Torrents i primers vestigis humans

Situat al centre del pla de Barcelona i al peu dels serrats de la Rovira, el barri era recorregut per una xarxa de torrents que vessaven les aigües del litoral al mar. Encara avui resten indicis dels antics cursos. Així, el torrent del Pecat baixava pels actuals carrers del Torrents de les Flors i de Bailèn. Passatges com el Torrent de Mariner i el d’Iscle Soler (desaparegut fa pocs anys) no són altra cosa que les restes del vells curs del torrent de Mariné. Les terres compreses entre aquestes dues torrenteres configuren l’àmbit geogràfic d’aquest treball. El mateix torrent de Mariné era la fita divisòria dels antics termes municipals de Gràcia i Sant Martí de Provençals.

Les torrenteres, però, continuaren baixant les aigües del Carmel i la muntanya Pelada en cursos subterranis. L’existència d’aquestes mines possibilità el procés d’industrialització del barri a les darreries del segle passat.
El primer vestigi que hem trobat és, sens dubte, la travessera de Gràcia. Aquest antic camí d’origen romà tallava perpendicularment les rieres del pla de Barcelona des de Collblanc a Sant Andreu.

Assalt al convent de Montcalvari (al fons, la ciutat de Barcelona assetjada).

Al segle XI se la coneixia com Strada Francigera o Via Francisca i, a partir del segle XVI, per camí de la travessera Molera, referint-se a uns vells molins que hi havia a la part de Sant Martí.

El primer vestigi que hem trobat és, sens dubte, la travessera de Gràcia. Aquest antic camí d’origen romà tallava perpendicularment les rieres del pla de Barcelona des de Collblanc a Sant Andreu. Al segle XI se la coneixia com Strada Francigera o Via Francisca i, a partir del segle XVI, per camí de la travessera Molera, referint-se a uns vells molins que hi havia a la part de Sant Martí.

L’indret pertanyia, al segle XI, a la parròquia de Santa Maria del Mar i formava part del lloc conegut com "Tortorola", al costat del torrent Profundo i a extramurs de la ciutat medieval.

La primera edificació propera al barri fou el desaparegut Convent dels Caputxins Vells, la segona fundació caputxina als Països Catalans.

La prohibició el segle XVI d’edificar noves esglésies dins la ciutat emmurallada motivà, el 14 de desembre del 1578, la construcció d’un convent que es localitzà entre els carrers de Còrsega i Provença en confluència amb els de Girona i passeig de Sant Joan. Un camí de creus que els religiosos plantaren en un petit promontori féu que prengués el nom de Montcalvari. El 1648, el Consell de Cent dotà el convent d’una església nova i més espaiosa. El convent perdurà fins a la guerra de Successió i, com ens mostra una litografia de l’època, les hostes de Felip V el destruïren en assaltar-lo el 17 de maig del 1714. Del convent de Montcalvari sols es conserva el nom del passatge de Caputxins, que té l’entrada pel carrer de Còrsega.

Les masies

A la darreria del segle XVIII, el pla de Barcelona i concretament el que seria terme de la vila de Gràcia, estava poblat per un bon nombre de masies que conreaven terres de diferents heretats. Els cultius més habituals del pla eren: blat, ordi, oliveres, vinyes, canyars, fruiters, farratges, hortes, lli i cànem. També s’hi criaven porcs, ovelles, cabres, coloms, gallines i oques.

Entre les masies més properes al barri, recordem: Cal Comte, Can Sanpere, Can Marineret i Can Focs (la desapareguda acadèmia Salleras, avui Escola de Graduats Socials); com també el setcentiste Palau de la Virreina, que donà nom a la popular plaça gracienca. De les tres masies que hem localitzat al nostre barri, dues van desaparèixer als anys 1930 (Ca l’Arquer i Cal Xero) i la darrera (Can Mariné), cap l’any 1991.

La primera urbanització

El naixement de la vila de Gràcia comportà l’aparició de les primeres cases i la instal·lació d’un bon nombre de forns d’obra, o rajoleries, que explotaven els terrals dels camps (per servir de materials de construcció a la creixent vila). Tot aquell raval, de cases molt humils, era edificat en la part inferior de la travessera entre els torrents del Pecat i de Pregón (aproximadament en el que avui és la part alta del passeig de Sant Joan).

