Aquesta propietat, juntament amb la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, pertanyien a Sant Pere de Terrassa. A l'esmentat segle XVII, els Canals van vendre la finca, juntament amb les terres de conreu, a un sabadellenc.
Aquest sabadellenc va ser en Jaume Puiggener. És en aquest moment en que es produeix el canvi de nom a tota la propietat: deixa de ser conegut com a Mas Canals i comença a sonar el nom de Can Puiggener. Un nom que avui es manté, malgrat que el 1909 l'últim hereu dels Puiggener (o l'últim hereva, per ser més exactes), va vendre la finca i el seu conjunt a Joan Gorina. No cal pas dir que d'aquell Can Puiggener, que va adquirir en Gorina, amb l'actual no en queda la més mínima semblança.
Als anys 30, unes casetes ben modestes configuraven la part que llindava amb la via del tren del Nord. Eren cases i coberts amb habitants d'altres regions i també amb veïns de raça gitana dedicats a la compra i venda de bestiar, generalment cavalls.
Als anys 40 el cens de pobladors no arribava als 100. A començament del 1950 el cens ja s'havia doblat i el ritme de creixement continuava augmentant més i més. Al 1955, tota al fondalada compresa entre la via del tren, la carretera de Castellar del Vallès i el riu Ripoll, experimenta un fort augment de població que feu que aquesta superés els 3.000 habitants.
Al 1967 la VISSASA va edificar tot el terme conegut com El Llano, motivant que a principis dels anys 70 ja es superessin els 7.000 habitants censats. A partir d'aquest any l'augment de població ja no va ser tant espectacular, però si que va ser-ho pel que fa a les noves edificacions, ja que va començar l'enderroc d'alguns habitatges molt precaris i, paral·lelament, s'alçaven habitatges més dignes i vials més transitables.
Com a detall complementari, cal apuntar que el mes d'agost del 1986, a la plaça del Primer de Maig es va inaugurar la instal·lació del primer rellotge analemàtic (de sol) d'Espanya. El barri de Can Puiggener, en aquesta ocasió, va avançar-se a la resta d'Espanya.
