Fleming va passar tota la Primera Guerra Mundial en un laboratori improvisat a Bolonia, ajudant a Wright a identificar la bactèria de la gangrena gasosa i del tètanus, i a localitzar antisèptics més eficaços fins que trobar l’àcid carbònic i el iode i altres medicaments severs que eren els únics mitjans de què disposaven els metges per curar ferides infectades. Aquests, però, eren inútils en les lesions profundes i esquinçades on s’amagaven les bactèries i a on no podien arribar els antisèptics. El pitjor era que van descobrir que aquests antisèptics destruïen els glòbuls blancs, que són un dels element del sistema immunològic natural del cos, i en realitat, ajudaven en la propagació de la infecció. Els metges amics de Wright no van rebre amb simpatia aquestes conclusions.   Mentre més pensava Fleming en el problema, més li semblava que el sistema immunològic del cos era molt més poderós del que ell creia, i que d'alguna manera, s'havia d'aprofitar per atacar les infeccions internes. Una nit de novembre de 1921, Fleming estava netejant el laboratori de l'habitual desordre de tubs d'assaig i plaques de cultiu florit i va notar alguna cosa estranya. Una placa estava coberta de colònies bacterianes de color groc daurat que no havien pogut créixer al voltant d'una gota de mucosa nasal que feia dues setmanes havia caigut del nas de Fleming. Preparà una solució groga i tèrbola amb aquelles bactèries i afegí mocs que acabava de treure's del nas. El bacteriòleg Dr. Allison, que llavors treballava amb Fleming, va escriure després el que va succeir:  "<<Ens deixà sorpresos que la suspensió opaca es posés transparent com l'aigua en el temps de dos minuts... va ser un instant de sorpresa i emoció >>". La bactèria destruïda per una gota del nas d'en Fleming era l'estranya Micrococcus lysodeikticus que havia contaminat la placa de Fleming per casualitat. Algunes persones pensen que va venir flotant dels carrers de Londres i entrà vers la finestra oberta del laboratori, i va resultar extremadament vulnerable a l'agent antibacterià natural que Fleming descobrí que contenia al seu nas. Si la placa s'hagués contaminat amb mostres normals d'infeccions humanes és probable que mai hagués observat aquest efecte: Fleming mai tornà a veure el Micrococcus lysodeikticus en estat natural, i li donà el nom a aquest agent antibacterià de lisozima, per la bactèria que l'havia destruït amb tanta facilitat, i descobrí que també podia destruir per <<ingestió>> el 75% de les bactèries suspeses a l'aire ja que es tracta d'una substància que es troba a les llàgrimes (d'on passa al nas ), a la saliva , al sèrum sanguini, a l'esperma i al pus; també a les ungles humanes i animals, i és essencial per la vida. En morir el cos, es descomponen aquestes defenses naturals i les bactèries l'invaeixen i el consumeixen. Però la lisozima no ataca certes bactèries nocives, com les que causen la pulmonia, la tuberculosi o el tifus. Fleming va creure que havia donat un pas important al descobrir com devia actuar l'antisèptic perfecte, i aquesta idea l'excità tant que es diu que va dir que la lisozima era el major descobriment de la seva vida. Era per desgràcia un dolent conferenciant, poc inspirat i amb una veu monòtona. Els que el van escoltar el mes següent en el Medical Research Club, no van sortir impressionats del seu descobriment i no donà lloc a comentaris. Però en Fleming no li feia falta que l'animessin. En els anys següents preparà i incovà milers de plaques per observar la conducta de les bactèries i detectar el menor canvi. El 3 de setembre de 1928 degut a una altra sèrie de casualitats arribà al descobriment més important de tots. En tornar de vacances tragué les plaques velles de la taula de treball i les posà en safates amb desinfectants. En una de les plaques que estava sobre el pilot hi havia molta floridura que, per casualitat, havia crescut just on no existia el desinfectant que hauria acabat amb qualsevol cultiu; al seu voltant no hi havien crescut bactèries. Aquesta floridura resultà tenir un rar agent antibacterià, la penicil·lina, que devia haver arribat d'una espora que aterritzà a l'atzar en la placa abans de què en Fleming sembrés en ella el cultiu de bacils. Si hagués caigut sobre la placa quan els bacils ja havia crescut, l'efecte no hauria estat el mateix. Amb la sensació de què alguna cosa