En un document de 1825 ja constaven alguns carrers, com els de Sant Jaume i Sant Pere, amb sis cases cadascun, o el de Sant Isidre, amb onze. D’aquell primer barri que existí abans que Jeroni Grassot urbanitzés la seva propietat no en queda cap resta ni vestigi.

Segons documents de l’època (la tarja més antiga que hi ha, en una escala del carrer de Grassot, porta data de 1868), el començament de la urbanització deuria ser pels volts de l’any 1865.

La propietat dels Grassot

La propietat dels terrenys sobre els quals s’edificà el nucli central del barri es remunta al segle XVI. Des del primer propietari de què tenim constància, el doctor en medicina Francesc Domingo (l’any 1577), la propietat de les terres va anar canviant de mans diverses vegades, fins a arribar, el 1885, a Isabel Grassot, esposa de Jeroni Grassot, advocat de la Reial Audiència del Principal de Catalunya.

Jeroni Grassot i els seus fills, Romà i Dolors, urbanitzaren el barri seguint les directrius del pla Cerdà per a l’eixample barceloní.

Reproduïm part d’un article de Pere Duart i Bonafont en el butlletí Mai Enrere, del Club Excursionista de Gràcia. És un recull de la història oral que encara es coneixia en aquella època sobre la urbanització del Camp d’en Grassot:

"… Aleshores, totes aquelles terres eren ocupades per forns d’obra… Però, vet aquí que, tot d’un plegat, en Jeroni Grassot, devia trobar que tota aquella extensió de terreny li donava poc. Els fons del Camp d’En Grassot pagaven uns cents duros l’any, cada un, d’arrendament de les terres que explotaven, i no podien treure’ls mentre complissin i no haguessin acabat la terra del terral convingut.

Prengué un arquitecte i li feu aixecar un plànol d’urbanització, i mirà el negoci que podia treure’n. Sabut això, un dia cridà a tots els amos de forns que hi havia dintre d’aquesta propietat seva, i els digué rodonament:

• Mireu, tots vosaltres em compliu al preu de la lletra; a uns ja us puc treure i a altres no; però, avui, jo necessito tots aquest terrenys, i em convé que us n’aneu de seguida. Aneu-vos-en bonament, i jo us prometo que no us queixareu de mi.
  

Es reuniren els arrendataris, i acordaren per unanimitat, anar-se’n sense dilacions ni paraules. Tots els forns desaparegueren, menys el d’en Jaume Daura, ja que el terreny era d’una parenta d’en Grassot. Aquest, aleshores, complí la paraula: a uns els regalà un cos de terres i a altres els en regalà dos.

Així començà la urbanització del Camp d’En Grassot. Tot ho anà arrendant per partidetes i de seguida començaren a construir-se cases baixes i modestes, una darrera l’altra. Les primeres cases de la urbanització s’aixecaren al carrer de Còrsega cantonada al passatge Roman (Alió) i al Passeig de Sant Joan xamfrà Indústria on hi havia la taverna dels Garrofers, que aleshores es guanyava bé la vida amb els treballadors dels forns mencionats que encara hi havia al cantó del torrent del Pecat…"

Continua la urbanització

Cap al 1854, els hereus de la matrona barcelonina Joaquima Castanyer, vídua de Forés, desitjosos de fundar un establiment benèfic religiós, començaren les obres del que fou l’antic Convent dels Claretians. Però no havien finalitzar el bastiment de l’edifici que ja el cabal de l’herència s’havia dissipat. No trobaren altre remei que cercar una congregació religiosa que volgués fer-se càrrec de l’edifici en construcció. Se’n féu càrrec el pare Claret, que no feia encara deu anys que havia posat el fonaments del seu institut a Vic. Així entraren els claretians en el domini del Convent Nou, que anomenaven "Casa missió", el novembre de 1859. Als primers mesos de 1860 pogué instal.larse la comunitat a l’entorn de les masies del Camp d’en Grassot, i cap el 1871, començada la urbanització del barri, començà a funcionar el col·legi.

El 27 de juliol de 1875 el veïnat sol·licità llums de gas; insistint-hi, tres anys després, recordaven a l’Ajuntament que contribuïen anualment a l’erari municipal amb vuit mil pessetes. El nostre barri pertanyia a Gràcia, que fou municipi independent la primera vegada el 1820, al llarg del Trienni Constitucional, i la segona, del 1850 fins al 1897 quan fou agregat definitivament a Barcelona.

