1-L'arribada de les Religioses Franciscanes

El set de maig de 1879 set religioses de l’Institut de Religioses Franciscanes Missioneres de la Immaculada Concepció s’instal·laren a la Casa Parroquial per fundar una escola catòlica en el petit municipi agrícola de Sant Cugat. Les set religioses arribaren responent a la petició del mossèn de la parròquia de Sant Pere, que havia insistit en la implantació d’una escola catòlica a la vila. Les primeres aules de la nova escola foren el claustre del monestir i els voltants de la casa parroquial.    

L’Escola Santa Isabel en el claustre del monestir

 Abans d’acabar el segle XIX l’escola tindria altres seus: La plaça Octavià, el carrer Santa Maria, i la carretera de Rubí, fins a quedar ubicada definitivament en uns terrenys donats a la part sud del municipi.

2-Les primeres escoles de Sant Cugat    

L’escola de les Franciscanes no fou pas la primera escola que s’obrí en la vila de Sant Cugat, i ni tan sols fou la primera escola privada. Durant el segle XIX hi hagueren dues o tres escoles públiques (depenent dels anys, una o dues de nens i una o dues de nenes) i algunes de privades, la majoria de les quals pertanyien a persones capacitades que ensenyaven a un nombre petit d’infants. L’escola pública de nois havia evolucionat de la primera escola pública de la vila, de la qual es té dades de la seva existència ja en els anys 30. Aquesta escola sembla que havia estat situada en alguna casa del poble i se sap que al 1950 es va traslladar als baixos d’una casa del Carrer Major. Aquesta nova ubicació fou curta, doncs l’esmentada casa estava en estat ruïnós. Fou aleshores quan l’escola passà a ocupar una part exterior del claustre del monestir (abandonat per la comunitat benedictina el 1835). Els locals exteriors del claustre del monestir van ser escola pública intermitentment i durant períodes curts perquè la seva propietat estava en disputa entre l’Estat i l’Església.

L’any 1847 es creà l’escola pública de noies, la direcció de la qual s’adjudicà a una mestra que, segons sembla, ja portava uns anys fent una tasca docent amb nenes en el poble. En els anys 40 Havia aparegut una escola privada de nens que ensenyava a una cinquantena d’alumnes. Les escoles públiques de nens i nenes seguiren anant i venint de locals. L’activitat d’aquestes escoles va tenir moltes pauses: canvis de local i dificultats per part de l’Ajuntament per pagar lloguers, baixes de professorat,  enrenous polítics amb noves constitucions que no tothom acceptava i fortes depuracions en el cos estatal de mestres.

Cap a 1879 es temia un imminent tancament de l’escola privada (que es va fer efectiu el 1880) i es proposava tancar l’escola pública de nenes per, en el seu lloc, obrir una segona escola pública de nens. Finalment l’escola de nenes no quedà definitivament tancada però si que quedà disminuïda  per l’expansió de la segona escola de nens. El capellà del poble, Pau Tarradellas, havia alertat en diversos àmbits de la situació “deplorable” en la que havia quedat sumit l’ensenyament de les nenes a Sant Cugat. A més dels canvis de local, havia patit molts canvis de professorat i períodes de llargs d’incert tancament.

En uns anys en que les congregacions religioses començaven a ser de nou permeses (especialment les dedicades a l’ensenyament) apareixia amb força, amb seu a la Garriga, una congregació dedicada a la promoció de les noies en els àmbits rurals. Aquesta congregació, present ja al 1879 a Barcelona, Badalona, Poble Nou i l’Hospitalet i en plena i rapidíssima expansió, fou requerida per Pau Tarradellas per fer una nova escola privada. El seu primer local escolar foren els espais exteriors del claustre. Quedava fundada l’Escola de les Franciscanes. La més antiga avui de les escoles del municipi.

