ladrones, escrit al segle XVI per Lope de Rueda, ja s'esmenten els populars torrons d'Alacant. En concret es parla que a la ciutat de Sexona (més tard Xixona) ja es fabricaven els tradicionals dolços. Pel que fa als catalans, conviuen dues teories similars però una mica distants en el temps. La primera explica que a l'any 1703, després de la pesta que va assolar la vila de Barcelona, es va convocar un concurs de pastissos que poguessin resistir un mes sense fer-se malbé i que el guanyador va ser el pastisser Pau Turró o Turrons. Una segona versió explica que a l'any 1714, quan el rei Felip V va assetjar la vila, un pastisser anomenat Pau Turró va barrejar els darrers aliments que quedaven, la mel i les ametlles, i que va aconseguir un producte d'un alt valor nutritiu, que es conservava durant molt temps i que era fàcil de repartir entre els combatents: el torró. Els torrons més tradicionals són el dur i el tou o el que és el mateix el d'Alacant i el de Xixona. S'elaboren bàsicament amb els mateixos ingredients: ametlles, fruits secs, mel i sucre. En els darrers anys han aparegut moltes variants de torrons: de xocolata, de crema, de cacauets, de coco, de fruites o de massapà.

Pel que fa a les neules, aquests dolços sembla que també tenen un origen molt antic ja que es conserva una disposició dictada pel bisbe de Lleida de l'any 1168 que ordenava que se servissin a cadascun dels seus familiars 6 neules en dinar i 4 en sopar. També expliquen que el rei En Jaume en va oferir per postres en un convit al Palau Reial l'any 1267 i se sap que van costar 'deu diners' el centenar. Tot i que a Catalunya reben el nom de neules i són molt típiques per Nadal, a la resta d'Espanya també consumeixen productes similars que reben el nom de barquillos.