|
Un dia a la selva amazònica, un petit grup de micos marrons anava a buscar una nova
llar, quan de sobte van sentir els trets d'uns caçadors furtius que els havien sentit i
els volien caçar.
Es van amagar, no els van descobrir, i els caçadors van marxar.
Al cap d'uns dies, quan ja s'havien instal·lat, va néixer una cria i li van posar
Negrito KingKong perquè era de color negre.
El dia després d'haver nascut ja saltava d'arbre en arbre i corria per les branques
més gruixudes.
Però tot d'una es van sentir els trets dels caçadors furtius que tornaven a
caçar.
En KingKong es va espantar, no sabia que fer, tots es van amagar a dalt de tot dels
arbres i li van dir que puges.
Però estava tan espantat i tremolava tant que no va poder pujar a l'arbre i li van
disparar una bala.
No va tenir temps de fugir i el van tocar del braç esquerra. Va caure a terra mig
mort.
Tot el grup de micos el va anar a veure. S'havia desmaiat. Li van curar la ferida que
li havia fet la bala i al cap de mitja hora ja es va despertar.
Al cap d'uns dies ja quasi ni la ferida se li veia i podia anar corrent i saltant
d'arbre en arbre. Tot el grup de micos marrons estava molt més tranquil.
Vivien molt feliços.
Els anys anaven passant de mica en mica i s'anava fent gran.
En Negrito KingKong tenia 7 anys i volia conèixer móns nous i altres micos joves com
ell per poder jugar a fer curses de pujar als arbres i anar a buscar cacauets
d'amagat i menjar-se'ls.
Però no podia ser perquè no hi havia cap altre mico tan jove com ell. Volia marxar i
així ho va fer.
Va agafar provisions, cacauets per uns 20 dies més o menys, i va marxar.
I va anar tan i tan lluny que ni el seu grup de micos el va poder trobar. Va trobar
un grup de micos negres com ell i un mico petit de la seva edat de color marró.
Es va amagar darrera un arbre perquè no el veiessin i un mico gran d'aquest grup se li
anava acostant a poc a poc.
Al veure que en KingKong no marxava se li anava acostant cada cop més i li va
preguntar:
- Com et dius?
- KingKong ..., va contestar mig espantat.
- Que t'has perdut?
- No. He marxat del meu grup de micos marrons perquè no podia jugar amb un mico jove,
i ..., sóc negre, i en volia conèixer com jo.
- Aquí tots som negres excepte un que és marró i té deu anys.
- Jo també tinc deu anys, va dir més animat.
- Doncs podríeu ser amics, ell també està una mica avorrit tot sol.
- Si me'l presentes potser li caic bé. No?
- Va, Vine que te'l presento!
El va portar a dalt d'un arbre. Va veure que el grup era molt gran. Tots eren negres
menys un, un de marró, petit com ell.
També hi havien molts i molts ocells per aquells arbres, ocells de colors molt
bonics.
Hi havia tucans, lloros grans i petits, i fins i tot va veure un lleó i un tigre.
Li va presentar aquell mico de qui li havien parlat. Es deia Tiska i era femella.
Només de veure-la es va enamorar d'ella.
En KingKong li va preguntar si volia anar a jugar amb ell, ella li va respondre
que sí.
Van jugar a enfilar-se pels arbres, i a menjar-se els cacauets que en KingKong havia
portat per vint dies. En tenien per dies d'acabar-se tots els cacauets, i quan
s'acabessin, va dir la Tiska, n'anirien a buscar d'amagat perquè a ella també li
agradaven molt.
En KingKong va dir:
- Ara me'n vaig perquè el meu grup de micos marrons ja em trobarà a faltar.
- No! Espera! Juguem una estona més!
- No, no puc deixar el meu grup, però si vols podem quedar en una cova que hi ha prop
d'aquí. Tira tot recte fins que trobis un arbre molt gran. Venint cap aquí he trobat
aquesta cova. És molt gran i maca.
- D'acord. Quedem demà al matí. Adéu!
- Adéu!
L'endemà al matí en KingKong va arribar molt d'hora a la cova i al cap de 10 minuts va
arribar la Tiska. Estava plovent a bots i barrals i es van amagar al fons de la
cova.
Des d'allà van sentir els caçadors furtius que anaven a buscar micos. S'anaven sentint
els trets cada cop més a prop.
Van sentir un mico que cridava. N'havien caçat un. Era un mico del grup de micos de la
Tiska.
