El drac de la selva Heu anat mai a la selva? Allí els animals són molt abundants. En aquesta història ells són uns dels protagonistes; escolteu-me bé ara que us explicaré l'aventura que hi va passar. Aquell dia, el sol s'havia llevat molt d'hora i, com ja se sap, tots els animals també es van llevar, perquè amb aquella claror no hi havia ningú que fos capaç de dormir. En Savipú, el mico savi, va notar una forta molèstia dins el cos però va pensar que era perquè tenia gana i se'n va anar a menjar. Va menjar 7 plàtans i 3 cocos però aquella molèstia no li va marxar. Ell estava segur que alguna cosa no aniria bé aquell dia i va decidir anar a avisar als altres micos de la selva. Va agafar la seva corneta, dues peles de coco ajuntades amb un forat a cada punta. Pel més petit es bufava i per l'altre sortia l'aire formant una mena de xiulet molt agut. Tots els micos, grans i petits, van arribar i quan tots ja hi eren en Savipú els va comunicar la notícia. Tots van córrer a refugiar-se i, ja van fer bé, ja ... Al cap de poca estona es va sentir un soroll que no s'havia sentit mai, era com una abella però més fort. Els micos estaven a les seves cases morts de por, només en Savipú no s'havia amagat, perquè era vell i no gaire àgil, i ell va veure el "soroll"! Era una mena de drac que treia fum, tenia dos ulls al davant i dos al darrere, aquests ulls feien pampallugues. Es va parar i en va sortir un animal que ells mai no havien vist. Tenia molt pèl a la barbeta, els seus ulls eren com l'aigua, però es podien treure, i, a sota en van aparéixer uns altres! En Savipú, que s'havia amagat darrera unes mates, ho va definir com un drac amb el seu fill. Llavors, el drac petit (el que havia sortit de dins el gran) va començar a agafar estris i amb ells va fabricar una pasta grisa i va començar a treballar amb ella. El dia següent en Savipú va explicar als micos el que havia vist i tots ells van agafar el nom de drac per aquell "monstre". Cada dia apareixia el "drac" i anava tallant els arbres i fent camí amb la pasta grisosa. Un dia en Ximpí, un mico jove, va desaparèixer, tots estaven molt tristos, ja que aquell mico era un dels més espavilats de la tribu. En Savipú va decidir que el havien d'anar a buscar. Van caminar tres dies seguits i van arribar a una plana plena de "muntanyes" amb uns forats, s'assemblaven al "monstre", i a dins, hi havia "monstres". N'hi havia de petits i de grans. Van recórrer tota la plana i van arribar a una "muntanya" tota plana on hi havia un rètol amb uns símbols molt estranys. Allí hi havia tota mena d'animals, i en un lloc hi havia ... sabeu què? micos! Entre ells hi havia en Ximpí, xisclant d'alegria, els micos i en Savipú es van atansar allà. En Savipú va entrar i va agafar a en Ximpí. Li va costar, però per fi ho va aconseguir. Quan van arribar on eren els altres, van marxar corrent. A la selva hi va haver una gran festa i en Ximpí els va explicar, que aquelles "muntanyes" eren les cases dels "monstres" i ells eren mones. El "drac gran" era un automòbil i estaven fent aquell camí per els automòbils. Aquell lloc on ell havia estat era el zoo i les persones anaven a conèixer els diferents animals que hi havia. Al cap d'uns quants dies, els homes van acabar el camí i com que els automòbils feien molt soroll els micos van marxar a un altre indret on van viure feliçment. Núria, 5è.

