Com un arbre rabent,
arrelat dins el vent ...
Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil·la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil.la
- Escolto la veu dels pins,
flairo l'oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m'engreixo com un garrí.
- allò que passa.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!
Pel desert corre la brama
que no et saps treure el pijama.
És el dromedari
o el camell, senyors?
Quin, de l'un o l'altre,
té un gep o en té dos?
Batia el sol
damunt el gel.
Aquell ós blanc
era un ós negre.
Les fuetades t'han ratllat la pell,
o potser l'ombra de la reixa?
Tens el cap petit
perquè la distància
te l'ha empetitit
Perquè dins l'aigua del riu
s'ha emmirallat l'hipopòtam,
alça el cap, fa una ganyota amb
la gran boca oberta i riu.
Màgica aurora
de ploma i ala
multicolora.
Sol de gran gala
d'un paradís
on l'ona és dolça,
la platja or llis,
vellut la molsa
i el cel postís.
La garsa, com qui es defensa
d'un perill, xiscla i defuig
el caçador que no pensa
esmerçar-hi ni un cartutx.
Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.
Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca
El guerrer caigut
dessota l'escut
emparant-se, es fuga.
Cautelosament
s'arrossega, lent
com una tortuga.
Nedar de granotes
al meu bassiol
promou les riotes
d'infants en redol.
Fent-los babarotes
l'un diu: - Quin bunyol!
Com mouen les potes!
No saben el crawl!
Ets àgil, ets au,
s'eixampla ton cau,
les ales espolses
i voles suau
per un cel de molses.
Somia el gripau
i passa hores dolces.
- Cuca de llum, què cerqueu
pels marges amb la llanterna?
I diu ella sense veu:
- Una lluerna!
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
L'arna, que sempre visqué
a l'armari del poeta
que amb els jurats no tingué
mai una amistat estreta,
s'ha mort d'un tip de jaqué.
