CATEGORIA C – NARRACIÓ

1r PREMI "EX AEQUO"

Autor: Guillem Pons

Pseudònim:Johny Bridges

Títol: HISTÒRIES DEL 36

Estava jugant amb el meu germà al carrer quan de sobte vaig sentir que la gent corria i cridava que la guerra havia començat.

- Que divertit una guerra, com la que surt als TBO's i al Patufet!

Corrents ho vaig anar a dir a tots els meus amics, era impressionant, la guerra havia començat, era una guerra de veritat, amb soldats de veritat, amb bales de veritat, amb armes de veritat...

Emocionat vaig anar corrents a casa i ho vaig explicar als meus pares...no m'entenien. Jo els vaig dir que era divertit, però ells deien que de divertit res, que aquestes coses eren molt series i que la guerra era dolenta, jo ho veia com un joc, un joc d'infants.

Cada dia, després de classe, anàvem corrents cap a la plaça de St Joan a Berga allí, a la ferreteria hi vivia un home, l'Elies Serra. Ell era l'únic, o un dels únics que tenien ràdio de tota la ciutat, i el que feia era posar uns altaveus a la plaça, i tothom que volia, agafava una cadira i s'asseia a la plaça i escoltava les notícies de la guerra. A mí, com que m'agradava la guerra, anava a la tarda, abans d'entrar a l'escola a veure al senyor Elies a la ferreteria, era una ferreteria gran, amb unes prestatgeries de fusta marró que a sota hi tenien teranyines, i que a sobre hi havia un munt de claus, tornavisos, claus angleses... Picava a la porta de la ferreteria, donava un parell de copets al vidre, fluixos per no trencar el vidre, però suficients per despertar al senyor Elies de la seva becaina diària. Quan el senyor Elies venia, em donava un petit paper groc, del que ell feia servir per embolicar les coses de la ferreteria on hi havia apuntades totes les hores dels informatius de la ràdio. Tenia sort, alguns no, però n'hi havia un que més o menys el començaven just quan jo sortia de classe, i després d'aquest en venien dos més, al cap de trenta i quaranta cinc minuts l'un de l'altre. El comentarista de les sis era el millor, a vegades era el mateix que als altres dos informatius, però a vegades no. Quan sortia de l'escola, corria tot el Carrer Major fins a la plaça, però quan arribava ja estava començat. A vegades arribava i encara havia de començar, i a vegades em feia venir un mal de panxa per poder sortir abans i arribar a temps.

Entre informatiu i informatiu, el meu germà i jo jugàvem a la plaça. Deixàvem les carteres damunt de la cadira perquè ningú no ens la prengués, i començàvem a jugar al que fós.

Recordo un dia que vam trencar la nostra rutina habitual. Per la ciutat hi va córrer la veu de que es buscaven voluntaris per anar a la guerra, i aquell dia no hi va haver ràdio, perquè tant jo, com el meu germà, com tota la gent que cada tarda eren a la plaça escoltant les notícies, com tots els nois i noies de la meva edat, com el senyor Elies,...tota la ciutat de Berga va anar a veure la marxa i a acomiadar a tots aquells " valents " joves de vint i pocs a cinquanta i tants que van marxar voluntaris cap al front.

Mares, dones i fills, familiars plorant pel futur incert dels qui aquell dia desfilaven per davant seu. Uns deien que eren herois de la república, els altres màrtirs, els altres bojos... tot tipus de comentaris es van fer sobre la decisió dels voluntaris de la guerra.

L'agost d'aquell 1936, grups de milicians van saquejar esglésies i convents de Berga. Els milicians es posaven amb camions a davant dels convents, i els carregaven amb sants, imatges, quadres i tot el que trobaven. Llavors ho duien tot cap al terraplè on ara hi han les grues Carreras. Abans per allí hi passava un torrent, i hi havia un pont que ho travessava. Els camions anaven descarregant-ho tot allí. A vegades, ell hi havia anat amb el seu germà i els seus amics i demanaven als milicians a veure si podien agafar un llibre, una creu, alguna cosa; però els milicians no els deixaven. Ruixaven amb gasolina tot el que havien tret dels convents, i ho encenien. Quan va només hi quedava la cendra, hi tiraven terra a sobre, i altra vegada a fer el mateix.