La Tiska no sabia que existien homes dolents, homes que capturaven, homes que mataven,
homes que volien animals per diners i així ser rics, i en KingKong li va explicar tot
el que sabia dels caçadors furtius. Després va anar corrents a pujar dalt d'un
arbre.
Els caçadors furtius van emportar-se uns quants micos, però la majoria es van amagar i
es van salvar.
Quan els caçadors van marxar ells van baixar de l'arbre i van anar a buscar el grup de
micos de la Tiska.
Al cap de mitja hora, quan ja havien jugat força estona, en KingKong va marxar amb el
seu grup.
Quan va arribar va veure que també faltaven micos. Se'ls havien emportat.
En KingKong i la Tiska no havien quedat per cap dia perquè la Tiska tenia molta por
de trobar els caçadors furtius.
Al cap de due anys, quan ja en tenien 20, ja quasi no recordaven que havien anat a
jugar junts quan eren petits.
Un dia era l'aniversari d'en KingKong i els seus pares i tiets jugaven amb ell. En
KingKong anava molt ràpid saltant d'arbre en arbre, va xocar amb el seu tiet i es va
donar un cop molt fort a l'esquena.
Després, el seu tiet, com que no li queia molt bé el va començar a perseguir per
tornar-li el cop.
En KingKong corria molt, Va anar molt i molt lluny i es va perdre.
Va anar a parar a una cova que li recordava alguna cosa però no sabia què. Es penedia
d'haver tirat el seu tiet abaix de l'arbre, però ho havia fet sense voler. Es va posar
molt trist, feia fred i pensava a que li podia recordar aquella cova.
Va pensar que potser s'hi amagava dels caçadors furtius, però va dir que no.
També va pensar que era una cova on hi guardaven el menjar, però no.
Al cap d'una estona va començar a recordar-ho tot:
Que tenia una amiga que es deia Tiska i anaven a la cova per parlar, però es van trobar
els caçadors furtius i no hi van tornar més.
Després de pensar allò va anar a buscar el grup de micos negres i la Tiska.
Era el seu aniversari i volia passar-ho bé, molt bé.
Va passar una hora buscant el grup de micos de la Tiska. La Tiska només de veure'l ja
el va recordar de quan jugaven als 10 anys.
La Tiska li va preguntar si volia anar a jugar i van anar dalt d'un arbre, però en lloc
de jugar van parlar. En KingKong li va dir a la Tiska que havia marxat perquè el seu
tiet el perseguia doncs l'havia tirat d'un arbre mentre jugaven, però que ho havia fet
sense voler. També li va dir que que era el seu aniversari.
La Tiska el va felicitar i va marxar corrents.
La Tiska va dir al seu grup que li cntessin una cançó, i li van cantar, ...
I des d'aquell dia la Tiska i en KingKong van viure junts i van formar una
família
Marc Sureda (Tucan.com) 6è.
|
|
KUMOIOS
El meu gran somni és pujar a les golfes, perquè el meu tiet hi va pujar. Va ser
l'ùnic de la família, excepte els pares, i ens va explicar que és un lloc meravellós,
ple de misteri i fantasia.
Per fi va arribar la meva ocasió. Era dissabte al vespre, els pares havien sortit a
sopar i m'havien deixat sola. Bé amb la Xènia i en Gil. Era una ocasió fantàstica per
pujar a les golfes!!!, un lloc on els pares mai m'havien deixat pujar. No sé per què,
però només hi pugen el pare i la mare un cop a l'any a deixar trastos vells.
Vaig pensar que també podia ser una bona ocasió per estrenar la càmera de vídeo nova
del pare i així filmar tot el que trobés a les golfes.
Em vaig equipar amb tot el que creia que necessitava per a la investigació: un paquet
de galetes, una manta, una llanterna, una corda de fer escalada, la ferradura de la
sort (que vaig trobar en una paperera del parc), la lupa de detectiu i la càmera.
Bé, ja tenia la maleta plena i podia començar al missió.
Sense fer soroll per no despertar en Gil i perquè la Xènia no em sentís vaig obrir
la porta per fer baixar l'escala i vaig començar a pujar.
L'escala anava d'una banda a l'altra i jo tenia por de caure, però vaig aconseguir
arribar dalt després de 20 graons tremolosos i d'esperar 11 anys. Per fi podria entrar
a les golfes! Però ...
- Elena! Elena!
