CATEGORIA C – NARRACIÓ

1r PREMI "EX AEQUO"

Autor: Jordi Vinyes

Pseudònim: Hight Winds

Títol: AMIGA MEVA

Poques vegades em pregunto per què em dedico a perdre el temps amb aquesta feina, potser m’atreia per culpa de totes les pel.lícules antigues en les que Humpfrey Bogard era el protagonista. Certament, podria dir-se que la meva vida sembla el guió d’un dels seus films.

El meu despatx, fosc, petit i situat en el pitjor edifici del barri xinès de Barcelona, podria comparar-se perfectament al que ocupava ell en "El Falcó Maltès". La taula vella, em serveix per arrepenjar els peus i posar el vell cendrer que em va regalar el meu germà en obrir el negoci. Dins un dels seus calaixos, guardo l’única fotografia que en conservo, un retall de diari en el qual apareixem els dos després de resoldre el nostre primer cas, la seva esquela, la meva arma (una automàtica del calibre quaranta-cinc) i la meva petaca, amb el millor whisky que es pot aconseguir dins aquesta zona. La resta del mobiliari no consisteix en res més que una cadira, en la quan en aquest moment m’hi estic arrepenjant, un sofà que em fa els menesters d’un llit i un penjador de peu, només ocupat per la meva gavardina i el meu barret.

Gairebé mai vaig al meu domicili de Balmes, com a molt, un cop al mes per recollir la correspondència composada invariablement per factures i lletres impagades.

Cada dia menjo al mateix restaurant "L’OCA D’OR", l’únic que encara em manté crèdit, és un lloc obscur on ningú et somriu, però m’agrada.

Fa temps que no em molesten els veïns, el primer dia de mudança ens van intentar atracar, aquella vegada el meu germà i jo vam demostrar quina era la finalitat dels durs entrenaments d’arts marcials als que ens va sotmetre el pare durant la infantesa. Ara em tenen por, quasi mai em parlen…, i no me’n queixo, m’agrada el silenci…

Sí senyor, detectiu privat, una feina per "homes durs", sempre que penso en aquesta frase se’m dibuixa un lleu somriure als llavis, era la preferida d’en Jordi, el meu germà…

Des de dia de la seva mort no m’havia ocupat d’un sol cas, no m’agrada ocupar-me de divorcis i gelosos, no havia acceptat cap cas que m’haguessin proposat…, fins aquell matí plujós de desembre.

Es va presentar en el meu despatx tot just a les nou, em va despertar d’un dels meus típics somnis etílics. Primer vaig pensar en engegar-la a pastar fang, però em va sorprendre la seva seguretat en ella mateixa, contradient el seu aspecte fràgil i atractiu; la vaig rebre i li vaig oferir seient.

Vaig observar-la detingudament, era una noia d’aproximadament vint-i-cinc anys, si fa o no fa de la meva edat, alta i escultural. El bust generós estava ressaltat per l’escot del vestit verd que portava posat amagat sota un abric de pell de lleopard. El vestit feia joc amb els seus ulls, dues profundes maragdes, que deixaven entreveure un a sorprenent intel.ligència i alguna cosa més, algun aspecte del seu caràcter que se m’escapava... En adonar-se’n, va somriure, era obvi que se sentia incòmode amb el meu escrutini i es va alegrar quan va entendre que, mirant-la, no podia llegir la seva ment... Després de tot sóc detectiu, no telepata...

Vaig resseguir la resta de la seva cara, encara es podien observar certs trets juvenils que encara li donaven un aspecte més atractiu.

La llarga cabellera rossa li arribava fins mitja esquena, era llisa i ben cuidada, segurament, si la hi hagués pogut tocar, podria comparar-la amb els millors teixits de seda.

Em vaig fixar que no portava arracades, he d’admetre que aquest fet em va sorprendre, tampoc collarets. Vaig observar les mans, llargues, fines i suaus, no hi podia veure cap signe de que s’hagués dedicat a una feina que comportés esforç físic. No em sorprenia. Les ungles estaven perfectament tallades, pintades amb esmalt vermell de manera uniforme, no existia cap dubte que aquesta mossa podia permetre’s sense problemes el luxe de pagar una manicura professional, però en canvi no portava cap joia, ni tan sols un anell. No crec que la seva intenció fod passar desapercebuda, si era així, hauria resultat un fracàs estrepitós. Una noieta com aquesta no podia cridar més l’atenció enmig del barri xinès, ni tan sols lluint sobre el seu cos nu totes les joies de la corona britànica.

Les cames, ben formades, es podien comparar amb dues columnes de marbre blanc, més impressionants que les de qualsevol construcció clàssica. No portava mitges i podia observar-les sense traves, perfectament depilades i primes.

