1- Els organismes que viuen en la interfase entre l'aigua i el fons formen el bentos. N'hi ha que sòn fixes, d'altres efectuen desplaçaments curts i també n'hi ha que són capaços de recórrer distàncies grans. Es freqüent que els organismes que d'adults són bentònics tinguin larves que viuen al plàncton.
El substrat que constitueix aquest fons pot ser roca, pedres, sorra, fang, restes d'organismes etc.

Considerant el bentosmarí, en una primera aproximació podem distinguir una zona litoral d'una zona profunda; el límit entre les dues zones se situa allà on desapareixen les algues bentòniques; es per això que també es pot parlar d'una zona fital i d'una zona afital

En funció de les espècies que hi viuen i de les condicions físiques que s'hi presenten podem dividir la zona fital en les següents zones:

- Una zona supralitoral, o zona dels esquitxos, que només és mullada per les onades quan la mar està més o menys agitada. Els organismes que viuen en aquesta zona han d'estar adaptats a aguantar la dessecació i s'han d'enganxar molt bÉ a les roques per resistir el moviment de les onades: el liquen Verrucaria simbalana, el cargolí negre (Litorina neritoides), i el crustaci Balanus perforatus són alguns organismes característics d'aquesta zona.

- Una zona mediolitoral, situada immediatament per sota de l'anterior i que es mullada regularment per les onades però que no es troba permanentment submergida. Correspon a la zona intermareal dels mars amb merees, això ja ens indica la seva reduïda amplada a la Mediterrània, on només als llocs batuts per les onades supera el metre d'amplada. Aquí ja hi viuen algunes algues verdes capaces d'aguantar algun temps fora de l'aigua (Ulva rigida, Enteromorpha compressa)

- Una zona infralitoral que comença just per sota del nivell del mar i que arriba fins a la profunditat on només hi arriba el 5% de la llum de superfície, que es fins allà on poden viure les algues fotòfiles o les fanerògames (plantes amb flors) que constitueixen els anomenats "alguers". A la mar Mediterrania trobem Posidonia oceanica , que forma grans praderies submarines i que ha petit l'acció negativa de la pesca d'arrossegament. Posidonia és una fanerògama amb arrels i rizomes (tiges horitzontals) que li permeten fixar-se sobre els substrat tou, formant prades submarines més o menys extenses, que sovint destaquen com a clapes fosques, sobre fons arenosos clars. P. oceanica és una espècie endèmica de la Mediterrània.

- Una zona circalitoral que rep una il·luminació inferior al 5% de la superfície i que té per límit inferior allà on deixen d'existir les algues per manca de llum. Aquest punt coincideix amb el límit de la plataforma continental. Aquesta és una zona de dominància animal ja que la escaça llum fa difíicil la vida de les algues, si bé les anomenades esciàfiles (que prefereixen la foscor, encara que no total, evidentment) hi poden caracteritzar algunes comunitats. Les comunitats circalitorals es caracteritzen per l'abundància de les algues vermelles coral·linàcees incrustants (Mesophyllum lichenoides, Lithophyllum expansum) que van acumulant carbonat càlcic fins a formar un sòcol coralLígen que és una roca biogànica constituïda pels tal·lus morts de les algues incrustants i pels nombrosos organismes sèssils (esponges, madreporaris, briozous, mol·luscs etc) que hi creixen omplint els forats deixats per les algues.

La zona profunda o afital està dividida en:

- Zona batial: ocupa el que és el tal·lús continental que va des de 200 fins a 2000 m.

- Zona abissal: correspon a les grans profunditats oceàniques

Aquestes dues darreres es caracteritzen per l'absència total de llum i per l'acció de grans pressions. Evidentment no hi han vegetals i els animals que en elles viuen han d'estar adaptats a la foscor i a trobar un aliment escàs i dispers.

2- El domini pelàgic (o de la massa d'aigua) també es pot dividir en zones:

- La zona epipelàgica va des de la superfície fins a uns 200 m i també es coneguda com zona fòtica ja que és una zona ben il·luminada. Això, com veurem és extraordinariament important, ja que és aquí on es produeix la fotosíntesi per part de petites algues integrants del fitoplàncton, veritable base de la vida en el mar.

