La primera referència escrita més antiga que es té del nostre municipi és de l'any 932 (s. X).
En aquesta època de la formació de Catalunya el seu territori estava format per diferents comtats. Qui governava els comtats catalans de Barcelona, Girona i Osona (en aquest últim s'inclou el comtat de Manresa) era el comte Sunyer, fill petit de Guifré el Pilós (el de les quatre barres de sang).
Un document d'aquest any dóna fe d'una venda de terres al comtat de Manresa en el terme de la Vall de Nèspola al lloc conegut com a "Ullastrell" (avui Oristrell). Aquestes terres d'Oristrell limitaven a l'Est amb el "Palacio de Avezia" (nom antic on s'assentarà el castell de Rocafort). A l'Oest amb el "flumen Lubregado" (riu Llobregat). Al Sud limiten amb el "Monte Virgilio" (muntanya de Puig Gil). I al Nord amb el "rio Nèspola" (riera de Nespres).
Veiem doncs que el terme d'Oristrell tenia gairebé unes dimensions semblants a les que té actualment el terme municipal.
A inicis del segle X els territoris de la riba esquerra del Llobregat que avui comprenen els termes del Pont de V. i R., Mura i Talamanca es denominaven amb el nom de "Vall de Nèspola". Topònim que fa referència a la riera de Nespres o de Mura que rega els tres termes. Durant el procés de repoblament i feudalització posterior s'originarien, a finals del s. X, els castells de Rocafort, Mura i Talamanca.
Surt esmentat el lloc de Vilomara en un document signat pel comte Borrell l'any 982 i en el que cedeix al monestir de Sant Benet (acabat de consagrar) un mas que té anomenat "villa antiga" en el lloc de "Villa Amara".
Sembla ser que aquestes vil·les anomenades antigues són les restes d'antigues vil·les o masies romanes que havien quedat abandonades i que amb les repoblacions del s. IX i X tornen a ser utilitzades.
Pel que fa al pont que creua el Llobregat l'any 1012 surt citat un pont de pedra com a límit meridional del mas Querosa de Viladordis. No és fins l'any 1193 on surt citat amb claredat al parlar d'uns molins que hi ha en el pont.
El topònim "Palau de Vesa" és l'antic nom amb que es designa el lloc on s'aixecaven l'església i el castell de Rocafort. L'església conservaria el nom fins ben entrat el s. XI. El castell, i tot el seu terme, surt anomenat també com "de Nèspola" fins el 1022 en que ja surt citat com "...el castell de Nèspola que diuen Rocafort..." ja que passa a ser domini de la família Rocafort que el mantindrà fins que l'any 1281, Humbert de Rocafort ven a Pere Sitjar, ciutadà de Barcelona, tot el seu domini.
Fou un nét d'aquest, també anomenat Pere Sitjar, l'últim senyor laic de Rocafort. Les restes del qual reposen en el sarcòfag -ossari que es conserva a l'església de Rocafort. La seva vídua, Guillema Nerell, deixa tot el senyoriu de Rocafort al monestir de Sant Benet (1377). El monestir tindrà la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins la desaparició dels drets senyorials i dels ordres religiosos el 1835.
Durant la baixa edat mitjana i l'edat moderna, prop de l'església de Sta. Maria de Rocafort, va anar creixent un petit nucli rural: el poble de Rocafort. Bona part de la població del terme però, vivia en masos escampats pel terme: Oristrell, Casajoana, Arbosset, can Riera, el Flequer, Casassaies, Serra de Pungrau, El Prat, el Ventaiol, can Roviralta, can Vilomara,...
Aquest últim mas, ja esmentat, va donar nom al pont de pedra que s'alçà ferm i resistent, per donar pas al camí ral que comunicava Manresa amb el Vallès i Barcelona, tot passant per les carenes de la serra de l'Obac. Aquesta important via de comunicació medieval va ser utilitzada durant molts segles, pràcticament fins la meitat del s. XIX, quan, amb l'arribada del ferrocarril i la nova carretera de can Massana, caigué lentament en desús.
Una via de comunicació tan important havia de tenir un pont que estigués en consonància, ja que era el Llobregat l'únic curs fluvial important que havia de travessar i havia de resistir l'empenta de les aigües durant les freqüents crescudes de la tardor. No obstant això, el 3 de novembre de 1617 una devastadora riuada enderrocà l'antic pont que fou de nou reconstruït per la ciutat de Manresa. Els escuts de la ciutat en els seus arcs principals en deixen cosntància.
L'ORIGEN INDUSTRIAL DEL MUNICIPI
A mitjans del segle XIX dos industrials, Antoni Jover i Marià Regordosa decideixen instal·lar dues fàbriques de filats de cotó vora el riu Llobregat i el Camí Ral, per la qual cosa compren uns terrenys situats a tocar del mas Vilomara i del pont. L'any 1841 construeixen la resclosa i el canal per tal de conduir l'aigua del riu fins a les fàbriques per produir l'energia necessària per moure la maquinària tèxtil. L'any 1848 ja funcionaven a ple rendiment. A treballar a les fàbriques vingué gent de la rodalia (Rocafort, Mura, Navarcles, Manresa...) especialment dones i nenes que amb el fruit del seu treball ajudaven a complementar la migrada economia de les seves llars. La fàbrica Regordosa tenia unes naus amb cuina i dormitoris perquè obrers i obreres poguessin passar la setmana (de dilluns a dissabte) i el diumenge tornaven, a peu, a les seves respectives llars.
El 17 de gener de 1902, a un quart de set de la tarda, va fer explosió la caldera de la fàbrica Jover, que va afectar també a la Regordosa, situada al davant mateix. Van morir 12 treballadors (5 homes i set dones, algunes amb només dotze anys), i varen resultar ferits molts més. Aquest accident va mobilitzar l'ajut de la ciutat de Manresa a conseqüència del qual li va ser concedit el títol de "Benèfica".
Com a conseqüència de l'accident en Pere Regalat Jover ven la seva part a Marià Regordosa propietari de l'altra fàbrica. El 1926 Indústries i Magatzems Jorba es fa càrrec de la fàbrica de filats del Pont de Vilomara. El 1928 es produeix un incendi que destrueix pràcticament tota la fàbrica. Els treballadors tornen a la fàbrica el 1931. L'any 1966 les indústries Jorba compren definitivament la propietat a Ramon Torres Regordosa, i se'n faran càrrec fins el seu tancament definitiu l'any 1985?
L'establiment de les dues fàbriques tèxtils al segle passat va suposar un notable creixement demogràfic pel municipi. L'any 1842 en el municipi hi havia una població de 182 habitants, la majoria al nucli de Rocafort o bé disseminada per les masies.
L'any 1857 la població era ja de 862 persones i el 1887 augmentà a 1322. Xifra que es mantindrà més o menys estable fins les onades migratòries de la dècada dels 50 i 60 del segle XX.
L'espectacular creixement de població del Pont de Vilomara respecte de Rocafort i la creixent divergència ideològica i política entre el nucli obrer i liberal de Vilomara enfront del rural i conservador de Rocafort, va fer que l'any 1868, aprofitant la conjuntura política del moment (revolució de setembre) es traslladés, si us plau per força, la seu de l'ajuntament de Rocafort a El Pont de Vilomara. El nom del municipi continuarà sent el de "Rocafort" fins el 1917 en que s'anomena "Rocafort i Vilumara" i a partir de 1982 s'inverteixen l'ordre dels topònims quedant el definitiu "El Pont de Vilomara i Rocafort"
