Avui tornem a ser un dia d'aquells que et fa pensar massa. Sempre aquesta calor, no pots sortir ni anar enlloc, sinó et quedes ben rostit. No pots sortir a airejar-te si no és ben cap al tard, però tot i així encara fa aquella xafogor tan pesada, que ja no te la treus de dins. Els dies passen com aquell qui res, com una rutina que cada dia del mes i de l'any es repeteix sense immutar-se, deixant de banda les postes de sol; aquestes sí que són espectaculars. Primer veiem com el sol fa la decantada, i llavors ens adonem que les palmeres per fi fan una mica d'ombra, llavors ja t'atreveixes a sortir, i intentes perseguir encara aquestes petites ombres, perquè sempre s'hi està més bé. Quan el sol ja no és tan fort, ja vas cap a la platja, però anant alerta de no cremar-te els peus, perquè la sorra està cremant. Moltes vegades m'assec mirant cap al mar i observant com el sol se'n va, i com comença la nit, arribant la foscor a poc a poc, com aquell qui no vol que el vegin arribar, tota poruga i amb una certa timidesa.

Mentre estic assegut i miro cap al mar, recordo d'aquell meu país: Catalunya. Penso amb enyorança com són les postes de sol que hi ha allà, el gran relleu i la varietat de les plantes i els arbres; no vull dir que les d'aquí no ho siguin de diferents, però ja em resulten monòtones i totes iguals, també em sembla ja un país pla, sense emocions ni coses noves. Però a Catalunya, quin país més variat i quin munt de sensacions que hi pots viure! Pots sentir la duresa del relleu i de les muntanyes, juntament amb la gran satisfacció que comporta haver-les pujat, un exemple molt clar és el Pedraforca. Quina sensació de llibertat que tens quan ets al cim de la muntanya, i observes que al teu voltant només hi ha muntanyes, petites valls, pobles que es veuen molt menuts, però aquella tranquil×litat i aquella pau, no em cansaria mai d'admirar aquella bellesa que se't presenta tota nua davant dels ulls.

Però si no tens tantes ganes d'aventures, i vols passar un dia tranquil, sense totes aquestes emocions fortes, també pots fer-ho i a la vegada fas un repàs molt, molt breu a la nostra història. Pots passar-hi tot el dia, agafes una mica de dinar o berenar, i te’n vas a la font de l'Abat, quin silenci més esfereïdor, només sents el soroll d'un rajolí d'aigua incansable, que sempre brolla, i que manté tot un raconet ben humit i acollidor. Un cop acabat l'àpat pots donar una passejada per tots aquells vorals, et pots trobar una vaca que et mira amb sorpresa, o inclús trobar-te el vaquer que només té ganes de parlar, que si el temps, que si les vaques, etc. Però el millor lloc és a la Portella, quines postes de sol, sembla un lloc màgic, un lloc diferent. Veus com el sol s'acomiada per al dia següent, d'una manera tota majestuosa, i amb recança per haver de deixar el lloc. Però sempre dins d'una gran tranquil×litat, i un silenci que s'encomana, que gairebé no goses ni espatllar.

Totes aquestes sensacions, només les puc reviure una mica, quan em poso al costat del mar, i observo com el sol se'n va, però aquí ja no tinc aquella ansiada pau, de seguida surten tots els nens i nenes, esbalotats, a jugar aprofitant els últims instants de claror, o simplement sents els terrabastalls que fan les dones quan fan dissabte. Tret d'això cada dia que passa és igual a l'anterior, i així successivament. Mai no passa res, l'únic potser les baralles que a vegades hi ha al carrer, però tampoc m'estranya; amb aquesta calor és impossible mantenir els ànims freds. No estic del tot malament aquí, em cuiden bé, però... Algun dia voldria tornar a la meva terra, i recórrer tots els meus racons i raconets, tornar-ne a viure les sensacions i gaudir de la vista.

Però també com que fa molt temps que sóc aquí, segur que quan torni al meu país sentiré una certa enyorança del Carib, segur que trobaré a faltar la monotonia i sobretot la xafogor, però segur que serà per poc temps.

Lourdes Codina Cardona, 2n BAT, 1r premi compartit.

Torna