3-La fundació d’una nova orde    

L’orde de les franciscanes fou creada per la catalana Anna Ravell. Anna Ravell nasqué a Arenys de Mar l’any 1819. El seus pares s’havien conegut i casat a Barcelona. El pare era farmacèutic d’ofici i junt amb la seva dona, i en temps de l’ocupació napoleònica, va estar buscant per Catalunya una població per instal·lar-s’hi i obrir una farmàcia.  Finalment aquest indret va ser Arenys de Mar, el poble en que havia nascut la mare, i una vil·la amb molt dinamisme comercial i particularment resguardada del conflicte amb França. 

El 1830 la família d’Anna (amb 11 anys)  es va traslladar a viure a la població veïna de Mataró El 1847 Anna va ingressar al mateix Mataró al noviciat de les “Germanes de la Concepció” , branca depenent de la “Sagrada Família de Burdeus”.

Certs problemes interns van fer que es produís una escissió de germanes que no acceptaven alguns dels requisits que els imposava l’orde francesa. Algunes internes, entre les que figurava Cristina Ravell, germana d’Anna, van trencar amb l’ordre francesa i es van reconvertir a una nova orde. Anna Ravell, que no participà en l’escissió, va esperar a acabar el noviciat i abandonà l’orde a final d’aquell curs.

L’experiència d’aquells anys la va portar a anar refermant una vocació cap a l’ensenyament, la vida en comunitat religiosa i un decantament cap a la promoció de les nenes i noies en l’àmbit rural.  Els anys posteriors al noviciat va estar visquent a la vila de Gràcia i es preparà per aprovar els exàmens d’Instrucció primària. L’any 1852 aprovà l’examen i obtingué el títol estatal de mestra.

El 1857 visità al capellà de Cardedeu per oferir els seus serveis de mestra de nenes en aquesta vil·la. La seguien dues companyes més amb un projecte de nova vocació al cap. El capellà la dirigí a La població de la Garriga, on pensava que podia prestar millor els seus serveis. L’acollida que obtingué en aquesta població no pogué ser més bona. Amb poc esforç aconseguí crear una escola privada que, un any més tard, es reconvertí fruit d’una bona entesa amb l’ajuntament en escola pública de nenes. Al mateix temps fundà una petita comunitat de religioses agrupada sota el mantell de la Orde tercera de Sant Francesc i que desenvolupaven el seu servei a l’escola de la Garriga. El franciscà Ramón Boldú, figura intel·lectual notable en l’època, assessorava a Anna en qüestions religioses i l’ajudà a convertir el seu projecte de comunitat en una orde nova franciscana. El 1869 no volgué jurar la nova Constitució de la Monarquia Espanyola i l’escola de la Garriga deixà de ser pública 

Entre els anys 1875 i 1885 el projecte d’Anna Ravell experimentà una expansió espectacular. Diferents grups de germanes formades dins de l’orde d’Anna fundaren diverses escoles arreu de Catalunya i una al Marroc : Barcelona (1874), Badalona (1875), Poblenou (1876), Hospitalet (1877), Sant Cugat del Vallès, Villassar de Mar i Vallirana (1881), Argentona i Tànger (1883). Després vindrien: Gelida i l’Hospital espanyol de Tànger (1888)

L’aprovació de l’orde per part de La Santa Seu arribà el 1891. Dos anys més tard moria a Argentona la seva fundadora. 

4-Els primers anys de l’escola de les franciscanes

L’escola de les Franciscanes de Sant Cugat va iniciar la seva historia el set de maig de 1879. Al principi comptava amb set germanes franciscanes i figurava com a superiora del grup una sancugatenca que havia format part de la primera fornada de religioses de l’orde d’Anna Ravell. Aquesta religiosa, de nom Montserrat Casaramona i Molins (Bibiana de nom de pila), venia de l’escola de Badalona i fou fundadora i titular de l’escola de Sant Cugat i posterior titular de l’escola de Vilassar de Mar.

