Guillem de Berguedà era un noble, que era conegut arreu més per les seves males passades i els seus sirventesos, que no pas per els seus actes humans i heroics. A les seves terres era famós per les discussions que mantenia amb alguns senyors feudals propers. A terres llunyanes era conegut gràcies als joglars que difonien amb ànim les seves cançons, que tothom escoltava amb entusiasme, això si, qui volia fer-ho. La majoria de persones que sentien parlar d'ell el descrivien amb tres paraules: astut, buscaraons i presumit.

Sempre, al cap d'una temporada d'haver escrit i fet cantar una de les seves cançons, explicant obertament què feia i què deixava de fer, feia un viatge cap a les terres de l'enemic a qui dedicava la cançó, per tal de saber-ne més directament, els efectes que havia tingut sobre l'individu en qüestió.

Aquesta vegada, el sirventès anà dedicat, com altres vegades, a Ramon Folc, vescomte de Cardona. I per saber més clarament la reacció de Ramon, anà a veure la seva dona. Es trobaven d'amagat a casa de la germana d'ella que vivia tres carrers més avall. Passaven tota la tarda tancats en una habitació, i encara a vegades quedaven per veure's al dia següent, ja que no havien tingut prou temps per estar junts. La germana d'ella els encobria molt gustosament ja que Guillem també li anava a fer companyia quan es trobava tota sola a casa, perquè el seu marit treballava tot el dia fora de casa, i quan tornava estava molt cansat i no tenia ganes de parlar, només de dormir i prou. Ells dos només feien vida de matrimoni (tal i com Déu mana) el diumenge i encara a la tarda després de la migdiada, això tenint en compte que ell no anés a fer la partideta amb els seus amics o senzillament no en tingués cap ganes.

Però també qui estava al corrent de tot això eren la germana i la cosina de Ramon, ja que un dia van atrapar en Guillem i la dona de Ramon a casa de la seva germana. I en Guillem, què va fer per evitar en aquell moment mals majors?, senzillament el que feia en aquests casos, dir compliments i acompanyar-les quan es trobaven soles.

La dona de Ramon Folc digué que aquesta vegada havia fet enfadar molt en Ramon ja que no li havia agradat que digués a tothom qui volgués escoltar que:" Sóc persona molt coneguda per una sola cosa, per posar corona a tota persona qui em vol mal i també a qui em vol bé, amics i enemics. No hi ha dona que es negui als meus encants, però cap que no repeteixi almenys una o dues vegades. La persona que he coronat amb la meva millor corona, ha estat el vescomte maleducat de Cardona. Amb la seva dona he jagut mil vegades i mil vegades jauré si convé.".

Guillem de Berguedà satisfet per la reacció de Ramon se'n tornà a casa. I al cap d'unes setmanes, arribà un cavaller reptant-lo a un combat de cavallers a mort, en nom de Ramon Folc, vescomte de Cardona.

Guillem de Berguedà als tres dies es presentà, al castell de Ramon Folc. Ell, Ramon, l'acusà de persona sense escrúpols que havia gosat ficar-se al llit amb la seva dona, amb la seva cosina i la seva germana, i com a conseqüència tacant l'honor deliberadament de la seva persona com a tal. I després de la seva explicació digué:

-Guillem, persona innoble, et repto avui a les cinc de la tarda, al pla dels Follets, per a combatre'ns a mort. El meu honor contra la teva baixesa.

Guillem assentí amb el cap i marxà, sense dir una paraula ni tan sols sense mirar la seva amant, la dona de Ramon, que havia presenciat les paraules del seu marit, indignada. Mentre dinaven, Ramon només feia que renegar, jurar i perjurar que Guillem ho pagaria molt car. La seva dona intentava persuadir-lo, però ell la tallava en sec, i li contestava que no tenia dret a dir res, que ell faria tot el que podria perquè el seu honor deixés d'estar tacat per culpa de Guillem. Ja que l'esposa d'un vescomte no podia rebre una humiliació d'aquesta manera.

Eren, ja al pla dels Follets a punt de començar el combat. Cada cavaller anava armat degudament, ja només quedava retre homenatge a l'esposa del vescomte, ja que era per ella que lluitaven. Guillem de Berguedà no tenia cap possibilitat davant de Ramon, ja que ell només era valent de paraula i de ..., en canvi el vescomte havia anat a moltes batalles i sempre n'havia sortit vencedor, i ara segurament també en sortiria. Guillem digué:

-Noble senyor, ja que lluitem per l'honor d'una bella dama, segons vós. A mi m'agradaria saber què pensa ella de tot aquest rebombori. I vós, que no teniu curiositat?.

El vescomte respongué:

-Guillem, no em cal demanar a la meva dona com se sent, després de sentir com tothom del poble escolta el que vós feu escampar. Sé que se sent dolguda, i sobretot deshonrada.

En Guillem però replicà:

-Insisteixo bella dama, que digueu aquí davant de tothom què en penseu d'aquest fet, i també què n'opineu d'aquest combat. I si vós vescomte, hi esteu d'acord, farem el que ella decideixi, ja que és el principal motiu del nostre combat.

-Bé... accepto, però Guillem us cal resar, perquè teniu els minuts comptats.

La dama comença la seva explicació:

-Cavallers, per començar, aquest combat em sembla una ridiculesa; pel fet de què no em sento deshonrada en absolut, al contrari, em sento immensament afortunada per haver pogut estar entre els braços d'una persona tan gentil, amable i bondadosa com en Guillem de Berguedà, ell sempre m'ha tractat com a persona. En canvi pel que em sento totalment desgraciada, és per tenir un marit com vós, Ramon que sempre aneu per les vostres, sense tenir en compte el que jo penso, i tot ha d'anar sempre de la manera que sigui més beneficiosa per vós, independentment de les persones que s'oposin als vostres projectes, i de com acabin. Per tant; desitjo que aquest combat no es dugui a terme, ja que és una pèrdua de temps, ja que vós Ramon, no netejareu pas el vostre honor.

D'aquesta forma, Guillem aconseguí sobreviure, davant d'una mort segura.

Lourdes Codina Cardona, 2n BAT, accèssit.

Tornar