Oh no! la pesada de la meva bessona, la Xènia. Què vol ara? Bé, val més que segueixi la
meva missió, vaig pensar. Vaig obrir la porta, una porta molt vella amb el seu "nyec"
corresponent. Vaig entrar tan ràpid com vaig poder i ... quina decepció! Estava fosc i
no podia veure res. Vaig agafar la llanterna i la vaig encendre.
UAU! era meravellós. Tot estava ple de teranyines, trastos vells, cofres de pirates. Tot
el que puguis imaginar i més. Vaig deixar la maleta i amb la càmera vaig començar a
filmar.
- Hola! Estem en la missió les golfes i sóc l'Elena, la millor investigadora del temps.
Anem a veure, mentre anava parlant anava filmant.
Aquí tenim el super matalàs d'aigua dels pares. L'anirem a provar.
Vaig deixar la càmera i m'hi vaig tirar, semblava estar flotant en el mar.
Seguia filmant.
- I ara, què tenim per aquí? Bé, xafardejarem aquest cofre: el vestit de casar de la
mare, totes les fotos del casament... tot el del casament. Bah!, res interessant per a
una investigadora com jo.
Mira que arriben a ser grans aquestes golfes! Però no hi ha res interessant. Em vaig
girar i vaig veure la campana vella de l'avi.
- Què fa aquí la campana de l'avi?
La vaig anar a tocar i ... AH! AH! Havia caigut en un forat que es va obrir. Què
amagaven els pares? Ja ho vaig veure, tot era ple de fotos d'indis, plomes, vestits, ...
En la foto més gran, deia:
Hola, jo ser indi Kinvovo, i si tu llegir això vol dir que tu ser familiar llunyà
de mi i ets de la tribu dels Kumoio, la tribu més important del segle XIX. Jo et vull
conèixer. Així que si tu em vols conèixer, pensar en mi, tencar els ulls i jo
trobar-te.
Oh! No m'ho podia creure, acabava de fer el descrobriment més important de la història
de la humanitat (bé, de la família). Tenia moltes ganes de fer el que m'explicava el
cartell, però abans, com a bona investigadora, havia del filmar el descobriment.
Ho vaig fer en un segon. Llavors vaig tancar els ulls molt fort i vaig pensar en la meva
tribu: els KUMOIOS.
Van passar uns minuts, vaig obrir i ... al meu davant tenia un gran desert i un animal
al meu costat.
- Hola suposo que tu ets l'Elena, no?
- Sí, sí, però tu qui ets? On és la teva tribu?
- Em presento. Jo sóc el suricata, l'amo del desert. Sóc un animal molt important per
la tribu dels Kumoios i com pots haver comprovat sóc molt intel·ligent.
- Em caus molt bé, saps? Que em podries explicar què he de fer per anar amb la tribu?
- Has de superar dues proves de la tribu que jo t'aniré explicant i ajudant. Els Kumoios
t'esperen amb molta impaciènci.
- Bé, doncs per mi ja podem començar, suposo que em posaràs la roba de la tribu?
- Sí.
Em vaig posar la roba especial de la tribu i ens vàrem posar en marxa. Durant el camí
el suricata m'anava explicant coses dels Kumoios i el vaig trobar molt simpàtic.
Vam arribar a una cova feta de pedres i em va explicar la primera prova.
- Senzill, una endevinalla. Vindrà el follet de les endevinalles i hauràs de
contestar-les en un màxim de dos dies.
- És molt fàcil.
Dues hores més tard va arribar el follet. Era un homenet baix amb cara de trapella i
vestit de manera molt original. 
Anava molt esverat i em va dir:
- Bé, ràpid, eh! Tinc 122 endevinalles més per fer avui! Es va quedar pensant
- Ja està! Hi ha una cosa que es tira daltabaix de les muntanyes sense trencar-se.
Què és?
Vaig quedar-me en blanc com en un examen de Naturals; vaig rumiar i rumiar, nit i dia
fins que va arribar la segona nit.
El follet va començar el compte endarrera:
- Deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un i ...
- Ja ho sé, ja ho sé. És la cascada!
- Ho vaig dir en l'ùltim segon però havia encertat l'endevinalla i el follet va
desaparèixer.
- Sort. Em pensava que no ho endevinaries, em va comentar el suricata.
- Ho tenia tot controlat- li vaig respondre.
- Bé anem cap a la següent i última prova. Ara no t'explicaré gaire cosa, només espero
que tinguis bona punteria!
Estava a punt de conèixer la tribu.