La urbanització extrema del Camp d’en Grassot començà en obrir-se els passatges de Mariner (1877) i d’Iscle Soler (1878). El 1880 s’acordà obrir els carrers immediats al passeig de Sant Joan: els de Bailèn, Coello (Pare Claret), Sant Martí (Indústria) i de la Creu (enderrocat a començament del segle XX); i també treure-hi les rejoleries i explanar-lo fons al torrent del Pecat. Aquesta empresa es portà a terme quatre anys més tard, en obrir-se un tros del passeig de Sant Joan, juntament amb el carrers de Còrsega i Roger de Flor. L’any 1880 actuava una Associació de propietaris del Camp d’en Grassot, que instà (1883) la desaparició de les rajoleries veïnes i que Gràcia perllongués fins a la travessera la claveguera de Barcelona, "ja que la gran corrupció d’aigües estancades era un perill d’ocasionar malalties infeccioses".

Principals transformacions

En començar el segle XX fou oberta la via del carrer de Coello (Sant Antoni Maria Claret) a través dels camps de la "Casa Missió", de manera que les terres quedaren disminuïdes i repartides en tres trossos. La transformació prosseguí amb les edificacions alçades a l’altra banda del carrer de Nàpols i s’accentuà quan els claretians bastiren a la banda esquerra de la casa, l’església basílica del Cor de Maria, començada el 21 d’abril de 1904 per l’arquitecta Joan Martorell i finalitzada pel seu fill. Fou inaugurada el 21 de juny de 1913.

La modificació més forta fou l’obertura del carrer de Nàpols fins a la travessera, la prolongació del qual obligà a retallar alguns metres de l’ala de migdia del Convent i a edificar una nova façana al carrer de Nàpols. L’aspecte de l’antic convent avui sols és observable des de l’interior. Desapareguda la masia de Can Mariné, el claustre i les restes del "Convent Nou" esdevenen la construcció més antiga del barri.

Com a anecdotari, recordem que el 2 de setembre de 1885 el convent esdevingué provisionalment hospital de colèrics. Tres vegades han hagut de fugir els claretians del convent. La primera, durant la revolució de setembre del 1868, sense que el convent patís cap desperfecte. La segona, durant la Setmana Tràgica de 1909, quan fou saquejat i cremat. Finalment, la darrera, en produir-se el cop d’estat militar de 1936. Concretament, el 19 de juliol es registraren enfrontaments armats, dels quals queda algun testimoni a la façana de l’església. El convent fou assaltat i cremat.

 

Comença la industrialització

L’obertura i les millores dels carrers de l’eixample (clavegueres, aigua, gas i posteriorment electricitat); l’autorització, el 1895, d’edificar fins a dos pisos dins l’illa Cerdà; i un creixement demogràfic espectacular de la ciutat, produeixen una forta i ràpida industrialització del barri.

Fàbriques tèxtils i del ram de l’aigua, com la Sedeta i el "Blau" (propera a can Mariné), s’instal·laren sobre mines subterrànies de l’antic torrent de Mariné. L’empresa Elizalde, pionera en la fabricació de cotxes i motors d’avió, se situà en el passeig de Sant Joan / Còrsega (on avui hi ha els blocs de "la Caixa"). També s’instal·là la indústria química, coneguda popularment com "La gota d’ambre", en els terrenys de l’actual Henkel Ibèrica; i la fàbrica Myrurgia, molt propera al barri, es construí del 1928 al 1930.

Fàbriques tèxtils i del ram de l’aigua, com la Sedeta i el "Blau" (propera a can Mariné), s’instal·laren sobre mines subterrànies de l’antic torrent de Mariné. L’empresa Elizalde, pionera en la fabricació de cotxes i motors d’avió, se situà en el passeig de Sant Joan / Còrsega (on avui hi ha els blocs de "la Caixa"). També s’instal·là la indústria química, coneguda popularment com "La gota d’ambre", en els terrenys de l’actual Henkel Ibèrica; i la fàbrica Myrurgia, molt propera al barri, es construí del 1928 al 1930.

S’intensificà la presència de petites empreses, comerços, tallers i obradors als baixos de carrers i passatges. Per aquelles dates (1929) el vell escorxador de Gràcia, que funcionava des del segle passat (s. XIX) on avui hi ha la caserna de la Guardia Civil, va ésser traslladat a l’escorxador general del carrer de la Diputació, avui "Parc Joan Miró".