L'escola cada vegada era pitjor. Aquella estricta disciplina que deia que " nens i nenes el dimoni al mig ", va anar quedant en segon terme i es va barrejar a tothom. En comptes d'anar a aprendre coses, el que fèiem era anar a fer petar la xerrada. Els preus d'alguns aliments ja havien pujat, i com que el pare seguia cobrant el mateix, la mare no treballava i el meu germà no tenia l'edat, va decidir de treure'm de l'escola i buscar-me un lloc per treballar.

El febrer d' aquell any, jo i un amic que el seu pare també l'havia tret de l'escola pel mateix motiu, anàvem passejant pel Passeig de la Pau, quan de sobte un camió carregat de milicians, va passar pel nostre costat a gran velocitat, el meu amic em va tibar pel coll de la jaqueta, i em va dir: - alerta!.

El camió va girar i amb un cop de fre es va parar a davant del cafè de Cal Dansa. Del camió en van sortir uns vuit soldats, i armats van entrar a dins del cafè. El carrer era nevat, i molta gent es va quedar aturada mirant l'entrada de Cal Dansa. Vaig ser jo el que vaig agafar-li la màniga de l'abric al meu amic i el vaig portar corrents a gairebé davant de la porta del cafè.

Vam veure com els milicians feien arraconar a tota la gent del cafè a les parets.

- En Nin, volem en Nin!

- Tu, qui és en Nin ?

- No ho sé senyor.

Durant uns minuts era la única cosa que es sentia al cafè, la veu dels milicians que demanaven per un tal nin, i les veuetes acovardides de la gent del cafè que s'anaven encobrint les unes amb les altres. De cop i volta, un milicià va cridar: - Ja el tinc, és aquest!. Dit això, tots els milicians van anar a la sala dels billars, i van fer posar al Nin a la paret. Els milicians van fer apartar a tota la gent del cafè, i amb els fusells, van disparar al Nin. Una de les coses que més recordo, era que quan els milicians marxaven del cafè, un es va entretenir a dir alguna cosa a algú i llavors un el va cridar i li va dir: Tu Molina, vine cap aquí !.

Jo em vaig traumatitzar. Vaig arribar a casa i només tenia ganes de plorar. Va ser aquí on em vaig adonar de que la guerra és una cosa dolenta. L'endemà, a Berga no es parlava de cap altra cosa. Es deia que ho havien fet uns anarquistes de Balsareny, i que ho havien fet per assumptes de diners, però jo penso que va ser un assumpte d'odis personals. Vaig passar amb el meu amic per davant del cafè, aquell dia estava tancat i unes quantes flors, les quatre flors que es podien trobar un mes de febrer a Berga, jeien cobertes de neu i gebre davant de la porta de Cal Dansa.

1938

El menjar ja era escàs i també els diners, m'havia passat tot l'any anterior buscant feina, i només vaig trobar-ne una de repartidor de diaris per sis pessetes al mes. El dia de reis d'aquell 1938, no teníem pasta per cuinar, i la mare ens va donar un parell de cèntims i ens va dir que anéssim a la fàbrica de pasta de Cal Tó i que compréssim tot el que poguéssim. Encara em sembla que la recordo, abrigada amb aquell jersei gruixut de llana, i amb el davantal posat, regirant un pot de galetes que hi havia amagat a darrera de l'estufa per buscar els dos cèntims, i posant-los a sobre del guant foradat del meu germà. Com que el pot era metàlAlic i estava a darrera de l'estufa, les monedes eren calentes, i el meu germà va tirar les monedes a terra perquè eren calentes i tot i portant el guant, es va cremar.

- Sobretot no els perdeu..., i anés amb compte.

Jo i el meu germà vam anar a la fàbrica i vam dir que ens vengessin pasta per valor de dos cèntims, però els van dir que amb cèntims no es comprava, que si volien pasta havien de pagar-ho amb blat o farina. Al no donar-nos res, vaig tenir una idea, com que era repartidor de diaris i coneixia un munt d'entrades i d'amagatalls de Berga. El meu germà es va guardar els diners a la butxaca i vam marxar. mentre caminàvem, vam veure un home que passava amb un carro ple de fanàs:

- Quina sort !- va dir el meu germà - Aquest deu tenir conills i gallines!

