L’aire era fred. La ciutat estava callada. Els carrers adormits. La pluja no cessava. El meu objectiu era molt clar, enfilant-me per la Diagonal vaig arribar al destí, aquell vuitè pis m’estava esperant per debutar en el meu nou ofici... L’ascensor estava espatllat, però les escales em cridaven. Cada pis, cada planta delatava la gent que hi vivia. M’estaven donant informació dels gustos culinaris de cada família. El cinquè pis era horrorós. No suportava l’olor del "curri". Em marejava. Així que vaig alleugerir el pas fins arribar al vuitè segona. Vaig agafar la clau de la butxaca de la gavardina. La vaig introduir al pany de la porta de roure. L’únic obstacle que em separava de la meva víctima. Vaig avançar entre les parets verdoses que el farcien. La gramola tocava. Em va fer més fàcil la tasca de recerca. La vaig trobar. Va intentar cridar, però era inútil. Les parets estaven insonoritzades perquè els veïns s’havien queixat dels seus concerts. He de reconèixer que ho feia bé. Francament bé. Però no em podia permetre el luxe de negar-me al meu deure. Havia d’arribar fins a la fi. Em vaig treure la bufanda i vaig avisar-la de què en aquell pis d’alts sostres, hi feia molt fred. Em va contradir. Amb més motiu li vaig posar la bufanda al coll. La vaig escanyar. Vaig quedar ben xop. M’havia gosat escopir a la cara. La tia encara vivia. No ho entenia. Pensava que s’aturaria. Se’m va encendre el llum i vaig barrar el pas. No fos cas que algun intrús es tornés a escapar. Vaig treure el ventall de possibilitats que portava amagats a dins l’abric. En vaig treure una clau. Li vaig demanar que s’esperés. El soldador m’esperava al maleter del cotxe. Aquell fabulós cotxe vermell que m’havia comprat amb les peles de la travessa. Però se m’havien acabat i per això havia de recórrer a feines brutes. Vaig agafar-lo. Vaig pujar les escales. La porta era oberta. Havia comès una greu imprudència. No volia que ningú veiés aquell espectacle. Però se’m va encendre el llum. La clau de pas ja estava tancada. Només em faltava soldar el forat del tub de la calefacció. Ara ja no xiularia. No degotaria. Els clients en sortirien contents. Perquè aquell, aquell era un pis molt fred. Només calia esperar unes hores, i l’aigua podria tornar a circular per aquell tub de coure que tanta feina m’havia donat. Fou el meu primer dia de llauner.

Isaac Romero Casals

Alumne de 2n de batxillerat B

Molts i moltes de nosaltres ens hem vist abocats a aprendre noms geogràfics per tal de superar aquells exàmens de mapes muts que al "profe" de geografia li agradaven tant: Mar Egeu, Illes Cíclades, el Bòsfor, l’Amazones,.... tal vegada si algú ens hagués explicat el secret que aquests noms amaguen no ens hauria costat gens recordar-los. Tothom sap ( o almenys ho hauria de saber) que l’Egeu és un mar que es troba entre la península del Peloponès i l’illa de Creta ( Grècia ). El que no tothom sap és per què es diu així. Diu el mite que Egeu, rei d’Atenes, havia de pagar tribut anual de cinquanta nois i cinquanta noies a Minos, rei de Creta, el qual havia envaït la regió de l’Àtica, on es troba Atenes. Aquests joves eren devorats pel minotaure, monstre que tenia el cap de toro i el cos d’home. Les llegendes divergeixen pel que fa al nombre de joves i a l’assiduïtat a què es veien sotmesos a l’antropofàgia del minotaure. Sigui com sigui un any fou el propi fill d’Egeu, Teseu, qui encapçalà l’expedició. En duien una de cap: acabar amb el ròssec del tribut matant el monstre. Ho van aconseguir? Què té a veure això amb el nom d’un mar...? continueu llegint la segona entrega i ho sabreu. -El que ni Teseu ni cap altre sospitaren fou que els toros estarien sempre presents en cultures arrelades a la Mediterrània i que si aquest país on ens trobem té la forma d’una pell de toro oberta i és un dels llocs on aquest animal encara és venerat i objecte de culte folklòric per alguna cosa serà.

No us caldrà esperar el segon número de la revista per esbrinar el final de la història. On érem? Ah sí! L’expedició de Teseu contra el minotaure. Aquest monstre estava tancat en un laberint fet construir per Minos al mític arquitecte Dèdal:

Ningú no havia pogut sortir viu del laberint. Els joves havien d’entrar sense armes, però si podien matar el monstre, podrien tornar sans i estalvis. Teseu va afrontar el repte. Quan va fer-se a mar, Teseu va rebre del seu pare dos jocs de veles: unes de negres, funestes , per al viatge d’anada i unes de blanques, alegres, pel de tornada cas que matés el minotaure. En arribar, Teseu va ser vist per Ariadna, una de les filles de Minos, i la noia se’n va enamorar. Per tal que el jove pogués sortir del laberint, Ariadna...

...Ariadna li va regalar un cabdell de fil (altres diuen que una corona lluminosa). Hi havia, però una condició: Teseu s’havia de casar amb ella i endur-se-la lluny de Creta. Teseu va acomplir la promesa: va matar el minotaure a cops de puny.

Després de matar el monstre va enfonsar els vaixells cretencs per evitar la persecució, de nit, va fugir acompanyat d’Ariadna i la resta de joves atenesos que havien viatjat amb ell. Segons la versió més coneguda de la història, Teseu va fer escala a l’illa de Naxos. Ariadna es va adormir i en despertar ja no hi havia ni vaixell ni Teseu.. Tothom es demana per què la va abandonar. Sigui com sigui, despistat que era el xicot o massa llest, qui sap, es va oblidar de canviar les veles de la nau. Egeu, que vigilava el retorn des de la costa de l’Àtica, desesperat en creure que el seu fill havia mort, es precipità al mar que, des d’aleshores, porta el seu nom.

Montserrat Nadal Ardenuy

Professora

Tornar a l'inici