La Sedeta

La fàbrica tèxtil de la Sedeta va ésser edificada per l’empresa Pujol i Casacuberta, societat creada l’any 1899. L’any 1915 hi treballaven uns quatre-cents obrers i obreres del barri. Fou una de les primeres indústries d’Europa en produir, amb telers mecànics, teixits de seda crua "Shantung". D’aquesta activitat procedeix el popular nom de la Sedeta. També produïa teixits de llana. 

La Setmana Tràgica

La guerra del Marroc era motiu permanent de malestar en les classes populars, ja que eren mobilitzats els joves que no es podien deslliurar del servei militar, mitjançant el pagament d’una quota, d’uns diners. Les accions de la guerra van obligar a cridar els reservistes, alguns casats i pares de família. El dia 18 de juliol de 1909, en produir-se el primer embarcament, hi hagueren aldarulls. La protesta continuà fins al dia 26, en què va esclatar la vaga general que va tenir molt d’èxit. S’iniciaren els enfrontaments i començà una revolta popular de signe anarquista, que va desembocar en l’alçament de barricades als carrers i la destrucció o l’incendi de vuitanta establiments d’ordres religioses.

Barriades obreres, com eren el Camp d’en Grassot i la veïna del Poblet (actual Sagrada Família), no restaren al marge dels esdeveniments polítics i socials d’aquell estiu.

El convent de les rodalies més castigat fou el de les Dominiques, que ocupava l’illa situada entre els carrers de Mallorca, Roger de Flor, Provença i Nàpols. Mòmies de monges d’aquest convent de semi-clausura varen ésser arrossegades pel terra el dimarts 27 de juliol. L’edifici fou incendiat per tots costats i en una paret es va trobar un curiós grafit: "Viva la revolución y los maestros de Cataluña, quema de conventos, 27 de julio de 1909". Els assaltants s’emportaren les gallines del corral i les vengueren a dos rals cadascuna. El dissabte de la mateixa setmana tingué lloc un sagnant epíleg. En les runes del convent es varen reunir unes 1.500 persones, els guàrdies civils feren foc contra els reunits i donaren mort a sis homes i feriren molts més, i detingueren més de quaranta.

Altres edificis cremats foren: el convent asil d’orfes de Sant Josep (Roger de Flor / Provença), regentat per les germanes de la Sagrada Família, que reobrí el mateix any, ja que no fou dels més afectats. També foren assaltats, ja dins del barri, el convent escola de les Teresianes (Travessera/Grassot). Més greu fou la crema del convent dels Claretians.

La Festa Major

El Camp d’en Grassot era un barri de Gràcia que celebrava anualment la Festa Major. Cada 15 d’agost els carrers es tancaven i es guarnien a l’estil dels carrers de la vila. S’hi organitzaven balls a cura de les juntes de carrer, veritables ànimes de la festa. Actualment, les festes del barri se celebren per la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de setembre. 

El Club Esportiu Europa

L’Europa nasqué el 5 de juny del 1907 de la fusió de les penyes gracienques "Madrid" i "Provençals". En aquells primers anys molts del socis i jugadors eren del Camp d’en Grassot, que era on hi havia el focus de l’Europa. Fou fundat i tingué el primer estatge social, en el bar taverna "La Roca" del carrer de Sicília, on es guardaven els pals de les porteries. Jugava en un camp situat al davant de la Sedeta, a l’altre costat del carrer de Sicília.

La font d'Hèrcules

Un dels quatre sortidors del passeig Nou, prop de la Ciutadella, construïts el 1797, és obra de l’escultor setcentista Damià Campeny, un dels millors escultors neoclàssics de l’època. L’any 1802 la font fou dedicada al rei Carles IV i a la seva esposa, de visita a Barcelona. Per això encara conserva un relleu amb la silueta dels monarques.

Posteriorment, la font formà part dels jardins del desaparegut Palau de Belles Arts (on hi ha els jutjats municipals), construït el 1888. Cap a l’any 1929 la font d’Hèrcules fou traslladada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, on encara roman.

 

Aquest treball és un resum del resultat de la recopilació i revisió d’articles sobre la historia del Camp d’en Grassot apareguts en el butlletí de l’Associació de Veïns entre els anys 1979 i 1987. El nostre agraïment molt especial a Josep Maria Esteve i Puntí, que fou vocal d’urbanisme a l’Associació i autor d’aquest treball. També a l’Andreu Mas Bosch, que fou President de l’Associació de Veïns Camp d’en Grassot en el moment de la edició d’aquest recull.