CATEGORIA B – NARRACIÓ

2n PREMI

Autora: Jèssica Segura

Pseudònim: Enigma

Titol: EL MEU AMOR VERDADER

Com pots reconèixer el teu vertader amor? M’havia fet aquesta pregunta milers de cops i les respostes que m’imaginava eren sempre de pel.lícula.

Pensava que quan veigués el noi de la meva vida per primera vegada escoltaria una veu en el meu interior que em repetiria "És ell". O que el meu cor començaria a bategar d’una forma especial. Potser tindria l’extranya sensació d’haver-lo conegut abans i potser ell diria el meu nom abans que jo pogués obrir la boca... Havia passat hores i hores estirada sobre el meu llit somiant en aquest moment. Seria un minut, potser un segon, però seria màgic, dolç, íntim, preciòs, únic i irrepetible. O si més no així creia jo..

Sempre he estat una somiadora. Escapar-me amb la meva imaginació sempre ha estat un dels meus passatemps preferits i em recorda aquella tarda de divendres, asseguda al final de l’autocar que em portava cap a casa. Estava perduda en una de les meves películ.les: una trobada casual amb Brad Pitt. Mentre l’autocar creuava carrers de la meva ciutat, el meu cap estava a Hollywood, jo passejant per una platja deserta. En Brad acostant-se, sense samarreta... Estava a punt d’arribar el moment culminant, quan en Brad se m’acosta per fer-me un petó i... una veu em va retornar cruelment a la realitat: "Puc seure?". Vaig aixecar la vista gairebé mosquejada i vaig fulminar amb la mirada el que m’havia fastiguejat el somni:era un noi prim i moreno, carregat de paquets, que havia tingut la fabulosa idea de seure al meu costat. No vaig contestar la pregunta, però em vaig apartar de mala gana. No el vaig tornar a mirar. Li vaig somriure un o dos cops, per educació, pero em va alegrar perdre’l de vista quan vaig arribar a la meva parada.

No vaig tornar a pensar ni un segon en ell i per això em vaig quedar parada quan vaig agafar el telèfon i vaig escoltar de nou la seva veu: "Hola, sóc el dels paquets". El dels paquets? Qui era aquest?Es va explicar com va poder, desesperat en veure que jo no reaccionava. Al final hi vaig caure "El de l’autocar!". La meva reacció el va alleugerir una mica i em va explicar que havia trobat la meva agenda al seient. Vam quedar en un bar la tarda següent per tornar-me-la i quan es va acomiadar dient el meu nom, em vaig sentir molesta "ni que ens coneguéssim de tota la vida", vaig pensar.

El cert és que no tenia gaires ganes de tornar-lo a veure. El poquet que recordava d’ell era bastant dolent:pesat,patós...i amb un aspecte súper avorrit. No, definitivament, no era el meu tipus. Vaig riure sola en pensar aquesta tontería i una vegada més, la seva veu em va tallar el rotllo:"De que rius?" El vaig mirar i vaig sentir unes ganes tremendes de perdre’l de vista per sempre... Però em va atrapar. Em va retornar l’agenda, em va explicar un parell d’acudits súper dolents i va començar a donar-me el rotllo sobre els anells de Saturn i els forats negres de l’espai. Resulta que el Dani, que així es deia, feia primer de Físiques. "Fantàstic!", vaig dir desprès d’escoltar-lo durant més de mitja hora, "però ara me n’he d’anar". Era el tío més plasta que havia conegut mai.

Plasta es quedava curt. En Dani era un pesat perillós que no va parar de mortificar-me durant una setmana. Em va trucar cada nit. Em va escriure tres cartes. Fins i tot em va enviar un ram de flors per missatger amb una tarjeta que posava: "Vull veure’t una altra vegada, si us plau". Ho vaig explicar tot a les meves amigues, a la meva germana i fins i tot a la meva mare i em vaig desfogar bé parlant d’ell, de com era d’avorrit i de com m’agoviaven les seves cartes i les seves trucades. Totes van riure. Totes, menys la meva mare, que molt seria em va dir: "Doncs jo crec que en lloc de queixar-te tant hauries de demanar-li que et deixi en pau i punt".

Tenía raó: havia respost a totes les seves trucades, havia obert les seves cartes gairebé amb alegria i, pitjor encara, m’havia emocionat secretamet en rebre les seves flors.

De sobte me’n vaig adonar, no només no volia treure-me’l del damunt, sinó que tenía un munt de ganes de veure’l... Aquella nit, quan va tornar a trucar per preguntar-me per vuitena vegada si podiem veure’ns, li vaig dir que sí. Vam quedar per anar al cinema i per a la meva sorpresa, m’ho vaig passar bé. Vam tornar a sortir el dissabte següent, i l’altre i l’altre... En Dani seguía sent un patoset, però els seus aires de geni despistat cada día em divertien més. Fins aquella nit, on vaig tornar a somiar desperta i em vaig imaginar als seus braços, fent-li petons... No podia ser! M’havia enamorat d’ell? D’un noi en qui no m’havia fixat el primer cop que em va parlar? Això canviava totes les teories sobre com deuria ser la trobada amb l’amor de la meva vida. Quan vaig conèixer en Dani el meu cor no va bategar d’una forma especial i no vaig escoltar cap veu dintre meu. Ni tan sols em va agradar! Però la veritat és que, l’amor havia anat creixent dins meu: En Dani, amb tots els seus defectes, s’havia convertit en el més màgic, dolç, íntim, preciós i irrepetible de la meva vida.

Portàvem més de dos mesos veient-nos amb més o menys freqüència quant em vaig adonar d’això. Avui portem més d’un any junt i encara sento el mateix. Ell, que em semblava un pesat, que no era guapo, que em molestava, que m’avorria tant, va resultar ser el meu noi ideal. Ni tan sols jo, tota una experta en somnis d’amor, havia imaginat un final així…