Tindria la meva alçada, encara que amb les sabates de taló que portava posades em superava en uns set centímetres. Sempre he pensat que aquest tipus de calçat és incòmode i poc pràctic, no entenc per quina causa té tal impacte per a un home la visió d’una dona equipada d’aquesta manera, ni quin estrany plaer poden descobrir-hi les seves portadores per tal de renunciar a la comoditat d’un calçat de més utilitat.

Amb aquesta anàlisi vaig fer-me una idea de quin cas podia esperar: "aquesta noia està gelosa del seu company sentimental, no s’han casat encara, ja que no porta anell de compromís, ara, creu que l’enganya amb una altra damisel.la, menys rica, però més atractiva (tot i que, tenint aquesta deessa al davant, em seria impossible imaginar una persona més bonica, excepte portser, la pròpia Venus, la deïtat més bella de l’Olimp). Volproves, imatges amb què acusar-lo i trencar la relació, segurament desgraciada i trista."

Pensava dir-li que aquests casos no feien per mi, que no m’ocupava de tonteries sentimentals. Me n’acomiadaria amb bona educació, segurament li recomanaria una persona més indicada en aquestes situacions i, la dona més impressionant que tindria l’oportunitat de conèixer sortiria per sempre de la meva vida...

Vaig retornar el fil dels meus pensaments a la realitat i anava a comentar les meves conclusions a la jove visitant i suportar les seves respostes amb aires de màrtir...

Sobtadament vaig sentir unes paraules que em solia dir el Jordi, quan jo li comentava la intenció d’obrir un negoci d’aquesta mena: "No refusis mai una feina per unes conclusions precipitades. Parla amb el possible client, has d’aconseguir que t’expliqui sincerament tota la seva vida, fins i tot les seves experiències sexuals, si et sembla que han de ser d’utilitat. No s’ha de deixar un sol detall... Un cop sàpigues totes les dades, pren-te un dia per pensar, i l’endemà li comuniques la teva decisió."

Amb aquestes paraules a la memòria, vaig decidir donar-li una possibilitat.

Em va dir que es deia Melissa Bianca, nascuda a Guatemala, però de pare espanyol. Treballava en uns laboratoris als afores de la ciutat, propietat de la seva família. Jo els coneixia dels reportatges de cert periodista, un amic de l’època en què estudiava periodisme d’investigació. Va prosseguir la seva explicació llargs minuts. Va deixar el treball d’ajudant de laboratori al no estar d’acord amb els mètodes que s’empraven a l’empresa. La meva única feina seria la de mantenir en un lloc segur un sobre amb uns document. La remuneració seria substanciosa, deu mil dòlars en el moment d’acceptar la feina i vint mil més un cop ella recuperés els documents.

Personalment no hi veia problemes i, la veritat, en aquells moments em començaven a ofegar els deutes, necessitava amb urgència els diners. El dia següent havia acceptat el treball, havia rebut el sobre, una direcció (escrita en un paper que vaig desar sense tan sols donar-hi una ullada) i, el més important, un xec bancari pel valor de deu mil dòlars al portador. Li vaig demanar com contactaríem, contestà que ja sabria on trobar-me.

Mentre obria la porta vaig sentir una certa tristesa, una força opressiva dins un cor que dubtava conservar... Ella deuria notar-ho al mirar-me a la cara. Va dubtar un instant i, finalment, em va besar llargament a la boca, un petó agradable i apassionat, inacabable...

Durant el temps que em va estar besant no vaig saber reaccionar, només podia rendir-me a la sensació més agradable de la meva vida. Al principi, vaig despreocupar-me de la meva manca de reacció atribuint-la a la sorpresa, una veritable estupidesa. Déus! Quina pensada més idiota...!Sabia perfectament que hauria d’haver-me apartat i deixar-ho tot en una lamentable confusió, però, per alguna raó, que només en l’actualitat començo a entendre, no ho vaig fer.

A la fi ens vàrem separar. Jo amb una mirada sorpresa, ella amb un càlid somriure dibuixat a la boca, va dirigir-se a la porta i va marxar dient senzillament adéu. La porta, tancada darrera seu, li impedia veure el meu aspecte. Havia d’estar tan ridícul, immòbil, amb la mateixa postura minuts més tard que tot acabés.

Podia sentir perfectament la veu sarcàstica del meu germà dient: "Para atenció, l’última norma d’un detectiu privat, la més important. Mai, repeteixo, mai t’enamoris d’una de les clients, t’obsessionaries amb ella i no et podries concentrar en el cas."

Ridícul! Com podria una noia enamorar-se d’una persona del seu mateix sexe?

Maleït sigui el dia en què en vaig conèixer la resposta!...