L’escola de Sant Cugat va néixer amb pocs recursos econòmics i per això va tenir primera la seu a la casa parroquial en uns espais que facilitava el mossèn Pau Tarradellas. La presencia de l’escola a la casa parroquial havia de ser temporal però s’allargà més del que el mossèn havia pensat. Entre tant el constant soroll de la quitxalla torbava bastant l’activitat de la casa abacial.

El mossèn volgué provocar un canvi d’emplaçament i per això introduí el cobrament d’un lloguer pels espais ocupats per les monges. Les germanes franciscanes, que no disposaven encara de prous recursos, van acudir a l’Ajuntament per demanar sosteniment. El consistori valorava la feina que estaven portant a terme les monges i decidí pagar el lloguer que imposava el rector sobre els espais de la casa abacial. Aquesta resolució no fou la que esperava el rector que a més afegí la inconveniència moral que monges i rector convisquessin en una mateixa casa. El rector plantejà que, si les monges podien pagar un lloguer, també podin instal·lar-se en un altre local i les esperonà a cercar un nou emplaçament per l’escola. Sembla que de bon començament bastants vilatans simpatitzaven amb la tasca de les franciscanes i aportaren tota mena d’ajuts i consells per fer front a aquests problemes inicials

El 1881 les monges abandonaren la casa abacial i s’instal·laren en una casa de la plaça Octavià, cantonada carrer Hospital. Aquesta situació es mantingué set anys fins que el 1888 arribà a Sant Cugat la fil·loxera. La plaga de la vinya empobrí molt el conjunt de la població de Sant Cugat i disminuïren les contribucions a la despesa de l’Ajuntament. El consistori no podia afrontar el pagament del lloguer de les monges franciscanes i amb bona voluntat  les cedí el pis superior de les ales nord i llevant del claustre del monestir; espais que figuraven com a propietat de l’Ajuntament. L’estada al monestir durà fins 1894, any en que, degut a l’estat ruïnós dels espais del claustre, es traslladaren a una casa del carrer de la Torre. Aquest nou emplaçament resultà petit des del primer moment i a la fi tornaren a llogar la casa de la plaça Ocatvià cantonada carrer Hospital. Aquest cop les monges franciscanes ja podien fer front al lloguer dels locals per si soles. Podem considerar aquest fet com un signe que l’escola es consolidava i prenia força per si mateixa.

Segons es recull d’un informe de 1890 de l’Arxiu Diocesà de Barcelona l’escola comptava amb 120 alumnes (noies) i integraven la comunitat religiosa 8 germanes.

La plaça d’Octavià i el carrer Santiago Rossinyol a finals del segle XIX. La casa que fou seu per dues vegades de l’Escola Santa Isabel quedaria més a la dreta de la foto.

5-Els primers anys del segle XX

A principis del segle XX, l’escola Santa Isabel es traslladà a una edificació de la Carretera de Rubí.

L’any 1918 la senyora Maria Ribatallada va donar un ampli solar a l’Institut de Franciscanes Missioneres de la Immaculada concepció per fer-hi una escola. El solar cedit -el terreny que actualment ocupa l’escola- era un camp que limitava per la cara nord amb la riera de Can Mora i pel sud-est s’obria cap el barri de l’Eixample Sud.

L’Eixample Sud era una zona nova del poble, situada entre el nucli antic i la riera de Sant Crist, a un pas dels primers boscos de Collserola. Donada la seva proximitat amb l’estació de tren (inaugurada el 1917) i a la carretera de l’Arrabassada (inaugurada el 1879) s’anava convertit en seu de residències d’estiu de la burgesia barcelonina. La gent del poble l’anomenava el barri “dels estiuejants”, “dels senyors” o “La colònia”. El barri s’anà ocupant de mica en mica adquirint un aspecte de conjunt obert i ajardinat. La zona compta amb el conjunt més gran de cases catalogades d’interès històric i arquitectònic dins la ciutat, i l’escola Santa Isabel n’està inclosa.    