molt transcendental havia succeït, Fleming va fer una foto de la placa i la va guardar. El floridura Penicillium ja l'havia identificat Lister l'any 1881 i coneixia el seu efecte antibacterià, però, va ser en Fleming, qui aïllà aquesta estranya floridura entre els milers que existeixen i això no era una feina fàcil. En un principi el descobriment no resultà atractiu, car els companys de Fleming estaven acostumats des d'anys a què els hi mostrés trossets de floridures i cultius més o menys interessants. Fleming seguí experimentant i trobà que la penicil·lina en brut, tret del caldo de la carn, tardava més de quatre hores en matar les bactèries d'un tub d'assaig, mentre que el cos podia destruir les en menys de la meitat d'aquest temps. També era molt sensible als canvis de temperatura i a l'acidesa. Però ja que ni ell ni els seus companys eren farmacèutics, i els recursos escassejaven, Fleming no prosseguí els primers experiments i aprofità les propietats antibacterianes de la penicil·lina per aïllar virus resistents a ella amb els quals elaborar vacunes més ràpides i efectives. Podria haver una altra raó per la qual en Fleming no seguís experimentant amb la penicil·lina. La ciència de la quimioteràpia ( curar infeccions amb substàncies químiques ) estava atravessant un debat molt controvertit entre els metges. Fleming i Wright en la Primera Guerra Mundial, tenien seriosos dubtes sobre la quimioteràpia i aquest era un tema més o menys tabú en el departament d'en Fleming. De fet, li interessava més l'estudi de les vacunes. Tot i tenir escasos recursos i davant l'amenaça de la Segona Guerra Mundial, un bioquímic australià, el professor Florey, va tornar a la investigació de la penicil·lina a finals dels anys trenta. Ell i el seu col·lega investigador, un jove refugiat alemany que es deia Ernest Chain, no tenien al començament un interés exclusiu sobre la penicil·lina; no era més que una d'entre les vàries substàncies antibacterianes que estudiaven. Però tenia propietats curioses i varen continuar amb els experiments que Fleming havia deixat de banda. Aviat varen descobrir que la penicil·lina no afecta el comportament de les bactèries madures, sinó que inhibeix el desenvolupament normal de les joves El que tampoc havia intentat Fleming era subministrar penicil·lina als animals, ja fos per via oral o injectada. Es va descobrir que el fàrmac es destrueix a l'estómac per la qual cosa era ineficaç per via oral. El maig de 1940 hi va haver un descobriment molt important: els ratolins injectats repetidament amb penicil·lina amb dosis mortals de bactèries virulentes no morien. Els ratolins quedaven lliures d'infeccions. La pregunta era, que passaria amb els éssers humans que són 3000 vegades més grans?. Un dels problemes més greus de la penicil·lina és que resulta molt inestable, i per evitar aquest problema la seva idea fou cristal·litzar-la mitjançant fred, per obtenir una forma estable. Les indústries farmacèutiques no volien córrer el risc econòmic de produir penicil·lina, i davant d'aquest problema, Florey va convertir el seu laboratori en una petita fàbrica per poder disposar de quantitats suficients per a les primeres proves amb malalts humans. La penicil·lina obtinguda en aquest laboratori ja era vint vegades més forta que l'original. Els resultats varen ser espectaculars. Es recuperaven totalment o milloraven en proporció desconeguda, fins aquell moment, pacients amb infeccions oculars, infeccions cròniques, pulmonia, diftèria, cremades, gonorrea, meningitis, inflamacions òssia i urinàries. En aquesta fase encara no estava clar quina era la dosi adequada a administrar ni durant quant de temps. Per aquest motiu, alguns pacients varen morir per haver deixat el tractament massa aviat. A partir dels treballs experimentals Florey i Chain varen anar als Estats Units on varen convèncer al govern per tal que produís penicil·lina en massa. Els americans varen aconseguir cultivar el penicillium en grans vivers, en comptes de fer-ho en milers d'ampolles, després d'haver descobert altres ceps de la floridura. El 1943, es va obtenir la cristal·lització per fred dels sucs dels cultius, i la penicil·lina va entrar en la terapèutica en els fronts de guerra, i després en el mercat farmacèutic en general. En els mesos que van seguir al final de la Segona Guerra Mundial, els únics soldats