En Samuel estava ben enamorat de la Mariona. La Mariona tenia totes les qualitats que es poden demanar a qui encara no ha traspassat el llindar dels setze anys. Era decidida, parlava a crits, anava amb un despentinat molt ben pentinat, li agradava ballar i no era gaire estudiosa, pot-ser perquè no li calia. Ah!, m'oblidava del punt més important: es feia amb tot-hom, sense manies.

"Mariona..." En Samuel repetia aquest nom, com si es tractés d'un ritual màgic que tingués el poder de transportar la persona evocada davant de qui en pronuncia el nom.

"Mariona", deia. "Mar i ona": quina combinació tan exacta per descriure l'allau de perfeccions que en Samuel li trobava.

Per a ell, el mar era la meravella més gran de la creació. Tenia el costum d'estirar-se ran d'aigua i deixar que les ones li pessigollegessin els peus i que les més decidides li petonegessin el cos.

I, ves com són les coses, el seu amor reunia en el nom el que ell estimava: "Mar i ona, Mariona". I iniciava un joc que només ell entenia: "Sal i mel, foc i estel, lluna i fortuna, corall i cristall, mar i ona, Mariona, la meva Mariona, la meva bufona, la Mariona".

Feia temps que durava, aquest amor. I no tenia res a veure amb altres ocasions en què també presumia d'estar enamorat.

Ara estava ben decidit: havia de fer-li saber el seu amor.

Va confiar el seu neguit al seu millor amic, aquell de qui en tenia el convenciment absolut que no el trairia, que no faria el bocamoll per tota la classe, publicant a tort i a dret el seu secret.

-No tens mal gust, paio! -va exclamar en Marc quan va haver escoltat la confessió d'en Samuel.

-És... no sé com descriure el que sento, Marc.

-I què vols que faci? -va preguntar l'amic.

-Fes indagacions, busca informació, parla amb les seves amigues per veure si pots descobrir si ella em correspon, si sent per mi el que jo sento per ella.

En Marc es va posar a riure.

-Estàs ben sonat, noi! Em sembla que ella té el cap ple de pardalets. Jo de tu, no en faria massa cabal. D'aquesta manera t'evitaràs disgustos.

Però en Samuel no va respondre als dubtes del seu amic. Què en sabia ell, pensava, de la seva Mariona.

I altra vegada el batec: mar i ona, Mariona, mar i ona, Mariona.

El primer amor és lleuger i el domina l'ambigüitat. Potser per això la resposta que en Marc li va donar no va resoldre el problema d'en Samuel:

-Mira, Samuel, em sap greu haver de portar-te aquestes notícies.

En Samuel va abaixar els ulls. Preparava l'ànim per rebre el ganivet esmolat de les paraules del seu amic.

-Estic preparat. Res no pot ser pitjor que la incertesa. No em deixis amb aquesta angúnia.

-Vaig parlar amb la Tere i la Magda, amb la Cristina i la Sònia. Fins i tot vaig insinuar alguna cosa a la mateixa Mariona.

-I què et va dir?

-Les amiguetes no es posaven d'acord. No en vaig treure l'aigua clara. La Mariona no va dir ni que sí, ni que no, ni que ara, ni que després, ni que potser, ni que ni pensar-ho.

En Samuel va canviar de cara. Una expressió d'alegria se li va dibuixar als ulls:

-No està pas tan malament, doncs!

Aquesta deducció tan optimista va animar el missatger, que va recomanar a en Samuel que escometés amb més decisió la seva enamorada.

Va redactar-la posant-hi els cinc sentits. Fins i tot va pensar de parlar amb el mestre de llengua, perquè li corregís totes les faltes.

Va confessar la seva passió al mestre, que se l'escoltava en silenci i es frega-va la barbeta amb suavitat. Qui sap si recordava aquella noieta que li va fer bocins el cor per primera vegada, quan tenia la mateixa edat que en Samuel.

El mestre va llegir la declaració i va començar a tacar-la de vermell. Cada ratlla, un error; cada rodona, una incoherència. El paper semblava un camp de batalla: cada senyal vermell, un soldat mort. A més a més, el mestre li va refer frases i va afegir-hi expressions plenes de pols que el noiet enamorat desconeixia.

La carta transformada pel mestre conservava un record ben lleu de la que havia redactat en Samuel aquell vespre ple de somnis i de fantasmes. En Samuel va pensar que més valia fer confiança a la saviesa i l'experiència del mestres. Ja se sap que l'experiència, en els temes de l'amor, és un valor molt cotitzat.

Calia encertar el moment per donar la carta a la Mariona. No podia espatllar-se tot per culpa d'un mal començament. Va aprofitar un matí, entre classe i classe, per fer-li arribar el missatge d'amor.

Ella se'l va llegir, i sense ni alçar els ulls per veure si en Samuel l'espiava, va fer bocins el paper. Després, el vent els va escampar com si fossin les cendres d'un incendi.

En Samuel, aclaparat, va abaixar els ulls. Al cor, hi sentia una fiblada molt forta. Va distreure la pena observant com una formiga tossuda arrossegava un tros de pa, convençuda que tot depenia del seu esforç. Aquell animal esforçat i decidit era una bona imatge del seu problema. Calia insistir, sense deixar-se vèncer per la primera dificultat.

Es va animar i va pensar que ja trobaria una altra manera d'estovar el cor de la Mariona.

Els companys jugaven a futbol i va demanar per jugar-hi. La Mariona seia amb una colla d'amigues, mig rient de les històries secretes que només elles com-partien.

En Samuel jugava com si l'hi anés la vida. En Lluís li va passar la pilota. En Samuel la va xutar i la pilota va volar com si volgués encastar-se el vellut del cel.

De la mateixa manera que una pedra, quan surt de la mà, no podem saber on s'estavellarà, quan una pilota inicia el vol només l'atzar la farà caure en un lloc o en un altre. Potser la mestra de matemàtiques en podria donar una explicació científica, del que va passar amb aquell xut; o potser tot va ser culpa d'un atzar ben desgraciat, però, ben mirat, aquests raonaments no resoldran l'empitjorament de la situació amorosa d'en Samuel.

La pilota va aturar el moviment ascendent. Va semblar que observava el pati, com si busqués un punt concret, i al cap d'un instant va començar una davallada fins que va fer blanc damunt del cap de la Mariona.

Ella va reprimir un crit, més de sorpresa que de dolor. Va mirar amb ulls de foc el seu botxí. En Samuel feia cara de be degollat.

La Mariona li va tirar la pilota, sense dissimular un gest d'enuig. Va girar cua, mostrant una mena de santa indignació.

Tot semblava perdut, perdut per sempre més. Això és el que pensava en Samuel.

Va decidir anar a buscar la formiga, per veure si havia tingut més sort que ell. La va trobar empenyent aquella estúpida molla que se li resistia amb contundència.

En Samuel va mirar enlaire, va alçar totes dues mans i va cridar el nom de la seva estimada amb una força equivalent a la que mostrava la formiga.

Però la Mariona no va escoltar el crit d'aquell cor trencat.