El mateix 1918 les monges franciscanes van encarregar a l’arquitecte municipal Ferran Cels (autor del mercat municipal -1911) els planells d’un edifici escolar. L’edifici fou pensat en època postmodernista i observant algunes ornamentacions hom hi troba influències de Puig i Cadafalch. L’obra s’inicià aquell mateix any i es va inaugurar l’any 1926. L’edifici comptava amb una residència per la comunitat religiosa i una capella. De seguida es generà un moviment diari d’infants entre la nova seu, el poble antic i les masies properes. L’any 1929 l’ajuntament aprovà la construcció d’un pont sobre la riera de Can Mora. Aquest era molt estret però a facilitava bé el pas dels nens que anaven a col.legi. El pont estava entre el que és ara l’edifici de Correus i les cases de Can Quitèria i la Papereria Planas.  Al poble es coneixia com el  “pont xic” o el “pont de les monges”. 

6-Els anys de conflicte

El nou col·legi de la rambla Ribatallada era una instal·lació admirable. Per aquells temps no hi havia al poble cap edifici construït d’inici a fi per a finalitats escolars. Antigament havien esta projectats al poble alguns edificis per allotjar l’escola pública, però cap d’aquells bonics planells arribà a convertir-se en una construcció real. Finalment, en temps de la Segona República, al 1934 s’inauguraren “les Escoles Noves” acomplint-se així el somni de molts de tenir un edifici nou per l’escola pública.

L’escola Santa Isabel va passar en deu anys de l’entusiasme que obria la inauguració del nou edifici a l’incertesa i el tancament. Entrem als anys de la Guerra Civil...  

Des del mateix moment de l’alçament dels militars, el 19 de juliol de 1936, Sant Cugat visqué, en tots els terrenys, uns canvis trepidants. A part del moviment de camions i homes armats que es desplacen a Barcelona per sufocar altercats i controlar l’orde, al poble es creà un comitè revolucionari integrat per sindicats i partits obrers. Aquest organisme es consolidà com a govern revolucionari local i rivalitzava amb l’ajuntament en competències i amplitud de gestió. La reacció anticlerical fou també molt forta i desencadenà la mort dels capellans de les parròquies de Sant Cugat i de Valldoreix i la crema i saqueig de totes les ermites. El monestir fou ocupat per sindicalistes de Cerdanyola el dia 21, però l’actuació de la milícia local va aturar l’espoli i la crema dels d’altars. Finalment el temple es destinà com a magatzem col·lectiu a les mans del Sindicat Agrícola. El poble fou anomenat “Pins del Vallès” per eliminar la referència religiosa del seu topònim.

La comunitat de religioses franciscanes abandonà el nou edifici escolar el mateix més de juliol de 1936. També abandonaren el poble les Religioses Franciscanes de la Santíssima Trinitat: Segona orde assentada al poble, al 1909, dedicades a l’assistència sanitària dels més desfavorits i que tenien la seu al carrer Dos de Maig cantonada Girona (entre la plaça Barcelona i l’escola). 

Amb poc temps el nou govern local reorganitzà el sistema educatiu de la vil·la i davant la necessitat de crear noves places escolars optà per intervenir sobre l’edifici de l’escola franciscana. De l’escola es deia que “era de factura moderna i fàcilment adaptable per onze aules”. Per això es reestructurà l’edifici incloent-hi fer obres que finalment va acabar costejant la Generalitat de Catalunya. El conjunt de mestres de l’escola religiosa fou depurat i dos professors varen ser cessats per no acatar la nova organització de l’ensenyament. També van entrar nous professors. En el novembre de 1936 eren deu i al 1937 arribaren a ser vint-i-dos.

