CATEGORIA A - NARRACIÓ

2n PREMI

Autora: Martina Marcet

Pseudònim: Gaia

Titol: LA REALITAT

La Terra. Ens podem considerar afortunats per poder viure en un planeta tant bonic. És l'únic planeta del nostre sistema on hi pot haver vida; o almenys així ho creiem. Potser no ho apreciem prou. De Gaia sols n'hi ha una, no podem viure, - almenys, de moment -, en cap altre lloc. Pocs de nosaltres, ens hem plantejat si de veritat som conscients de la gran sort que tenim, tant sols en el fet de néixer; de créixer; d'observar; d'aprendre; d'estimar; de comprendre; de pensar; de poder engendrar unaltre éser; de formar part del cicle de la vida i de la matèria... En definitiva; de viure.

Però, per molt cansats que estiguem de sentir això, hem de dir, que Gaia està patint. Que l'estem espatllant. Que dençà que els homínids, o per entendre-ho millor, els simis, els micos, van evolucionar fins a esdevenir l'Homo sapiens , que és el que som ara, (segons va dir un senyor que es deia Charles Darwin); la Terra no ha tornat a ser la mateixa. Tota la humanitat va anar evolucionant fins a esdevenir uns éssers capaços de pensar, raonar, capir idees, coneixements, expressar-nos; o sigui; a tenir una cosa que anomenem intelAligència. I des d'aleshores, hem alterat els cicles vitals.

Vam començar dominant el foc. Un dels elements més important de la natura. Gràcies a aquest petit (o gran, segons és miri) avenç en nosaltres, ens va fer creure que podíem fer grans coses i que érem capaços de dominar-ho tot.

Desprès, vam passar a dominar algunes plantes, i animals d'intelAligència inferior, i vam esdevenir sedentaris. Al cap d'un temps, ja vam aprendre a deixar restes escrites. Aleshores va començar el que avui coneixem com a Història.

El món, aleshores era molt gran, i no hi havia gaire gent. Tothom creia el que volia, i pensava el que volia; i aleshores vam començar a comerciar i tractar amb altra gent, més o menys evolucionada; i intentàvem aprendre coses sobre ells. Més tard, gent que, ves a saber per què, es creia poderosa; - ja sigui per ser més intelAligents o més forts -, van començar a imposar les seves idees per damunt de la gent que ja en tenia de pròpies. I això va durar molt de temps; prou perquè es poguessin originar les primeres GUERRES de veritat. Fins llavors, no crec que arribessin a més que discussions o disputes, o alguna batalleta, quan encara no érem prou civilitzats per entendre'ns, entre uns quants de nosaltres.

El temps va anar passant, i amb ell, les generacions. Religions, sorgides d'allò que la gent imaginava quan no tenia prous recursos per a entendre certes coses que eren massa grans per a ells. Formes de govern. Guerres, per aconseguir més riqueses, i perquè unes persones concretes, es fessin cada com més poderoses.

I d'aquesta manera, a cops, enteses, desenteses, idees, creences, ambicions, cobdícies i mals de tota mena; hem arribat als nostres dies.