que rebien de manera regular un subministrament de penicil·lina eren les tropes americanes estacionades a França. Es venia en el mercat negre i, per respondre a la gran demanda, alguns metges feien servir l'orina dels soldats tractats, per treure d'ella la penicil·lina evacuada. La identificació de la penicil·lina per Fleming, no indica la data absoluta del descobriment dels antibiòtics. Fa 2500 anys el xinesos ja sabien que la crema de soja florida era eficaç contra les infeccions de la pell i la feien servir habitualment. Fa 3500 anys els egipcis consumien habitualment i amb quantitats importants estreptomicina natural, com indiquen els anàlisis d'esquelets de l'època. També hi ha constància que durant la Segona Guerra Mundial, els presoners russos dels camps alemanys que menjaven pa florit tenien menys infeccions a la pell que els que no en menjaven. La penicil·lina és el primer antibiòtic que deriva de fongs inferiors, però no es el primer antibiòtic modern, doncs són anteriors les sulfamides, la primera de les quals va ser el prontosil, comercialitzat l'any 1932. El segon antibiòtic que es va descobrir després de la penicil·lina va ser l'estreptomicina (1943, Waksman); el tercer la clomicetina (1947, Burkholder); el quart, les tetraciclines (1948, Duggar i Finlay); i el cinquè, l'eritromicina (1952, McGuire). Juliol 1928 Alexander Fleming descobreix les propietats antibacterianes del Penicillium notatum. Més tard associa el nom de Penicil·lina a aquestes propietats i inicia tot un estudi arrel d'aquest descobriment. Juny 1929 Alexandre Fleming publica les seves investigacions i conclusions científiques en el British Journal of Experimental Pathology. Poc després, deixa de banda els seus estudis centrats en les propietats de la Penicil·lina. doncs la producció i l'estudi dels cultius bacteriològics resultava llavors bastant difícil, i a més, un tant decebut, no creia que arribaria a cap conclusió transcedental. Maig 1935 Howard Florey comença la seva tasca com a professor de Patologia a la Universitat d'Oxford i els seus treballs en el Sir William Dunn School of Pathology. Des d'un principi es troba interessat en l'estudi dels lisozimes. Florey comença a treballar en equip amb altres científics sobre la investigació de diferents substàncies antibacterianes. 1938 Florey i Ernst Chain, partint dels estudis d'en Fleming comencen a investigar i experimentar sobre el penicillium notatum Setembre 1938 Esclata la II Guerra Mundial Març 1940 Ernst Chain injecta, sense previ tractament de refinament, la pols obtinguda a partir del Penicillium notatum en ratolins. Observa que no es produeixen efectes negatius secundaris en el 99% dels casos experimentats. L'equip de científics continua amb la tasca d'aconseguir augmentar la producció de Penicil·lina. Maig 1940 Florey i el seu equip experimenten per primera vegada l'efecte de la Penicil·lina amb ratolins. Aquest són infectats amb dosis letals de bacteris, per després ser tractats amb Penicil·lina. Els ratolins injectats amb Penicil·lina sobreviuen: tots els altres moren. L'equip es mostra encara més entusiasmat en la producció de Penicil·lina. Febrer 1941 La Penicil·lina es fa servir per primera vegada amb éssers humans que pateixen greus infeccions. Albert Alexander, un policia, és tractat urgenment amb l'antibiòtic, però mor en esgotar-se la Penicil·lina de què es disposava abans que els bacteris fossin destruïts. Juny 1941 Florey i Heatley viatgen als EUA per demanar ajuda per aconseguir aïllar més quantitat de Penicil·lina per tal de poder dur a terme més experiències amb casos clínics. Agost 1941 El Gover Americà comença la producció comercial de la Penicil·lina. Setembre 1943 Comença la producció comercial de la Penicil·lina a nivell mundial. Octubre 1943 El primer subministrament de Penicil·lina és donat a l'Armada Britànica. Març 1944 La Penicil·lina és manufacturada a Austràlia i allà és suficienment produïda per abastar les necesitats de la població civil així com dels membres de l'Armada. Aquesta és la primera vegada en la història en què va ser possible la seva administració a la població en general. Els anys 60 Davant el problema de la resistència bacteriana començen a sintetitzar-se les penicil-lines semisintètiques. 1999 La penicil·lina és usada arreu del món per matar multitud de bacteris que causen infeccions