Com passa el temps El primer que veig quan entro a classe és aquella magnífica persiana. És una persiana una mica vella però és preciosa és d'un color verd encisador, la pobra està sempre abaixada perquè està espatllada. Jo ja li he dit a la mestra perquè no l'arreglaven però diu que es podria partir en mil bocins, si li donen un cop fort, és clar. En fi crec que la mestra se l'estima tant com jo. M'equivocava. Avui en arribar, no hi era. L'havien llençada i al seu lloc hi han posat una persiana nova d'un color fosc, molt però molt trist. Tot ja no és el que era. Tot és diferent, però encara em queda una esperança, l'esperança que mai no es perd. Ara que sóc una mica més gran, i reflexiono tota la meva infantesa penso que és una sort poder haver llençat aquella atrotinada persiana ara, en canvi ,veig un paisatge magnífic, el parc on anem tots a jugar. És ple d'arbres pinyoners, per mi, és com un petit bosc. I això no m'ho pot prendre ningú. Avui quan m'he llevat passant pel parc he vist un cartell amb unes lletres grosses i vermelles que deien: APARTAMENTS A BON PREU INFORMAT AL - 8806200 - NOMÉS MATINS. És horrorós! horripilant! Volen tallar el parc, el parc on hi jugo cada dia. A la televisió he vist que quan passa tot això fan unes espècies de pancartes a on hi posen frases molt rares i es van passejant per tot arreu. Quan li he dit a la meva mare, la pobra, s'ha esglaiat tot dient "Ai! fill meu quines idees que tens" i ho anava repetint moltes vegades. Al final ho he deixat córrer, si tenien que muntar aquest sarau, per només això m'estimo més no fer-ho i que la sort faci el que vulgui! Avui estic molt content! Han anul·lat les construccions! Per celebrar-ho hem fet festa al col·legi, més ben dit hem jugat tot el dia al pati! Em sembla que avui és el dia més feliç de la meva vida! Treballo, sóc paleta, avui anirem a construir un aparcament de cotxes al parc on abans, fa molt temps, anava al col·legi. Em fa molta il·lusió és la meva primera construcció! Construiré dintre a un parc, a un parc qualsevol! Clara, 6è.

Regal sorpresa Ara us explicaré una història que va passar fa 11 anys. Era el dia del meu aniversari. Com cada any em donaven els regals al migdia. Però ... aquell any no. Com pot ser? Quan anava cap a l'escola pensava: Què potser no se'n recorden?. Ai!, ja m'he passat l'escola de llarg. Quan vaig arribar a l'escola el mestre em va castigar al passadís i per postres em van donar un examen de mates en el que vaig treure un zero. A més, aquella tarda, em vaig haver de quedar de 5 a 6. En arribar a casa, sabeu què em vaig trobar?... segur què no us ho imagineu. Un piano. Per cert, feia dos anys que feia classes, i la veritat no és pas que m'agradés gaire, però la mare volia que hi anés. Em vaig posar a tocar-lo, i de sobte vaig sentir un soroll molt estrany. Vaig parar i vaig adonar-me que algú estava parlant, però, qui era?. No hi havia ningú a casa. Vaig deixar els llibres sobre el piano i vaig sentir: Au!, quan vaig tancar la tapa del piano... - Em fas mal si em tanques tan fort! Jo vaig quedar de pedra. - Però ... com pot ser que estiguis parlant? - Et semblarà una història molt llarga, però t'ho explicaré. Tinc cent anys de vida. - Ostres! Sí que en tens, jo només en tinc onze. - Perdona, encara no m'has dit com et dius? - Jo em dic Lídia. On vivies abans? - En un castell. Un dia els teus pares anaven passejant pel carrer Francesc Macià, van veure un castell ple de runes, van entrar i m'hi van trobar. - Com et dius? - vig dir jo. - Els meus antics amos no ho sabien que parlava, perquè mai havien tocat ni una sola tecla. - Mai? - Sí, mai. Em devien tenir per a fer bonic. Saps? eren els més rics del Penedés. - Escolta, com et dius? - vaig tornar a preguntar jo intrigada. - Ja t'he dit abans que no tinc nom, però vull que me'l posis tu? - Jo? Mmm... Ah! ja ho tinc. T'agrada Mr. Carrot? - És perfecte, m'agrada molt. Saps una cosa? Si ve el teu professor a casa podrem fer trampa. Tu fas veure que toques i jo faig moure les tecles, entesos? - Entesos - vaig dir jo. De sobte piquen a la porta ... Qui deu ser? vam pensar. Jo, vaig obrir la porta, era el meu professor. El vaig fer passar. Unes hores més tard ...... - Ostres Lídia has millorat molt !!! - va dir el meu professor- Bé me'n vaig. Un cop fora jo vaig dir - Tot ha funcionat. Ho farem tots els dies. Onze anys més tard ... Ara estic molt agraïda al piano perquè he après molt i ja tinc tres discos. To ha estat gràcies a ell i ningú mai ha sabut el secret. Anna, 6è.