Hola! Em dic Daniel, però tothom em diu Dani. Ara us explicaré una història que em va passar fa poc temps.

Un dia anava caminant pel carrer i de cop vaig veure com un avió però més petit i rodó. Primer em vaig pensar que era un ovni. Semblava que somies.
Em vaig fregar els ulls però no, no estava somiant, era de veritat i se m'acostava. Es va parar davant meu. De dins en va sortir un extraterrestre molt estrany i em va dir:
- Hola! T'he vist i he pensat que tu em podries explicar una cosa que no acabo d'entendre.
Jo estava parat. No podia dir res, però semblava simpàtic, i li vaig dir tot tremolant:
- Tu fas cara de bona persona, vull dir, de bon extraterrestre. Es va posar a riure.
Li vaig començar a fer preguntes: - D'on vens?
- Jo vinc de Michucata, un planeta molt, molt lluny d'aquí, va respondre.
- Què hi fas aquí?, què no trobes el camí de tornada?
- Sí! He vingut aquí, a aquest planeta per investigar com és i com és la gent que hi viu, perquè ningú de Michucata no ha vingut mai, i el rei, m'ha enviat a mí perquè sóc l'únic que sé parlar la vostra llengua.
- Quant temps fa que ets aquí?, vaig preguntar jo cada vegada amb més curiositat.
- Deu fer uns vuit mesos.
- Has tingut temps de veure tot el món?
- Sí, oi tant!. Més i tot, amb la meva nau es pot anar molt ràpid.
- I es pot saber com et dius?
- És clar que es pot saber! Em dic Tatiscumi.
- Quin nom més estrany!
- I tu, com et dius?
- Em dic Daniel, però em pots dir Dani.
- Què em volies dir quan has arribat? M'has dit que hi havia algunes coses que no entenies.
- Ah, sí! ja me n'havia oblidat.
- Què com és què feu guerres i cada dia mort tanta gent?
- No ho sé!, vaig respondre.
- Per què hi ha gent molt rica que es compra qualsevol cosa i hi ha gent que es mort de fam?, va continuar preguntant.
- No ho sé!, vaig haver de tornar respondre.
- Per què la gent no comparteix les coses?
- No ho sé!
- No sé perquè no ho saps, tu ho hauries de saber. Ara me n'he d'anar a un altre lloc per si alguna persona pot explicar-m'ho.
L'extraterrestre se'n va anar. Jo estava molt trist perquè no podia contestar aquelles preguntes que ja hauria de saber.
Em vaig estar tot un dia rumiant i rumiant però no em sortien les respostes.
Van anar passant els dies, ja no hi pensava. Però ara, ja ho sé. Si tornés a venir ja li podria contestar totes aquelles preguntes.

I heu pensat mai vosaltres?. Segur que no.
Feu-ho!

Un matí, la reina, una dona presumida, també de seny, i una reina com cal, va sortir al balcó i va veure passar un noiet del poble i li va dir:
- Escolta noiet! Aagafa un cavall de l'estable i marxa cap a l'Oreint i quan hi arribis pregunta pel professor Tothosap.
El noiet va marxar a tot galop per fer feliç a la reina. Mentres, el rei anava demanant a tots si havien vist ... la seva corona! Què despistat! Però ho demanava així:
- Tu, ulls corona mi? Corona mi? Tu corona mi?
Però tots responien que no, que no l'havien vist.
El rei estava ben preocupat. No feia res més que anar d'un lloc a l'altre sense fer res.
La reina estava preocupada pel seu marit, ja que si no duia la corona ningú li faria cas i no l'obeïrien.

Va decidir enviar un missatge al seu germà, el Comte. El missatger hi va anar rabent.
Els criats feien la seva i no obeien el rei. La reina estava impacient pel professor Tothosap i observava els criats.
La cuinera que era l'única que obeïa al rei, es va apropar a la reina i li va preguntar:
- Què li passa senyora? No es troba bé?
- Oh! Sí... no, jo em trobo bé.
- Ja sé que li passa! Està trista i cansada. Vagi a descansar. Ja m'encarregaré jo del rei.
- Oh, gràcies! Ets l'única persona en qui puc confiar. I se'n va anar al llit a descansar.

El rei anava buscant i buscant la seva corona i no parava de protestar:
- Mi enfadat! Jo protestar, algú corona amagar!
La cuinera va intentar dir-li que es calmés, però el rei no li feia cas. Estava massa enfadat, tot el que es trobava al seu davant ho trencava. Quin desastre!
La reina, amb el soroll, es va despertar, va sortir de l'habitació i en veure la destrossa que havia fet el rei va manar:
- Recolliu aquesta destrossa! Inmediatament!
Els criats no sabien què fer, si obeir a la reina o no fer-li cas. Alguns van començar a recollir-ho, però d'altres van marxar sense dir res.
La reina quan se'n va adonar es va posar com una fúria i va marxar cridant:
- Molt bé! Qui mana aquí? Jo o vosaltres? Qui? i es va tancar a la seva habitació i es va posar a plorar com una desesperada.
- Perdoni,vostè és la reina?- va preguntar algú.
La reina va parar de plorar i va mirar en la foscor. Va veure una silueta llarga i prima. Va preguntar:
- Qui és vostè?
- Jo? Qui vol que sigui? - va contestar- sós el gran professor Tothosap!
La reina va obrir el llum i el va contemplar.