Jo m'hi vaig apropar i li vaig veure un parell de sacs penjats al carro. Li vaig dir al meu germà que em donés els diners i li vaig comprar els dos sacs, un cop vam haver fet això, vam anar amb el meu germà a casa del Sr. Tó. Vam entrar a casa seva per la porta del darrera, i vam entrar al rebost. Vam carregar els sacs amb dues caixes de dos quilos de pasta, un pernil i un pa de tres quilos. Un cop a casa, els pares ens van demanar que d'on havíem tret tot allò, i nosaltres vam dir que havíem anat a captar, però estic segur que els pares no s'ho van creure perquè, la pasta si però el pa de tres quilos, i el pernil...! L'endemà el Senyor Tó es va presentar a casa seva amb dos policies i a part de confiscar tot el que havíem robat, i evidentment no ens havíem menjat, ens van posar dos dies a la presó, i d'aquí ens van enviar a un correccional a Barcelona tres setmanes. No n'hi vam estar més perquè el director del correccional va escriure una carta al meu pare i li va dir que allò no era un correccional, que era una escola de lladres. Prova d'això és que el meu germà es va fer amic d'un noi i aquest ja li havia ensenyat a robar carteres. Alarmat per la carta, el meu pare va anar a l' Ajuntament i en va donar fè. L'endemà, l' Ajuntament va enviar un taxi a Barcelona a recollir-nos. Una de les coses que més em va sobtar, va ser la història d'un noi que es deia Eladi, i que deia que estava tancat allí perquè els seus pares havien estat assassinats pels " rojos " i que ell havia de robar per menjar ell i el seu germà.

Vam acabar de passar la primavera com vam poder, jo continuava repartint diaris. Recordo un dia que el pare va venir entusiasmat. Jo era davant de casa jugant amb el meu germà amb una pilota que la mare ens va fer amb draps i pedaços que vaig trobar.

- Correu, entreu a casa que us he de dir una cosa ! - va dir el pare. Vam entrar i ens vam asseure a la taula del menjador. Tothom estava callat, el meu germà mirava al pare, jo no li treia l'ull de les mans, aquelles mans que els faltava un dit, el dit índex que l'havia perdut quan treballava a la fàbrica, i que se'l va enganxar amb una llançadora. La mare es fregava les mans damunt la taula i es tocava la única cosa de valor que no havia canviat a l' estraperlo, l'anell de casada.

- He trobat feina !, he trobat una feina millor per mí i per tu Josep, treballarem a la brigada de la Generalitat, tu faràs d'aprenent i treballarem a Fíguls.

Això crec que va ser la única cosa bona que em va passar en tota la guerra. Per celebrar-ho, la mare va treure aquell cul de moscatell i aquell trosset de coca seca, en va donar una miqueta a cadascun i hi va tirar a sobre un parell de gotes de moscatell per fer-ho, suposo, mes comestible.

Jo feia de "sagal", em feien portar les eines, feia foc, escalfava el menjar, en altres paraules, " vetllava " als treballadors.

Un dia, el Senyor Wagner, enginyer austríac i director de les mines de Peguera, ens va dir que havia rebut un missatge de les Tropes Republicanes i que aquestes li havien dit que necessitaven cables metàlAlics per a la construcció d'un pont mòbil a l' Ebre per passar tropes i mercaderies d'una banda a l'altra del riu.

Seguint les instruccions del Senyor Wagner vam començar amb la recuperació del cable de l' aeri de Moripol i la Nou. Suposo que va ser una filtració, però aquest fet, el fet que es volgués construir aquest pont a l'Ebre, explica que una tarda freda, treballant en la recuperació del cable i vam sentir un soroll. Era un soroll greu i continu, com el d'un trombó. Tots els treballadors de la brigada es van ajuntar. Jo era més enrera fent foc perquè feia fred. El pare em va cridar i jo hi vaig anar corrents.

- Què és aquest soroll?

- No ho sé, però no m'agrada.

De cop i volta, vam veure com cinc Junkers alemanys s'acostaven cap allí on érem nosaltres.

- Cap a la mina, correu cap a la mina!