I es que, avui en dia, per molt civilitzats, avançats, intelAligents i genials que ens creiem; no ho som gens. Es podrien nombrar milers de catàstrofes a tot el món. Començant pel centre del Pol Nord, fins al seu oposat; el centre del Pol Sud. Si ens mirem un mapamundi, o una esfera terrestre, i pensem en tot el que haguem sentit, encara que sigui poc, veurem com el món està cosit amb catàstrofes, ja acabades, o sense acabar. De nord a sud, mirant la part d'Europa i Àfrica, veiem: Desglaçament del casquet polar, milers d'espècies d'animals àrtics en perill. Gran quantitat de contaminació, provinent de les grans ciutats Europees. Extinció d'animals, que fins ara, havien viscut en aquests llocs, ara superpoblats d'humans i humanes. Destrucció dels boscos. Grans diferències entre els països rics i els països pobres. Crisi econòmica a Rússia, la gent passa fam, atur, i misèria. Guerra de nou als països Balcànics; uns conflictes, que sembla que van començar fa 800 anys, i que cada cop són més perillosos i complicats, i que no acaben mai. Cultures minoritàries que es perden. Grups polítics armats, i altres conflictes bèlics en que, gent innocent, acaba rebent les conseqüències. Contaminació del mar Mediterrani, per totes les bandes possibles. Problemes d'immigració emigració clandestina. Pobresa i misèria. Conflictes armats dels quals ja no se'n coneix l'origen. Sequeres i més i més fam i misèria. Països subdesenvolupats, amb molts pocs recursos, que no poden engegar. Més conflictes entre ètnies. Més contaminació, desertització, sequeres, fam. I a sota de tot, un forat a la capa d'ozó, l'efecte hivernacle, el canvi climàtic...; que afecten tot el planeta.

Al costat, i de sud a nord, per la banda d'Àsia i Austràlia tenim: Seqüeles del canvi climàtic i altres problemes mediambientals. Dictadures, desastres ecològics, superpoblació, eliminació d'ètnies primitives. Més fam, restes de guerres passades. Altra vegada conflictes sense solta ni volta. Més misèria i fam i conflictes. Guerres per interessos d'uns quants. Restes d'accidents de centrals atòmiques. Més enllà problemes de fam i superpoblació. Desastres ecològics i mediambientals, extinció d'animals. Desert polar ple de restes de la guerra freda i altre cop el desglaç dels pols. Sempre és el mateix

I finalment, de nord a sud, i pel tros que queda, tenim Amèrica: Més desglaç dels pols i extinció d'espècies. Alts nivells de contaminació, un món cada cop més exhibicionista. Grans catàstrofes naturals, règims dictatorials. Més i més pobresa. Intent d'arrancada de països subdesenvolupats. La tala de les selves, extinció de més animals. Pobresa i misèria de nou, més dictadures...

I a més, encara hi ha gent que es dedica a jutjar (o almenys o intenta) a persones;, per crims que van fer ja fa molts anys. I ja està bé. Però, o que vagin més ràpid, o que primer solucionin els problemes inminents, i en un futur s'estalviaran tot aixó.

Em sembla que no cal que continuï. Com va dir aquella periodista i escriptora: " Mireu si en sóm d'estúpids, que hem començat el segle amb guerres, i l'acabarem amb guerres" De fet, l'èsser humà és l'únic que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. La majoria de nosaltres, (sense atrevir-me a dir tots) vivim submergits en un món, on, encara que no ho sembli, tot és una meravella. Podem menjar, vestir, treballar, anar a l'escola, tenir amics, compartir idees, estar informats, estimar sense problemes, tenir un lloc on viure i aixoplugar-nos; fins i tot tenim temps per a jugar, perdre el temps, i prou diners per a fer-ho. I jo sóc la primera d'aquesta llista interminable de noms. Encara que molts ja no hi parem esment. Som uns privilegiats, i amb tota la raó.

Mentre en aquests moments que llegiu això, hi ha gent que està preocupada per una cosa que nosaltres ja tenim tant superada com és aconseguir menjar, roba, o medicaments. O per fugir de gent que la persegueix, o de la guerra. O senzillament, de com sobreviure. I dit així potser tampoc en fareu cas. Perquè només són paraules. Però són les paraules de la realitat més crua. Tots, més d'una i de dues vegades hem estat més preocupats per quina seria la roba que durem l'endemà, per si aquell noi o aquella noia ens miraria, o si li demanaríem o no per sortir, i el que ens contestaria. O si aquells pantalons els agradarien a la gent de la classe, o de la feina; o si aprovaríem l'examen o la nota que ens posarien; o, si més no; si sortiríem a jugar, o si farien futbol per la televisió. O potser coses que considerem més importants com ara: què farem en el futur, o, com aniran les eleccions. Tots, poc o molt ens hem preocupat més d'aquestes coses, que dels problemes que hi ha al món, i dels quals fa uns mes o dos que no se'n parla, i ja han quedat com ignorats, oblidats; i ja no sóm més que restes de diaris vells.