El professor Tothosap era un personatge estrambòtic. Tenia la barba llarga fins la cintura i ben grisa i espesa. Portava una túnica llarga i blava amb tot d'estels escampats La reina li va dir:
- Molt bé, màgic Tothosap. Espero que puguis satisfer els meus desitjos.
- Sí, senyora. Quin és el seu desig?
- El meu desig és que ensenyis a parlar bé al meu marit.
El professor Tothosap va decidir donar classes al rei.
El va ensenyar a llegir i escriure i sobretot a parlar bé.
Aviat el rei va aprendre a parlar bé i ho van celebrar aum unes gales... Què deu n'hi do!

Però aquí acaba la història? Clar que no! Què se n'ha fet de la corona? No ho sabem.
El rei va investigar, amb ajuda del professor Tothosap i aviat van saber que la corona havia estat amagada dins la calaixera de les joies de la reina. Però la reina no l'havia vist perquè quedava camuflada entre tota la quantitat de joies de la reina. Pobra reina tothom l'acusava d'haver amagat la corona.
Però la cuinera, una nit, va anar a l'habitació del rei i de la reina sense que ningú la veigués. Va entrar sense fer soroll. Va obrir el llum, va despertar al rei i la reina i els va explicar una cosa ben estranya.
- Majestat, la seva corona no l'ha amagat la seva dona, sinó que l'han amagat els criats.
El rei va obrir els ulls com taronges i va preguntar:
- Com pot ser això? Per què?
- Doncs perquè els criats li tenien mania, ja que no sabia parlar. I van decidir amagar la corona perquè així no caldria que l'obeïsin. Però ara no són més que una colla de covards!
- Covards! No els vull veure més, perquè cada vegada que els miraria m'entraria una rancúnia que ...
El rei va dir a la seva dona:
- Però llavors només ens quedaria la cuinera. I pobra, quedaria molt cansada si hagués de fer la feina de tots els criats.
- Doncs jo preferiria tenir uns altres criats que no pas aquests, va respondre la reina.

I a partir d'aquell dia hi van haver altres criats. Perquè els altres van ser despatxats. I sabeu que se'n va fer d'aquell noiet? Doncs va passar de ser noiet orfe (perquè encara no us ho havia dit, ho era) a ser el fill adoptiu dels reis.

Aquell bosc abans era tranquil, ningú no els molestava, hi anaven ocells, insectes i tota mena d'animals. Ara tot ha canviat, han talat els arbres, i els animals s'han espantat.
Els arbres diuen de marxar, però els serà molt difícil.
Tots els arbres estan fent una reunió. I els nens més petits van a jugar pels boscos.

Una mare diu al seu fill:
- Va, que ja és hora d'anar a dormir!
- Sí mare, ara hi vaig.
I el nen se n'hi va.

Els arbres grans estan discutint on aniran: al bosc de la Pineda o al bosc del Turó; i l'arbre més gran diu:
- El bosc del Turó és més amagat.
- Sí home i que més!, va dir el més petit, ara voldreu anar a viure amb els més "xulos" dels arbres. Hi aniràs tu, jo no! Jo vull anar al bosc de la Pineda que s'hi està més bé; en el Turó també, hi ha humans.
L'arbre gran va dir:
- Anirem al bosc de la Pineda. Demà a la nit marxarem. Ara, tots a dormir.

A la nit tothom estava molt nerviós perquè ningú no havia anat mai a la ciutat, només l'arbre gran. L'endemà van fer les maletes. L'arbre gran mirava el planell de la ciutat i deia:
- Ai senyor! com ens ho farem? Hauríem de travessar la carretera i jo no en sé. Com ens ho farem?
La Topi va dir:
- Jo conec un humà que ens pot portar en camió. Si voleu l'hi dic?
- Si, però com t'ho faràs?
- Tinc un mòbil i el puc trobar, vols que ho faci?
- Sí , truca'l.

A la tarda va venir un camió; era el que havia dit la Topi. Tothom hi va pujar. Però a mig camí es va parar perquè no podia més, el camí tenia moltes pedres. Van haver de continuar a peu. Per sort ja havien travessat la carretera , ja estaven a punt d'arribar. Els nens es van posar a jugar.
La Topi va dir:
- Ja hi som.
- Ja era hora!
Tothom es va instal·lar i els humans no els van tornar a empipar.

Era un diumenge i ella encara era allà. Sí, sí la farola encara estava intacta, bé intacta... Espereu, que us explicaré la seva tràgica història.
Es veu que la van posar l'any 1936, bé és el que posa la seva placa.
Va passar tres anys tranquil·lament fins que va començar la guerra. La guerra la va fer aquell tal Jaimito, o no, a mi em sembla que es deia Francisco Franco. Això no ve al cas. La qüestió és que va aguantar tota la guerra, i per això té un forat, que tothom diu que és una bala. Però jo crec que és un forat de ventilació o alguna cosa semblant.
Dies, setmanes, mesos, anys després, un nen jugant a pilota, va fer un xut tan fort, que va impactar contra la bombeta de la farola., i va explotar la bombeta i la pilota. L' Ajuntament la va arreglar, però al cap d'uns dies va venir un "borratxo" i amb el seu cotxe... PAM!!! Ja hi som, ja tenim la pobre farola, abonyegada i més espatllada.
L' Ajuntament es va decidir a canviar-la, però encara és allà al seu lloc.