El dijous 15 de maig, va venir en Manel Gallart a explicar-nos una rondalla valenciana que es titula “ El dia del miracle” d’ Enric Valor.
Us animem a conèixer més coses sobre l’obra a través de la pàgina web següent: http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Valor_i_Vives
EL DIA DEL MIRACLE (Enric Valor)
Existeix la creença que el dia deu de juliol, a les dotze del mig dia, l'aigua de la mar es fa dolça.
Es conta que en la serra vivia un xica molt bella i dolça a la qual li agradava molt la mar. Tant que es passava els dies contemplant-la i no se'n cansava mai. Ella tenia una gran pena perquè volia viure a la mar, i per això es passava els dies plorant. Pel dia el sol li preguntava:
—Per què plores?
—Perquè m'agradaria viure dins la mar.
—Però això no pot ser. A la mar sols viuen els peixos.
I la jove continuava plorant. I per la nit la lluna li preguntava:
—Per què plores?
—Ai, que jo voldria viure a la mar.
—Però això és impossible, xiqueta, ni pots viure a la mar ni tocar el cel amb la mà. Va, va, no plores més.
Però la jove no tenia consol. De tant que va plorar, que en aquell lloc va brollar una font, les aigües de la qualdavallaven a la platja de l'Antina.
Un dia va aparèixer un mag que li va pregunta perquè plorava i la xica s'ho va contar.
—Doncs no cal que plores més, que el teu desig serà satisfet.
I en eix moment la xica es convertí en un sirena. Al principi la xica es sentia feliç però després s'adonà que així no podria veure al seu amant que vivia a la serra. Aleshores arranca en plors de bell nou. Ara ja no hi havia remei, ja no tornaria a veure al seu amant.
A causa dels llàgrimes, tots els anys el deu de juliol l'aigua de la mar és fa dolça.
Catacrac Catacric
Conte Contat
Conte Finit
| |
 |
|
I QUEIXALETS TAMBÉ !(Enric valor)
Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent en els oms de la baixada.
— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d'un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l'arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.
—Eeeeeh, Eeeeeh! —s'oïa en la fosca.
Sí que plorava un criançó, i ben prop.
Davall a pleret entre els oms. Se'l va sentir a la vora.
—Eeeeh, eeeeh!
A l'esmortida claredat d'un fanal d'oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d'un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l'abandonat.
— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot car de l'infant , i ja pensava d'endur-se'l a sa casa.
En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l'altre, va arribar davall del fanal d'oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.
— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d'home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d'impudícia i de maldat.
— Aiii!
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l'aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: "No vages de nit a la font!" Però cà!...
Això que, malgrat l'encontre amb el diabòlic criaçó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d'oli enllumenava el safareig. Ella s'hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera
—Escolte, bona dona— digué Toneta sense poder estar-se'n.
La vellarda no va respondre, com si no l'hages oïda.
—Quin fred que fa aquesta nit!— que va prosseguir Toneta.
Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
—Escolte, escolte, bona dona! Sap que m'ha passat venint?
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.
—Escolte, escolte— cridava ja anguniosa —He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava... i m'ha mostrat uns queixalots!..
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d'ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l'endolada amb una veu que gelava la sang:
—Són com aquestos?— preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n'entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.
Quan retornà, era a casa seua gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l'havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora dels safareig de la font.
Fi
