No tenia opció, o em declarava, o no sortiria mai amb ell. Segur que diria que no, però no es perdia res per dir-li si volia. Si esperava allò tan típic de què ell t'ho demanés, no tindria novio ben bé fins als trenta anys. També sabia que diria que no, perquè era massa inuït. Més aviat baixa, morena de pell i de cabells, amb els ulls verd d'herba seca, amb el nas una mica xato, els braços i les cames molt forts, i més aviat rodoneta. A més era la nena preferida dels profes -suposo que per les notes- i em passava el dia llegint. En definitiva, no era allò que els nois diuen "tia guapa i curta", que és el que esperen. A més la meva fesomia era típica del nord, el fred, sembla que tendeixi a fer les coses més petites, més reforçades per sobreviure.

La meva mare era naturalista i el meu pare fotògraf. Es conegueren a la universitat de Nova Jersei. Dissortadament, ell morí d'accident quan jo tenia onze anys. Ara en tinc 15. Em va saber molt de greu que morís, però ho vaig superar.

Tornant al primer tema, a part de tot allò, les meves amigues més íntimes em deien que estava sonada i que tenia el gust a no sé on, perquè deien que el noi que m'agradava (que per cert es deia Terrans McClaude). Era raríssim, tibat, alt, cabells llargs i llisos, camallarg, no sabia esquiar ni conduir trineus, anava a cavall fins a l'escola, era solitari, i només li anaven les llengües. Vivia en una casa molt gran, amb uns enormes estables, era molt insociable, no li agradaven els esports, a part de cavalcar.

Referent a com el vaig conèixer, va ser el primer dia del curs. Va arribar amb un magnífic cavall negre amb una lluna blanca al front. El va deixar lligat darrere de la casa del conserge, va entrar a l'aula, i no va desmaiar-se perquè el seu orgull no li permetia, però en veure'ns tots xerrant, asseguts a les taules, corrent, amb les botes enfangades i guixant a la pissarra, li va semblar tant inversemblant que, amb els ulls esbatanats, va penjar la capa amb caputxa i la resta de robes d'abric que duia, entre la innombrable munió d'abrics, des de plomes fins a pell d'ant o d'os. Va anar a seure a la taula del meu costat, a la tercera fila.

Segona part

En Terri va arribar a casa, portà la Nanuska a l'estable, pujà cap a la seva habitació. Va treure's la capa, els guants de cuir i la gorra "Jaqués Cousteau" i els va penjar darrere la porta. Aleshores va obrir l'armari i en va treure una viola. Es va posar a tocar. Era un noi prodigi. Des dels quatre anys tocava la viola, havia fet moltíssims concerts, participat en innombrables orquestres. Ell i la seva família havien hagut d'anar a viure en un lloc inhòspit, on ningú no els conegués, quan l'avi de la família va fugir amb una peruana a Austràlia, deixant-los endeutats fins al coll. No havia pogut estudiar gaire, però sí llegir, i li agradaven molt les llengües, la resta d'assignatures les havia anat trampejant amb un professor particular.

Va acabar de tocar, es va treure els llibres de la maleta i els va deixar sobre de la taula. Aleshores va treure curosament un paper rebregat i foradat de la butxaca dels pantalons, el va deixar sobre de la fotografia de la Gracie. S'estirà al llit, i agafar el paper i la foto, no sabia que fer, li havia promès el dia que ella va morir, que rebutjaria totes les noies i les dones que se li presentessin. Ella li va dir que parés de dir bestieses, i que li toques la seva cançó preferida. Aquella nit, ella va morir, per culpa d'hepatitis. Ara la noia que des del primer dia l'havia colpit, li demanava si volia participar amb ella en una cursa de trineus. Es va passar molta estona meditant sobre el que havia de fer.

L'endemà era dissabte, en Terri va posar-se la capa i els guants, la gorra no li calia. Va anar a ensellar en Mortimer. Es va treure de nou el paper de la butxaca, i va dirigir-se on indicava aquest. Quan hi va arribar, va deixar el cavall lligat a la tanca, i va trucar a la porta.

Quan el vaig fer passar a l'habitació, devia estar vermella com un pebrot. Vam estar parlant durant una hora, i em semblava que em fondria, em feia calfreds el que pogués pensar de la meva habitació. Al final, no vaig aguantar més i li vaig dir si volia fer una mica de prova.

Tercera part

Finalment va arribar el dia de la cursa, tothom s'ho veia venir, però no es va impedir que es produís la cursa. I va passar, la cursa va començar, i quan érem a la meitat, es va posar a nevar, i va baixar la boira. D'aquella manera, i pel bosc, jo m'atreviria a enfrontar-m'hi, però no volia arriscar a l'aventura una altra persona, o sigui que vam parar el trineu i vam buscar algun racó on refugiar-nos.

Dues hores després encara no havia amainat, en Terri i jo estàvem recollits en una cova. Com que no podíem fer res, vam començar a parlar sobre les nostres vides. Al cap d'unes tres hores, ja no sabíem com continuar, i vam sentir udols. No eren els nostres gossos, que es començaren a agitar, eren llops àrtics. Vaig sortir de la cova, davant meu hi havia una canilla de llops, devien ser uns 12, en Terri va venir al meu costat. Els llops ens van rodejar, aleshores va aparèixer un enorme llop gris, devia fer el doble que un de normal.

