Els deuteromicets constitueixen un grup molt gran de fongs, amb uns 1.700 gèneres i més de 17.000 espècies. Tenen en comú el fet que només presenten formes de reproducció no sexual. A causa de l'absència de l'estat sexual, que és el que completa el cicle vital d'un fong i el fa "perfecte", els deuteromicets han estat considerats com a fongs "imperfectes". La reproducció sexual de molts deuteromicets no ens és coneguda, o bé s'ha perdut com a resultat d'una tendència evolutiva pròpia dels fongs de creixement ràpid, que disposen de sistemes de parasexualitat per a mantenir llur variabilitat genètica. Es reprodueixen, doncs, d'una altra manera, d'una segona manera (deuteros, segon). En general, es reprodueixen mitjançant la formació d'abundants espores, anomenades conidis. Els conidis són mitòspores sense origen sexual, que tenen com a principal funció la propagació..... La conidiogènesi, o procés de formació dels conidis, rep una gran atenció per a millorar l'ordenació dels gèneres. Els conidis són generats per l'activitat d'una cèl·lula anomenada cèl·lula conidiògena. Les hifes, simples o ramificades, que sostenen una o més cèl·lules conidiògenes, s'anomenen conidiòfors. Es distingeixen dos grans tipus de conidiogènesi: la tàl·lica i la blàstica. En el primer cas, la diferenciació dels conidis es fa a partir d'una hifa preexistent, que para de créixer i comença a formar septes transversals. La conidiogènesi blàstica es realitza amb l'inici del creixement del conidi abans de quedar delimitat per un septe: és com si s'inflés un globus o vesícula, igual que a la gemmació (blastos, gemma). Ara bé, la paret de la cèl·lula conidiògena pot ésser diferenciada en diverses capes. Si totes intervenen a la conidiogènesi, aquesta és holoblàstica; si només intervenen les internes, diem que la conidiogènesi és enteroblàstica (enteron, intestí). En el desenvolupament enteroblàstic fialídic (phialidos, ampolla) els conidis s'originen a la punta de cèl·lules conidiògenes en forma d'ampolles anomenades fiàlides, que poden originar conidis, sovint un darrera l'altre, formant cadenetes. La inmensa majoria de deuteromicets són terrestres, si bé s'en coneixen també de marins i d'aigua dolça. Molts són sapròtrofs, però també poden parasitar plantes i altres fongs. No manquen tampoc els que provoquen malalties als animals i a l'home. La seva gran possibilitat d'intervenir en processos bioquímics els fa interessants per a molts estudis de transformació o de biosíntesi amb aplicació industrial. De fet, n'hi ha arreu. Amb tècniques adequades els podem capturar de l'atmosfera, la pols, l'aigua, etc.; es troben sobre fulles, vives o mortes; les tiges i branquillons, caiguts a terra o encara erectes; i qualsevol resta orgànica, sigui d'origen animal (fems, pèls, plomes...) o vegetal (fusta, fulles, fruits...). Els micòlegs se serveixen de tècniques de cultiu microbiològic per isolar-los. Normalment es fan servir cultius semisintètics preparats a base d'agar enriquit amb determinades sals i fonts de carboni; els més corrents entre aquests són el mitjà de cultiu de Czapek (principalment adequat pels gèneres Aspergillus i Penicillium), i el medi de cultiu de Sabouraud (utilitzat, sobretot, per als dermatòfits). Pel que fa a la disposició en grups dels deuteromicets, qualsevol sistemàtica és encara artificial, ja que tenim poques dades fiables per a reconstruir la filogènia. S'utilitzen sistemes que generin grups pràctics, per bé que indubtablement artificials. S'inclou en aquest ordre aquells deuteromicets en els quals els conidis es formen directament sobre hifes diferenciades, amb els conidiòfors, escampats, o bé agregats en feixos, però no protegits per cap estructura especial. S'agrupen en aquesta gran unitat els hifomicetals que formen conidis hialins o de colors vius. Penicillium és un gran gènere, amb gairebé 90 espècies citades al nostre país. El nom deriva (penicillium, pinzellet) de l'aspecte dels conidiòfors, solitaris i més o menys ramificats vers l'àpex. Les branques acaben en grups de fiàlides que originen els conidis, i aquests es disposen en cadenes, que poden ésser columnars o divergents. Per a identificar les espècies és habitual cultivar les colònies paral·lelament en medi de Czapek i en agar de malta, a temperatures fixes, ja que la velocitat de creixement i la densitat d'esporulació en condicions determinades són paràmetres d'importància en aquest grup d'organismes tan versàtils. Moltes espècies es troben entre les més abundants al sòl, restes orgàniques, aliments, pols i aire. Són sapròtrofs, però també invasors de fruites emmagatzemades, com per exemple, cítrics (P. digitatum i P. italicum) o pomes (P. expansum). Moltes floridures verdes d'aliments guardats a la nevera corresponen a aquest gènere, ja que hi abunden les espècies capaces de viure a baixes temperatures i sobre substrats salats. Com el seu nom indica, P. frequentans és entre les que es troben sovint, i P. chrysogenum (= P. notatum) mereix ésser mencionada perquè és d'aquesta espècie que s'obté la penicil·lina; també pertanyen al grup altres espècies que poden sintetitzar metabòlits amb efectes tòxics o antibiòtics. D'altra part, P. roqueforti i P. camemberti s'utiltizen en la fabricació dels formatges que porten aquests noms. Els microorganismes, i especialment els fongs, tenen la capacitat d'elaborar antibiòtics. La penicil·lina en fou el primer, i ha estat utilitzada extensament per a combatre les infeccions bacterianes. Fou obtinguda inicialment a partir d'una soca de P. notatum descoberta per Alexander Fleming entre els fongs contaminats dels cultius de bacteris i aïllada el 1929. Posteriorment ha estat trobada en molts altres fongs, com altres espècies de Penicillium, i en Aspergillus i Acremonium. També actualment hom n'ha incrementat enormement el rendiment de la biosíntesi mitjançant la utilització de mutants de soques seleccionades. Malgrat l'èxit d'aquest antibiòtic, el seu espectre d'acció reduït i la facilitat amb què apareixen resistències bacterianes a la seva acció, han impulsat la recerca de nous antibiòtics amb aquesta finalitat, i això ha conduït a trobar un gran nombre de nous antibiòtics de gran interès en medicina, com les cefalosporines (Acremonium), l'àcid fusídic (Mucor, Fusidium, Acremonium), la griseofulvina (Penicillium), etc. Recentment, a partir d'un fong del sòl, Tolypocladium niveum. S'ha obtingut una nova substància, la ciclosporina, que s'utilitza amb eficàcia com a immunosupresora en els transplantaments d'òrgans. Des de molt antic es fan servir els fongs en la fabricació de formatges fermetats. En els de tipus tou (camembert, brie), el fong responsable és Penicillium camembertii, i en els formatges amb vetes verdes o blaves (rocafort, gorgonzola, stilton), el fong causal és Penicilium roquefortii. En molts casos, encara es fan servir procediments artesans que consisteixen a contaminar de forma natural les masses de mató amb aquest fong, col·locant-les en habitacions contaminades. Per tal d'observar on creixen millor els fongs del tipus penicillium, s'han posat talls de taronja en diferents medis. Hem observat que el fong creix més en un ambient humit, càlid i fosc. En fer l'observació amb la lupa binocular s'han vist les hifes del miceli i, amb el microscopi, els esporangis que contenen les espores.