Escric 2002 Cicle Superior

	Entre boscos de pins hi ha una escola que s'amaga que porta molts records de nens i rialles Des de les afores del poble on es veu el Montseny més avall de la baixada el poble de Taradell A l'escola hi ha un gran bosc una pista i una sorrera on vam passar bons moments amb companys i mestres Però ara ja sóc gran i tot ja està passat potser n'hi ha que no ho recorden però jo un record sempre tindré guardat. Sílvia Ors (Abril) 5è.

	"QUI T'ENTENGUI QUE ET COMPRI" Heus ací una vegada un nen molt trapella que vivia en un bosc. Quan havia de comprar alguna cosa anava al poblet petit d'allí prop. Un dia sa mare li va donar una llista i un cabàs i li va dir que anés a comprar. El nen li va dir que sí amb l'esperança de que pogués fer alguna dolenteria. Pel camí anava espantant animals i altres coses. Quant va ser el al poble va sentir la veu del forner que cridava: - Lladre, lladre!! Torna'm el pa! Lladre!!! El forner va sortir corrent amb sa pala. El nen va aprofitar l'ocasió i entrà al forn, va agafar la barra de pa que sa mare li havia demanat i després no va poder evitar de fer-ne una altra. Va agafar un brioix que estava apartat dels altres i se'l va menjar. Passats un dies es va posar malalt i ningú sabia perquè. El van visitar molts metges i cap no trobava el motiu de la malaltia fins que a un se li va acudir que probablement s'havia menjat una cosa en mal estat i l'única solució per curar-se era donar-li una injecció cada dia. No soportava les injeccions, doncs li feien molta por, aquesta mala experiència el va fer reflexionar sobre el que havia fer fins ara. Va canviar completament: endreçava l'habitació, no feia malifetes, creia a la seva mare. Fins i tot li va explicar el que havia fet a cal forner i li va dir que li volia anar a demanar perdó i pagar el que li devia. El forner davant el comportament d'aquell murri va exclamar: - "Noi, qui t'entengui que et compri!" Laura Vicente (Jacint Verdaguer) 5è.

	"LA VIDA D'EN VERDAGUER" De jove es va enamorar però ho va haver de deixar. De capellà el van nomenar després de molts anys d'estudiar. Una malaltia va agafar i de vacances va marxar. Quan va tornar ell, millor va estar. El 1865 als Jocs Florals es va presentar i el primer premi va guanyar. A Vic el primer poema llarg va editar i tothom el va demanar. Als Jocs Florals per segona vegada es va presentar i amb l'Atlàntida va tornar a guanyar. Publica Idil·lis i Cants Místics i molta gent el va llegir i bones crítiques va tenir. "Oda a Barcelona" l'Ajuntament va editar i en va enviar una a cada ciutadà. A Ripoll un premi li van donar per ser el millor poeta català. Per un error el van jutjar i sense missa es va quedar. Per defensar-se ell mateix va enviar a la premsa un text, que amb el nom de "Defensa pròpia" molta gent el va trobar deshonest. Finalment la vida acabà i amb 57 anys va morir després de molt patir. Mireia Morales (Verdagueriana) 5è.

