AMB ELS ULLS DEL COR
Aquesta història no l'estic escrivint jo, l'està escrivint la meva amiga Anna. També és ella qui em llegeix les revistes d'actualitat i la que em posa al dia sobre les coses que fa el meu cantant favorit, en Bon Jovi. No sé realment com és la seva cara, perquè mai he tingut la sort de tocar-la, però la seva veu m'encanta ... Abans de seguir la meva història em presentaré, em dic Natàlia, tinc disset anys i sóc cega. Els meus ulls no hi veuen, però el meu cor sí, i gràcies a ell, he pogut contemplar la llum més maca i brillant de totes, "LA LLUM DE L'AMOR".
Vaig néixer amb un defecte molt greu a la vista. Fins als vuit anys, més o menys, els meus ulls van funcionar una mica i per això avui sé encara com són alguns colors i la cara de les persones que més estimo en aquest món, els meus avis i els meus pares. La cara de l'Anna, la meva millor amiga, no l'he vista mai, perquè quan la vaig conèixer els meus ulls ja no funcionaven. I el mateix em passa amb la Raquel, la Vero, en Jordi i l'Isaac, els meus amics, els meus col
×legues, els meus ulls. Gràcies a ells també vaig conèixer en Dani, el noi de la veu de xocolata. El vaig anomenar així, perquè la primera vegada que vaig sentir la seva veu vaig tenir la mateixa sensació dolça i calenta, que quan em prenc una tassa de xocolata desfeta. Em va agradar des del primer moment, i em vaig imaginar de seguida la seva cara, la cara del que posseïa aquella veu, que tant agradava... "Qui és ?", vaig preguntar jo, a la meva Anna. "Un amic d'en Jordi. Passen l'estiu junts i ara acaba de mudar-se aquí. Crec que hi coincidirem molt sovint", em va respondre ella. Pel to de veu, vaig saber que ella ja sabia que m'agradava en Dani.Mai se m'havia passat pel cap enamorar-me d'en Dani. En realitat, estava mentalitzada que mai ningú voldria sortir amb mi, i la veritat és, " quin noi s'atreviria a estimar-me ?". Les meves amigues sempre m'havien dit que jo era molt maca, simpàtica, divertida... i que segur que algun dia trobaria xicot. Però per sobre d’això, ningú em podia fer oblidar que jo sóc cega. Mai em podria fer-ho oblidar ningú, menys en Dani. Cada dia que passava, jo estava més enamorada d'ell i només sentir la seca veu, el seu nom o el seu cos, començava a tremolar i el meu cor es posava a bategar, cada vegada més de pressa, fins a tal punt que m'havia de posar la mà sobre el pit perquè no em sortís. Ell em parlava amb delicadesa i compassió i això, em posava furiosa. No volia que jo li fes pena, ni a ell ni a ningú.
Quan em preguntava si estava bé o si necessitava ajuda per baixar les escales, em posava sempre en peu de guerra i li deia: " no necessito cap cuidador, gràcies" o "sóc cega però no inútil ...". El cas és que el meu mal humor, al sentir la seva compassió cap a mi, anava cada dia en augment i fins i tot els meus amics, ja començaven a preguntar-me què em passava. Jo no els volia explicar la veritat. No volia que sabessin que em sentia fatal, com estava patint aquella situació i que sabia que aquell amor era impossible. El meu futur cada vegada em semblava més solitari que mai i aquella sensació em desesperava. Com podia viure sabent que mai seria feliç ? Per què des de que el vaig conèixer la meva felicitat estava lligada a ell ? I sense ell, què seria de la meva vida? També sense ell el meu cor estava cegat.
L'Anna i la Vero van ser les primeres en adonar-se de què m'estava passant realment. Em van preguntar mil vegades si estava enamorada d'en Dani i jo els ho vaig negar mil vegades més. Fins que un dia el cap ja no em va aguantar més i els ho vaig explicar tot. Elles van intentar consolar-me, dient-me que ell em mirava amb una dolçor especial i que sempre preguntava per mi... Em vaig resistir a fer-me il
×lusions, però això em va animar a tornar a sortir amb els meus amics, després d'haver estat dies sense sortir amb ells. Una tarda va passar el que tantes vegades jo havia somiat. En Dani em va demanar que el toqués, perquè l'Anna li havia dit que tocant amb els dits les cares de les persones sabia com eren. Tot va començar com un joc, llavors ell, em va demanar que provés de tocar-li la cara i endevinar com era. Al dir-me això les meves mans van començar a tremolar, els meus dits van recórrer tota la seva cara amb descontrol, pels ulls, els llavis, les orelles, les galtes, el nas ... Quan vaig acabar, la seva veu va tornar a sentir-se: "T'agrado?", em va dir ell. En aquell moment el cor se'm va il×luminar. Em vaig posar tan nerviosa que vaig buscar les mans de les meves amigues frenèticament, al no trobar-les, vaig saber que ens havien deixat sols, que allà només hi érem ell i jo. El cos se'm va encendre quan vaig notar la seva boca molt a prop de la meva, i de sobte em va dir: "Espero que sí que t'agradi, perquè tu a mi m'agrades molt, ets la noia més maca que he vist mai i ..."Bé, l'altre tros us el podeu imaginar de la manera que vulgueu, però és massa íntim i no el penso explicar. Per cert, des d'aquell dia en Dani i jo sortim, ja portem prop de dos anys, a ell no el puc veure, però el seu amor sí. El puc veure amb: "ELS ULLS DEL COR".
Jèssica Segura Zamora, 2n d'ESO, 1r premi.