Vam arribar a una part del desert que estava plena de vegetació, rius, de tot. Em vaig
trobar un ramat de búfals. El més petit de tots va venir cap a mi i em va dir:
- Hola! Sóc el cap del ramat i et faré la segona prova. Tindràs una "gasel" i hauràs de
capturar dos linx, un gat que salta molt, és el nostre millor amic i ja està
especialitzat en això. Sort, et convé - això ho va dir més baix.
Em va donar la "gasel" que era una corda amb impulsor, havies de prémer un botó i
sortia una corda transparent que quan era a mig metre de tu es veia i caçava la
presa.
Vaig començar a veure el linx i amb molta precisió vaig apretar el botó.
Zaasss, va sortir.
Al poc temps d'haver sortit vaig veure que anava ben encaminada i vaig atrapar el linx.
Xupat!
Va sortir el segon linx i va ser el mateix. Però aquell no el vaig atrapar a la primera.
Ho vaig intentar una vegada. Res. Una altra: tampoc i com diuen que a la tercera va la
vençuda, així va ser. El vaig atrapar.
Molt ràpidament vaig marxar perquè havia de superar la prova.
I ... què més volia? Havia aconseguit passar les dues proves. Estava molt contenta però
el suricata em va dir que abans d'anar a veure la tribu m'havia de dutxar, menjar i
descansar per conèixer la meva nova família. Així ho vaig fer encara que no amb gaires
ganes. Em vaig vestir i vam marxar.
En un tres i no res vam arribar i vaig veure el meu poble. Era ple de fruiters, camps
d'herba, ocells,... i el millor de tot era que les cabanes eren fetes totes sobre
l'aigua. Sí, sí. No sé pas com s'ho feien però s'aguantaven.
Vaig anar corrents cap a una de les cabanes i no hi havia ningú, vaig anar a una altra
cabana i tampoc, així fins l'última. Allí vaig trobar tota la família reunida. Vaig
anar cap a ells i els vaig fer una abraçada:
- Hola! Per fi us trobo. Sou molt "macos". Quina família!
Vaig agafar la càmera i vaig anar filmant persona per persona. Eren 42. Vaig acabar
de filmar i vaig posar la cinta a la motxila.
Vam estar hores parlant, rient, menjant i celebrant la trobada. Per fi em van donar el
que esperava. Era una medalla molt gran de color vermell i verd amb un dibuix d'un
suricata, me'l van posar al cinturó. Estava molt contenta i em vaig quedar uns minuts
amb la boca obera sense dir res. Sort que em vaig desencantar quan tothom es va a posar
a riure de mi i va començar la festa, però ...
- Elena! Elena!
Soroll de passos.
- Què fas? Li diré al pare i a la mare!!!
Oh no!, era la pesada de la Xènia. Vaig parpallejar, ja no era amb la tribu. Estava
dreta amb la càmera a les manes i amb la Xènia al meu costat mirant-me. Què havia
passat? I la tribu? I la cabana sobre l'aigua, la festa, la medalla? On era tot?
- Tens la càmera dels pares, i a més has pujat a les golfes!!! - va dir la Xènia.
- Si us plau, tingues pietat. Et faré el llit durant dues setmanes si no et xives - li
vaig suplicar.
- Tres setmanes - em va proposar.
- D'acord - vaig dir jo.
- Un mes - em va dir la bruixa.
- Ala! Com et passes. Tres setmanes i m'estaré una setmana sense xivar-me de tu - li
vaig contestar.
- Bé, però em pagaràs dos cops el cinema - va afegir ella.
- Com vulguis, però no et xivis que he pujat a les golfes.
- Tracte fet - va concloure la meva germana.
Ens donem la mà i baixem mentre penso: serà mala bruixa! Ja s'ho trobarà!
Els pares van arribar poc després i la Xènia es va anar a xivar de que havia agafat la
càmera. Els pares van venir amb cara d'enfadats i em van dir:
- Saps que ha estat molt malament el que has fet? - va dir el pare.
- Sí - li contesto.
- I que tindràs un càstig de ...- la mare no acaba perquè jo la tallo.
- De parar la taula durant un mes i dos divendres sense sortir - explico jo.
- Molt bé - diuen ells i marxen.
Encara ho recordo. No em va importar estar un mes parant la taula i fent el llit de la
Xènia, ni quedar-me sense sortir dos divendres, ni pagar el cina a la Xènia, ni
poder-me xivar perquè em consolo mirant el vídeo que vaig gravar i gaudint de tots els
records de la tribu i de la medalla.
Per cert encara he de fer el llit de la Xènia.
Natàlia Cuenca (Elena Kumoio) 6è.
|
|