La situació de guerra desfigurava dia a dia tota normalitat. De mica en mica, i per iniciativa aïllada de sindicats i partits, havien arribat a “Pins del Vallés” refugiats de zones republicanes properes al front. El 1937 la implantació de refugiats era notable i s’estava convertit en un problema per l’ajuntament. La comissió d’assistència social intervingué prohibint  a sindicats i partits la lliure gestió dels refugiats i promogué l’organització de centres d’assistència. Diverses torres foren cedies com a centres d’acollida (Can Qutèria, Can Cabassa, Colònia Oller, torre Batet, torre Boada...) i l’escola de les franciscanes s’habilità com a centre de serveis per als refugiats. Fou reconvertida en cuina i menjador per a adults instal·lats en altres cases. També es va cedir a Nestlé una torre per a l’atenció particular dels infants nouvinguts.

Acabada la guerra l’Institut de Religioses Franciscanes de la Immaculada concepció tornà a ocupar l’escola i reprengué l’activitat educativa.  Les Franciscanes Missioneres de la Santíssima Trinitat per contra no pogueren tornar a obrir la seva seu.

6-El Franquisme

Acabada la Guerra Civil les franciscanes tornaren a ocupar l'edifici de la Rambla Ribatallada. Segurament van trobar l'interior una mica canviat ja que, durant el conflicte, s'hi van fer remodelacions per adaptar-lo als diferents usos "de guerra" que es varen donar. Durant els anys del franquisme l'edifici experimentà dues transformacions rellevants, a part de gran quantitat d'adaptacions dels interiors en molts anys diferents. Aquestes transfornacions més destacdes es remonten als primers anys de la dècada dels 60. La primera d'aquestes obres va ser l'aixecament d'un segon pis en els diversos punts de l'edifici, que només comptaven amb un primer. El cos central de la façana, per exemple, cresqué un nivell i la seva cornisa quedà quasi tan alta com les dues torres laterals. Una segona remodelació important fou l'arrebossament de les façanes. Originàriament l'edifici mostrava unes parets de pedra natural marró sense treballar, combinada amb maons a les finestres i cantoneres, que donaven a la façana un marcat estil industrial. Sembla que la raó de l'arrebossament fou la d'aturar unes humitats que passaven de fora a dins de l'edifici.

Els anys del franquisme foren anys de fort creixement demogràfic a Sant Cugat. Aquest creixement va ser una motivació per que a noves ordes religioses s'instal·lessin al municipi. Algunes d'aquestes ordes fundaren col·legis. El 1956 començaren les obres del col·legi "El Pinar". El 1974 obrí el col·legi "Pureza de Maria".

L'Escola Santa Isabel experimentà també una forta expansió. Arribà a impartir batxillerat elemental i batxillerat superior, amb classes que superaven els quaranta alumnes, i tenia també internat. A més acollia a infants d'edats pre-escolars; nenes i nens. Els nens podien estar a l'escola des dels 3 fins els 9 anys i després havien de cursar el batxillerat elemental en altres centres. Les nenes podien seguir fent batxillerat elemental (1r, 2n, 3r i 4t) i als 13-14 anys iniciar el batxillerat superior (5è i 6è). Finalitzaven el seu pas per l'escola als 16-17 anys. De vegades, algunes mestres que van viure aquella etapa, encara avui es pregunten: com hi cabíem tanta gent en aquest edifici? Eren altres temps... L'organització escolar en dos batxillerats data de la llei de "Orednación de la Enseñanza Media" de 1953 i suposà arreu de l'estat espanyol la generalització de l'ensenyament fins els 14 anys. Al nostre municipi succeí tal increment d'alumnes escolaritzats i l'Escola Santa Isabel fou un centre de pas de molts sancugatencs.

Al 1971 l'organització de l'ensenyament va canviar. Una nova llei de regulació de l'ensenyament introduí l'Ensenyament General Bàsic (EGB) que es dividia en vuit cursos i durava des dels 6 als 14 anys. Aquesta nova llei escurçava l'edat de permanència a les escoles fins els 14 anys.