Alguns direu: "Oh, i nosaltres que hi podem fer contra això? No podem canviar tantes coses." I és cert. Ara mateix, molts pocs de nosaltres, per no dir cap, té els recursos necessaris per a fer canviar tot això. Molta gent creu que enviant productes necessaris als països en guerra, o donant diners als països que han passat per grans catàstrofes; ja ho solucuinen tot. I no dic que no sigui veritat. Ans el contrari, és una gran cosa. Però no és solament això.

Tot plegat ha de ser una educació general. Els nens petits, ja estan molt malacostumats. I no ho dic solament pel fet de que passen moltes hores davant la televisió, sinó; perquè des de petits, ja perden la imaginació. I això comporta al que està passant amb els adolescents i el joves com jo i molts d'altres. Tots tenim una apatia desmesurada. Ja no es vol aprendre. Ja no agrada fer res fora del normal. Hem perdut una part molt importantde la vida. Tot segueix unes línies preestablertes; i que les trenca; és considerat un estrany. I per consegüent, és objecte de burles i mofes. Del que se'n diu intolerància, o discriminació, com vulgueu.

I discriminació no vol dir solament a el que alguns es limiten a pensar, de no respectar a gent que té un color de pell diferent, una religió diferent, o una cultura diferent. Sinó que, a més d'això, és respectar a la gent que és diferent perquè li agraden coses diferents, fa coses diferents, vesteix diferent, o no vesteix la moda. Té unes característiques físiques extremes, com ara ser molt gras o mol t prim, o gent que no és gaire llesta, o que per contrari, ho és molt. A més també hi tenim l'individualisme, i al cobdícia; que fa que cada vegada la gent pensi més per als seus interessos. I una desinformació absoluta.

Encara que ara rebem moltíssima informació de molt llocs diferents, i que poguem saber a tothora que passa en un lloc determinat del planeta, encara hi ha gent, que no es digna ni a mirar o escoltar un informatiu, o a lleguir una columna del diari; per les circumstàncies que siguin. I aixó és una de les altres coses tant tristes qu estàn passant en aquest món. Tots plegats hauríem d'intentar solucionar això, que és, si més no, el que tenim més a prop, i ens és més fàcil de resoldre i d'entendre. Quan siguem més grans, ja solucionarem els problemes més grossos. No vulguem començar la casa per la teulada.

Ja sé, i perquè a mi també m'ha passat, que això potser no importarà gaire, i que també quedarà oblidat; però espero que almenys, una petita cosa del que he escrit aquí quedi al cap d'algú i faci reflexionar. Ni que sigui una mica de res, i encara que no sigui immediatament, sinó potser d'aquí un temps. Qui sap, potser anys i tot. Però espero, de veritat, que algun dia hi penseu, i intenteu canviar-ho. Jo ja ho he intentat fer, i vull continuar fent-ho, però; una flor no fa primavera; i necessito l'ajuda de tots.

A més, penseu; - i tornant a allò del principi -, que de Gaia sols n'hi ha una, i l'hem de reparar de tot el mal que li hem fet. La raça humana ha evolucionat massa, i segur que, com els dinosaures, ens acabarem extingint. Som una espècie d'éssers vius que estem per sobre de tots el altres, no tenim depredadors; i la mare natura aixó no ho vol, i ens eliminarà. Per tant, el nostre destí i el dels altres animals és a les nostres mans. Els hem de cuidar, a ells i a Gaia i potser així, allargarem la nostra existència. Penseu, que no hi ha lloc millor per viure.