Els vint i cinc que formàvem la brigada vàrem començar a córrer al temps que els avions passaven. D'un salt vaig entrar a dins del forat, i quan vaig mirar al cel vaig veure com l'avió obria les comportes i deixava caure unes quatre o cinc bombes, llavors vaig mirar a baix i vaig veure que encara hi havia gent que corria al temps que les bombes anaven explotant. Una forta polseguera va començar a córrer per tot arreu fins que va entrar a la kina i se'm va posar als ulls. Em feien molta coïssor, llavors el pare em va agafar el peu i em va estirar. Entre que era fosc i la sorra que tenia als ulls, només sentia les bombes que queien, i el terra que tremolava. A cada bomba, el cor em feia un salt. El bombardeig va durar un deu minuts, passat aquest temps vam decidir sortir a fora i mirar el que havia passat. Jo ho veia tot borrós, però es podia distingir la silueta d'un home a terra. Era un dels treballadors de la brigada. pel que es veu no va tenir temps d'arribar a la mina i una bomba el va matar. El pare i els altres van sortir de la mina, però a mí em van fer quedar a dintre. Van començar a buscar les eines que havien quedat escampades o trencades per terra, i les que es podien aprofitar les van guardar, les altres es van quedar per allí. Entre tots vam fer un forat a terra, i quan ens va semblar que ja era prou fondo, hi vam posar el cos d'aquell home. El veure'l amb la cara i les mans plenes de sang em va fer molta impressió, era dur que una persona que feia mitja hora estava treballant al cable ara ja fós morta, però era més dur haver d'anar a casa seva i comunicar-ho a la família. La única cosa que sé de com ho van dir a casa seva es que van elegir a sorts a un dels treballadors de la brigada, i aquest va haver d'anar a dir-ho a la seva dona.

A part de la mort d'aquell pobre home, i de les eines que vam perdre, vam tenir sort que el cable no va resultar malmès, i el vam poder treure. Amb un parell de setmanes a partir del bombardeig van haver tret tot el cable, a partir d'aquí, sé del cert que aquest pont es va construir i es va utilitzar per a transportar a soldats i mercaderies d'una banda a l'altra del riu.

Altra vegada es demanaven voluntaris per construir trinxeres, i l'empresa de Fíguls va fer presentar a tots els seus treballadors a les oficines. Allí es va donar un volant a cada treballador el qual servia per poder transitar tranquilAlament pel carrer sense tenir la por de que l'exèrcit et pogués molestar, però aquells volants...

Mentre la gent es sentia segura, amb les dades dels volants l'empresa de Figuls confeccionava unes llistes amb noms i adreces en les quals tota la gent, treballadors de l'empresa, a partir de vint i tres anys passaven automàticament a formar part de l'exèrcit republicà. Aquesta gent van ser transportats a la masia de Villarosa. Allí hi eren durant el dia, es passaven el dia construint trinxeres, i de nit a dormir a casa.

31 de gener de 1939

El pare encara treballava a la masia de Villarosa, i com portava fent els darrers set mesos, cap a les vuit, quarts de nou del vespre tornava a casa a dormir.

El camí el sabia de memòria, però aquell dia va veure tot un seguit de coses que li van fer tenir un pressentiment. Aquell dia mentre tornava a casa, va veure una extranya lluminària, la fàbrica de pasta i altres fàbriques eren enceses, alguna cosa li va fer pensar que s'havia de quedar a casa seva, però...

1 de febrer de 1939

Com de costum a les sis el pare ja era llevat. Va anar al bany, amb el dit es va dedicar a trencar la fina pel.lícula de gel que hi havia dins la palangana i amb aquella mica d'aigua bruta es va rentar la cara. Fet això va anar la menjador, a damunt de l'estufa la mare hi havia posat una paella amb farinetes però com que n'hi havien poques el pare va preferir deixar-les per la mare i nosaltres. Com de costum el pare es va acomiadar i va marxar cap a fer fortificacions. Aquell dia, eren a la casa de Puig Herbeçors, bastant a la vora d'on ara hi ha el pantà. Es veu que es va posar a fer fortificacions, i va començar a explicar a tres companys més el que la nit passada havia vist. Parlant, parlant, se'ls va posar la por al cos i van decidir de tornar cap a casa seva a defensar la família. Una vegada decidit que marxaven i van decidir que de moment anirien fins al pont de Pedret i que s'amagarien allí.

Van començar a caminar i a caminar, i quan van ser al terme de Sta. Eugènia es van topar amb un escamot de soldats que pertanyien a la brigada del Líster, i que el capatàs de l'escamot era de Gironella.

Aquest escamot es va fer passar per tropes de Franco i els va dir que ja podien sortir dels seus amagatalls que les tropes ja havien entrat al territori i que ja no hi havia res a témer i els acompanyaven cap a les seves cases tal i com feien les autèntiques tropes franquistes.

