Estranyes paraules m'han despertat

del somni obsessiu que em vas ficar al cap.

Em dius que obri el cor a la realitat,

que els teus sentiments no em són propietat.

Inertes paraules que omplen aquests fulls

em fan sortir llàgrimes i un gemec trencat,

ni tan sols he pogut veure als teus ulls

que certament tot s'havia acabat.

Tristes paraules que volen amb el vent,

però que mai marxaran amb la tempesta

ja que hi ha un lloc a la meva ment,

on podran repetir-se eternament.

Intenses paraules que em van matar,

que amb sentiments em van ofegar,

ara, sóc tan sols com un castanyer,

respiro, em moc, però no t'entenc.

Dolces paraules que em fan delirar

escrites sobre paper mullat

per la pluja, pel meu intens plorar,

pels records que retornen del passat.

Belles paraules que us repetiu en l'aire,

ni una flama us pot esborrar,

potser l'únic remei és viure

diuen que el temps tot ho pot curar.

Obsessives paraules que em seguiu

allà on vaig, d'allà on vinc,

em parleu de dia i em desperteu de nit

recordant-me que tot plegat podria tenir sentit.

Gastades paraules escrites pels teus dits

pel temps que dins una ment vareu existir,

ho imagino i perdo els cinc sentits:

Quant de temps va estar planejant aquest fi?

Paraules que finalment he oblidat,

que per mi ja no tenen significat

no entenc el mal que m'heu causat

si, talment, només sou això, paraules.