	"L'OFICI TRAÏDOR" Hi havia una vegada un pagès que tornava del camp amb el cistell ple d'hortalisses i la posta de sol a l'esquena cap a la seva bonica casa per trobar-se amb la seva família i fer el ressopó d'abans de jeure. En arribar a casa, donà el cistell a sa mare perquè preparés el sopar i en acabar de menjar, es va ajeure al llit. Es despertà a trenc d'alba, agafà un rossegó de pa i s'encaminà cap al camp. Treballà tot el matí i, al migdia, tornà a casa com de costum. Es va emportar l'ensurt més gran de la seva vida ja que va trobar els seus pares estirats al llit i descansant eternament. El metge, al costat, esperant-lo per donar-li la nova. Van ser unes setmanes d'odi i d'enyorança quan el doctor em va explicar que s'havien mort per culpa de l'amanida que la mare "al cel sigui" havia preparat amb l'enciam del meu hort. Jo no n'havia menjat perquè vaig acabar-me una sopa de ceba i farigola reescalfada, que havia sobrat del dia anterior. Després de maleir més d'un cop el meu ofici, vaig tancar la barraca i, amb l'aixada a l'esquena, vaig fer-me un únic propòsit: Aniré i em quedaré al poble on no coneguin què és això! Vaig fer un xiulet al gos i, tots dos, ens vam encaminar cap a un nou món desconegut. Vam seguir tota la Noguera Pallaresa travessant ponts, pobles, masos, etc. El nostre primer destí va ser el poble de Balaguer. Després de fer un mós en un dels hostals més vells, em vaig plantar a la plaça Major i, amb una veu ferma, em dirigí a la gent que m'aclamava: Escolteu-me, bona gent, vilatans d'aquest poble, sabríeu dir-me sincerament què és aquesta eina de l'ofici que em degolla? - la vaig aixecar perquè la multitud la veiés i un senyor, tot arreglat se'm plantà just sota el meu nas i amb bones paraules em digué: Escolta noi, que d'aquest poble no sap què és una aixada?- Jo li digué que ja ho sabia i ell em respongué: Doncs, si ja ho saps, per què ho preguntes? Apa, aire, que vol dir vent que tenim molta feina! Sense pensar-m'ho dos cops vaig girar cua per continuar la búsqueda. Per les valls i les muntanyes descobrí un poblet petit amb un cartell que deia Seròs. Allà vaig descansar perquè una nit de vetlla destrossa els ossos. Vaig jaure en un banc de la plaça i, en desvetllar-me pel xivarri, em vaig trobar envoltat de minyons i altra gent que em mirava amb els ulls clavats a la meva llarga barba que em tapava tot el pit. Els vaig posar la mateixa qüestió, i un "marrec" que no debia tenir pas més de cinc anys em respongué:-Això és una pala torta, ben torta. Tots feren que sí amb el cap, i un altre, saberut, afegí: és una eina de pagès que s'anomena aixada. No vaig tenir més remei que seguir la ruta i arribar fins a Flix. Feia temps que no reia tan de gust. En comptes d'haver-los d'interrogar jo, varen ser ells que em digueren: - Que li és de molta ajuda aquest bastó tan estrafolari? Quan van copsar que que jo em burlava de les seves paraules, em giraven l'esquena i se n'anaren. Vaig entrar a prendre un cafè amb llet en un hostal que hi havia a la sortida del poble. La mestressa em va dir que no ho havia vist mai una eina com aquella i que li faria molt de servei per a remenar el gran perol on feia l'escudella el dia de la Festa Major. Li vaig explicar "fil per randa" la meva història i, al final, decidit a quedar-me a viure allà li digué: "A fe de Déu que teniu ben merescut aquest cullerot. Us el regalo" I així fou com el bon pagés va trobar una merescuda felicitat que el féu oblidar totes les seves penúries. Pau Albert (El nòmada) 5è.

		L' E N Y O R A M E N T

	Ja som a França, ens hem traslladat de Taradell fins aquí. Els meus pares han trobat feina i molt més barat que no pas allí.

	Els dies passen lentament, trobo a faltar moltes coses. Mai no havia sentit tant enyorament l'olor dels prats verds i el color de les roses.

	Els carrers tots són vells i tristos, hi ha molta foscor i humitat. Mires enlaire i només veus pisos que priven els teus ulls la llibertat

	Cada habitatge té moltes finestres que em recorden un munt de calaixos tancats. Hi ha gent de diferents països que hi viuen, però semblen ocells reprimits i engabiats. Ester de Castro (Martina) 5è.

		AQUEIX POBLE ÉS TARADELL

	Dins de la plana Osonenca n'hi ha un petit poblet. Al Sud.est de la comarca, és bonic i petitet. Té molts riuets i riberes, al voltant hi ha el Montseny. També té un bonic castell, aqueix poble és Taradell. La riera que hi passa és la de Taradell, que travessa tot el poble i els nens hi juguen fent vaixells. Té un centre cultural en diem Can Costa i Font. Té un paisatge molt bell aqueix poble és Taradell Berta Brussosa (Taradellenca) 5è.

	"EL CIRERER" Hi ha flors de bat a bat la primavera ha arribat Tot està molt animat. Una flor blanca i espessa una fulla tendra i verda, cau la flor, creix la cirera. El vent roba les flors i poc després s'enjoia de penjois, de fruits vermells. Arriba el juny silenciós les abelles a les flors, els pardals a les cireres. (Tànit) 6è.

	"L'ABELLA" L'abella brunzidora, amb ses ales volant de flor en flor robant, el pol·len de la farigola. Abelleta que voles, és el rusc el teu destí, per donar aquell gust tan fi a la mel de mes roses. Quan hagis acabat la mel me'n donaràs un bocí, perquè res com això tan fi, es pot fer al cel. Si tu no me'n vols donar, l'agafaré del rusc, perquè aquest bon gust, jo vull gaudir al tastar. Marta de Castro (Jom Ateixa) 6è.