Així ens trobàvem, fins que els llops es van dispersar, van marxar. Com que no ens volíem tornar a arriscar, vam intentar tornar quan va parar de nevar, però vam perdre el nord per culpa de la boira, i vam sortir del bosc d'avets roigs, i vam arribar a la tundra. Com que estàvem massa cansats per continuar, vam girar el trineu i ens vam fer un sot a sota, i ens hi vam posar ben apretats, amb els gossos i les mantes de la carrega. La nit va ser freda, però el que de veritat ens preocupava era el menjar. Després de voltar tot el dia vam arribar a un bosc d'avets molt fosc, a les ribes d'un riu glaçat. Ens vam fer un petit refugi en una petita bauma de roques, ajudant-nos amb troncs caiguts. No teníem aliments, aquella nit vam fer foc, teníem gana. En Terri va fer bullir una mica de molsa i herbes, però allò no era suficient. Però aleshores es tornaren a presentar els llops, aquest cop només eren el mascle i un parell més.

Tots dos estàvem segurs que no ens en sortiríem. però aleshores, una lloba va sortir de darrere nostre, i va agafar en Terri per darrere, i el va tibar, aleshores ho va fer amb mi. Em vaig adonar que ens volien ajudar, li vaig dir a en Terri que m'imites, ell va fer com jo i em va seguir a poc a poc a través del bosc, fins on hi havia el cadàver fresc d'un ant, encara dessagnant-se. De seguida vam tallar i recollir tanta carn com vam poder. Així vam passar tres dies, fins que vam pensar en començar a buscar altres humans.

Quarta part

Al cap de un parell de setmanes vam trobar una tribu d'inuïts que ens van indicar on hi havia el fort més proper. Vam trigar dos dies més a trobar el fort, ens vam adonar que havíem fet mal fet d'anar-hi. Només hi havia un grapat d'alcohòlics, buscant or, amb escarlatina, buscant dones i or, a les mines abandonades.

En arribar, en Terri i jo vam entrar al Saloon, però a part d'insults, humiliacions i perversions, no en vam treure res més. Quan érem a punt de sortir, un home d'uns quaranta- vuit anys, no ens va voler deixar sortir. Em vaig aferrar a l'abric d'en Terri i el vaig fer recular, però ens vam trobar sense sortida. Ens rodejaven uns quinze borratxos, que se'ns acostaven com uns lleons afamats. Ens vam posar esquena contra esquena amb en Terri, i ens vam agafar ben fort les mans. Aleshores, un d'ells, em va agafar el braç, vaig cridar.

No recordo res més d'ençà d'aquell moment, bé, després d' un temps, recordo que algú em va agafar, després vaig notar que hi havia molta gent, i que algú em parlava per sobre del xiuxiueig dels altres. Quan em vaig despertar, el primer que vaig veure, va ser una mà que m'acariciava els cabells, que tenia escampats sobre del llit. Com a mínim els tenia un pam més llargs del normal. Vaig mirar a l'altre costat, hi tenia el meu osset de peluix. Em vaig girar de nou de cara a la mà, i em vaig intentar aixecar una mica. Era en Terri, estava assegut en una cadira blanca, duia uns pantalons texans blaus i una camisa blanca amb coll. Amb la mà dreta m'acariciava la cabellera negra, i amb l'altra, sostenia una viola, amb la part de baix arrepenjada a la cuixa. L'arquet era sobre del meu llit, als peus. Em vaig aixecar amb delicadesa, el vaig agafar i el vaig deixar al meu costat. Aleshores, la mà d'en Terri va moure’s, al no notar els meus cabells sota seu. Va incorporar-se amb els ulls clucs. Amb la mà es va fregar la cara i els va obrir. Va aixecar-se de la cadira d'una revolada, i al mateix temps va deixar la viola d'amunt d'aquesta, i, em va abraçar, de tal manera, que la meva estructura no va resistir el cop, i vaig caure altre cop sobre el llit, amb la seva cara a tocar de la meva Em va agafar per darrere el coll i em va fer un petó. Havent-nos reincorporat, es va posar a plorar.

Quan va acabar, em va explicar on era, per suposat, sabia que era en un hospital, però no sabia on era en concret, ni tampoc què hi feia.

Es veu que després de cridar em va caure un tros de barana a sobre, i que tota la trepa d'homes es va apartar. Em va començar a sagnar el tall del cap, i en Terri va apartar un parell de tipus a cops, i em va agafar en braços, i va sortir a fora, aleshores, com per art d'encantament, va aparèixer una dona de la policia muntada, que feia la ronda per allà. Va portar-nos a una casa del poble, i va intentar parar una mica l'hemorràgia, com que no parava, ens van enviar un helicòpter, i em van portar amb en Terri cap a l'hospital de Vancouver, que era el que quedava més a prop. Feia quinze dies que estava en coma, havien vingut els meus pares, i els d'en Terri i s'havien quedat per torns allà, aquells dies hi havia la meva mare. Aleshores, ella va entrar i em va abraçar, una infermera em va venir a prendre el pols i a treure'm el sèrum, al cap de dos o tres dies ja podria marxar, però amb els bastons a la cama dreta, perquè el meu peu havia quedat ben malparat de tant de córrer per aquí, per allà al mig de la tundra, i al final, s'he m'havia quedat mig congelat, i necessitava bastons per redreçar-me, almenys durant un parell de mesos.

Quan ja vam ser a casa, en Terri em va explicar la seva història, i em va dir que a partir de llavors, com que no podria conduir el trineu gaire bé, m'ensenyaria a tocar la viola, amb la condició que volgués sortir amb ell.

I què li vaig dir?- Doncs, us podeu imaginar que sí.