L'escamot va conduir al pare i als altres tres obrers cap a l'església i un cop allí els van tancar a dintre. Mentre eren allí, el pare es va malfiar. Es va asseure a terra perquè a l'església ja no hi havia ni bancs. El que si que hi havia en un racó, era un llençol brut ple de patates. De sobte es va obrir la porta, era una noia jove que vivia a la masoveria del costat de l'església. La noia va anar a buscar patates, i un cop va haver agafat totes les que li van fer falta, el pare es va acostar a ella i li va preguntar que qui eren aquells soldats. La noia es va quedar una estona pensant, tenia com por de dir les coses, però va dir que eren soldats republicans i va marxar. El pare es va quedar quiet davant l'enorme porta de fusta de l'església mirava com la noia lentament l'empenyia i la feia grinyolar. Es va girar i va veure que els altres tres havien agafat un ganivet i que es menjaven les patates crues, llavors el pare va empassar saliva i amb els ulls molls i vidriosos va dir: - Ja som tots morts !

2 de febrer de 1939

Sé que era d'hora, potser les vuit del mati.

Els soldats van obrir la porta de l'església. Els quatre homes estaven dormint literalment l'un sobre l'altre perquè aquella nit havia fet fred. Els soldats els van despertar de mala manera i a punta de pistola els van fer sortir de l'església. Era bonic veure l'herba gelada que feia coloraines amb els primers raigs de sol. L'escamot va començar a caminar conduint al pare i als altres qui sap on... De sobte, un soroll va alterar a la tropa, una avioneta va passar metrallant, anava a per ells. El comissari de Gironella va donar l'ordre de que tothom s'estirés al terra, i llavors va ser com la persona que a mi m'ha explicat tot el que va passar la nit que el pare ja no va dormir a casa es va poder escapar i amagar a dins d'un garrig.

Havent passat l'avioneta, els soldats es van aixecar, i amb les seves pistoles, van fer agenollar al pare i als altres al peu d'un arbre. Tres membres de la brigada es van apropar a l'arbre i pistola en mà, van disparar un tret a la nuca al pare i als altres dos treballadors. Així va ser com va morir el pare.

Cinc mesos després d'això, quan ja la guerra era acabada, el treballador que s'havia escapat i havia callat tot aquell temps per por a una represàlia, va aconseguir de contactar amb mí i va venir un dia a casa:

- No vaig fer res pel teu pare, em vaig amagar en aquell matoll i no vaig moure ni un dit per ajudar-lo...era una bona persona, patia per vosaltres perquè va veure que a la ciutat les coses no anaven bé quan l'altre dia que va tornar a casa, l'últim dia que va tornar a casa va veure que les fàbriques cremàven...ens va proposar de tornar amb ell, i llavors va ser quan a Sta. Eugènia ens vam trobar a aquell escamot i...

Feia cinc mesos que no teníem noticies del pare, havíem cregut que havia anat al front, que havia passat a França, que l'havien fet presoner, però mai havíem pensat en la mort, i aquell joc, aquelles guerres del Patufet...

Amb tot el que em va saber dir aquell home, vaig poder anar a la casa on estava treballant el pare. A partir d'allí vaig fer tot el recorregut, l'últim recorregut que el pare havia fet per aquell Berguedà que tant estimava. Vaig arribar fins a l'església de Pedret, a dins ja no hi quedaven patates, però el que si que vaig trobar en un racó era una petita navalla i pells seques. Anant a preguntar a la casa dels masovers, em van acompanyar fins al peu d'un arbre on hi havien trobat tres cadàvers. Pel que es veu, els cadàvers van estar al peu de l'arbre uns tres dies, però com que començaven a fer pudor, la gent d'una casa que hi havia a la vora, els va cremar i enterrar. Em van ensenyar on estaven enterrats, i vaig començar a gratar la terra. Casualitat de la vida, que vaig desenterrar una mà a la qual li faltava un dit, a partir d'aquí, només vaig haver d'anar seguint gratant fins que vaig aconseguir desenterrar els ossos del pare els quals dins un sac que em van donar a la casa vaig portat al cementiri de Berga.

A l'enterro només hi érem la mare el meu germà i jo. Crec que li hauria d'haver dit moltes coses, però allò que va començar com una diversió d'un còmic, va acabar essent una realitat, amb soldats de veritat, bales de veritat, armes de veritat, i morts de veritat.