Un raig de llum penetrava descaradament dins l’habitació a través de les escletxes dels porticons castigats pel temps. A mesura que la llum s’endinsava en aquell ambient silenciós i misteriós perdia intensitat, fins que al centre de l’habitació es fusionava amb la resta de llum i esdevenia imperceptible. Aquesta llum, li acariciava tendrament l’esquena, ja corbada pel temps i el va despertar. Va obrir els ulls, a poc a poc, i per uns instants va quedar atònit incomprensiblement. Dins el seu cap bullien records del passat, imatges del passat, cruels i dures. L’encoixinat balancí feia el seu vaivé rutinari i constant i així trencava l’impactant silenci que s’imposava per damunt de tot. Va posar les seves mans aspres i venoses sobre els braços del balancí i , a poc a poc, va aconseguir aixecar-se. Crack! Els genolls li van espetegar, trencant de nou el silenci. Va ser com un avís que el temps, els anys, la fam, la misèria i la vida s’havien acumulat damunt seu. Amb la mà tremolosa va agafar el bastó de faig. I arrossegant els peus adolorits, abrigats per les gruixudes sabatilles, va arribar a poc a poc a la freda i immòbil taula, creuant passivament la llum, l’aire, l’atmosfera que havia envaït l’habitació, penetrant a través de la degradada fusta dels porticons, després d’anys a la intempèrie. El sol brillant l’assecava, la pluja l’amarava i hi penetrava fins el fons, el vent la colpejava violentament i l’erosionava, la brisa l’acariciava, la neu se li ajeia a sobre i els anys. Era com si els anys, el temps penetressin no només dins la fusta, sinó dins tot, com si tinguessin el poder de canviar-ho tot: la fusta, el cos, els pensaments, el cor, els sentiments, la vida, les persones. Un cop va arribar a la taula hi va posar les mans tremoloses, es va asseure a la cadira i, a poc a poc, es va treure de la butxaca l’oxidada clau, que el temps també havia canviat, ara tota ella era coberta d’una fina capa vermellosa que es desintegrava i queia.

Va posar la clau dins el pany també vermellós i amb un soroll curt, sec i brusc va obrir la caixa; una caixa que pertanyia a la família des de feia tres generacions. Era de fusta, preciosa, amb els cantells perfectament arrodonits i polits, l’interior estava recobert tot de roba i tota ella estava conservada a la perfecció, com si fos un tresor massa bonic per no tenir-ne cura, o millor dit, com si una màgia l’envoltés i impedís qualsevol desperfecte que pogués recaure sobre d’ella. En obrir-la, una barreja d’olors de diferents intensitats va esclatar de l’interior, era una barreja d’olor d’humitat, de tancat, de pols, de plors, de temps, que es va mesclar amb l’aire esdevenint amb molt poc temps inodora. Temps suficient perquè el seu nas hàbil i corbat la pogués percebre. Els ulls petits i brillants, plens de saviesa i experiència, van observar els altres papers tots plegats, en tots, a sobre, hi havia una taca, una part de paper arrugat, en cada un, una llàgrima d’alegria o de pena o de felicitat o d’impotència que reposava allà, significant records del passat, vivències i experiències, llegendes, històries i cançons de la seva família explicades allà. Era una tradició familiar. Ell es va disposar a començar a escriure, a escriure la seva història, història que germinava i creixia entre la fam, la pols i la misèria. Va començar a recordar imatges, fotografies... de dins el seu cor esclataven records d’alegria, tristesa, felicitat, tot barrejat, reduint la seva vida en una estranya sensació que el va deixar aturat, pensatiu per uns segons. Els seus ulls ametllats es van començar a humitejar, les llàgrimes lliscaven tendrament just per sobre de les seves parpelles, obstaculitzant la visió de la vella nineta de l’ull, com les gotes fredes de les tempestes que s’acumulen als vidres de milers i milers de finestres d’arreu, creant una imatge freda i poc nítida de la realitat. Va agafar la ploma vella, per sentir com lliscava per damunt del paper. La mà li tremolava. I es va posar a escriure tot el que recordava, tots i cada un dels records que brotaven de nou en la seva memòria.

Recordava de petit, a la vella masia, quan en les nits fredes d’hivern amb el camp fred i glaçat, estaven arraulits al costat del foc que feia cruixir la fusta i donava una fumarada vermella i viva que els escalfava, l’avi els explicava la llegenda, que llavors ell no comprenia, i a l’estiu, corrent pel camp a vegades erm, ràpid i ple d’energia amb l’estómac que es queixava. Tothom li deia que aprofités el temps, que lluités per allò que volia. I ara veia que el que havia fet no era suficient. El temps s’havia esvaït davant seu.

Recordava de més gran, treballant a la fàbrica, per viure en la misèria, com les gotes de suor li brollaven del front i se li escolaven per la camisa, avall, com tenia el cos amarat i com un vell treballador company seu li deia que lluités, i que no es resignés. I recordava els fills petits que potser alguna vegada havien patit gana o fred i el munt de gent que podria haver ajudat i potser alguna vegada hauria pogut alliberar algú de la fam i la misèria i potser ell mateix es podria haver estalviat molt sofriment. Ara ja no tenia temps, ja era massa tard.

No va poder continuar escrivint. Es va adonar que la vida l’havia colpejat, que la humanitat sovint era cruel i egoista. Que molta gent havia estat injust amb ell i que no ho havia pogut impedir.

Els seus ulls havien vist una pàtria enfonsada, misèria, gana, guerra, cors destrossats, amics separats i milers i milers de llàgrimes que rodolaven galtes avall per damunt de cares tristes, sobre pell clara o bruna, marcida o jove, cares que eren el clar reflex de cors tristos i desolats.

Malgrat això ell havia sabut estimar i havia estat estimat, recordava escenes d’amor i alguna rialla envoltada de pols, vent i misèria.

Se li va desprendre una llàgrima d’un ull, com en tots els papers. Una llàgrima que va caure, a poc a poc, sobre la tinta encara humida que es va escampar, va doblar el paper amb la seva història i el va tancar, dins aquella caixa tan ben conservada, embolcallada d’una màgia que la protegeix, amb els cantells arrodonits, amb la clau oxidada i vermellosa que es va posar a la butxaca després de sentir el so curt, sec i brusc. Amb la mà tremolosa va agafar el bastó de faig i arrossegant els peus va arribar a l’encoixinat balancí, creuant l’atmosfera de l’habitació i un raig de llum que entrava enmig dels porticons gastats, pel sol, per la pluja, pel vent, per la brisa, per la neu i pel temps li acariciava l’esquena corbada, somiant que la seva història algun dia servís de consell a algú, potser quan la pols ja s’hauria ajagut sobre el paper i una atmosfera d’humitat, de tancat i de pols l’hauria envoltat. O potser es quedaria allà, ignorat, esperant que un altre paper i una llàgrima plens de sentiments s’ajuntessin amb ell pel record.

Montse Barniol López, 4t d’ESO, accèssit

Torna