- La zona mesopelàgica se situa entre els 200 i els 1000 m, hi arriba poca llum i els fotosintetitzadors pràcticament desapareixen.

- Zones batipelàgica i abisopelàgica: van respectivament de 1000 a 4000 m en endavant. Aquí la foscor es absoluta, la temperatura es baixa i la pressió molt elevada. Els animals que hi habiten han d'estar molt ben adaptats.

Organismes del domini pelàgic:

A- El neuston: format per uns pocs animals que viuen en una estreta relació amb la superfície ja sigui nedant o senzillament surant, gracies a diversos mecanismes.

B- El plàncton: està format per un conjunt d'organismes marins, animals i vegetals, que viuen en suspensió dins l'aigua i són transportats passivament pels corrents. Si bé és cert que alguns d'aquests organismes tenen la facultad de nedar, en la major part dels casos són tan petits que el seu desplaçament és molt lent amb relació als possibles moviments del mar.

Una de les característiques dels organismes planctònics és la seva gran heterogeneïtat, però entre aquesta diversitat és possible trobar algunes característiques comunes:

flotabilitat
transparència
gran capacitat reproductora

Flotabilitat: un dels grans problemes de l'ecosistema marí és la llum, que és un factor bastant limitador per a la vida; el 80% de la que arriba a la superfície del mar s'absorbeix en els primers 10 m.
Aquest problema s'agreuja si pensem en la tendència natural de tots els cossos, partícules, etc, a sedimentar, ja que arrosseguen tots els nutrients cap al fons.
Tenim, doncs, llum a dalt i nutrients a baix.
Els corrents marins i altres factors barregen periòdicament les aigües i aporten nutrients a la superfície.
Els organismens planctònics han desenvolupat diverses estratègies que els permeten surar:

- supressió d'elements pessants en el seu cos (els copèpodes tenen quitina però no calç)
- molts animals bentònics tenen larves planctòniques i quan, en crèixer, augmenten la seva densitat (incorporen substàncies minerals), baixen al fons (mol·luscs, equinoderms, etc)
- els teixits d'alguns organismes són extraordinariament rics en aigüa (meduses, un 90%)
- alguns tenen una densitat semblant a la de l'aigua
- alguns inclouen en els seus teixits materials més lleugers que l'aigua (gotes de greix, bombolles de gasos, bobmbolles d'aire envoltades d'una matèria gelatinosa, etc)
- alguns tenen expansions i ramificacions dels apèndixs per augmentar la seva superfície.

Classificació:
- Fitoplàncton o plàncton vegetal, format per una multitud d'algues unicel·lulars

- Zooplàncton o plàncton animal que es pot dividir en holoplàncton, si passen tota la vida en el plàncton i meroplàncton si només hi passen les fases juvenils, com és el cas de molts peixos que coneixem, els ous i les larves dels quals donen lloc a l'anomenat ictioplancton, que ben estudiat ens pot permetre saber, tant el número de peixos presents com els que poden haver-hi dins d'uns quants anys.

C- El nècton està format per organismes animals, que si bé es troben immersos dins de la massa d'aigua sense un contacte amb el fons, són capaços de realitzar moviments o desplaçaments voluntaris sense dependre forçosament de la direcció de les corrents. Evidentmet els peixos ocupen la part més important dels nècton, però també hi han crustacis i mol·luscs, sobre tot cefalòpodes.
Una gran part de les espècies del nècton són nerítiques, es a dir, viuen a les aigües que cobreixen la plataforma continental, però també n'hi han d'oceàniques, que habiten sobre els talussos continentals i les planes abissals. La major part del nècton és epipelàgic perquè aquesta zona és la més il·luminada, la més càlida i la que té més abundància de fitoplàncton i zooplàncton: la sardina, el seitó, el sorell i el verat quan són joves són exemples d'aquests peixos que s'alimenten de plàncton ja que aconsegueixen retenir l'aigua que agafen per la boca per mitjà d'uns dispositius especials de filtració.

El peix més gros que s'alimenta de plàncton és el tauró pelegrí, que pot fer més de1 i 10 m de longitud i és completament inofensiu.

Un segon grup de peixos del nècton epipelàgic està format per espècies de més grandària, caracteritzats per perfils de gran perfecció hidrodinàmica, proporció elevada de teixit muscular, bufetes natatòries ben desenvolupades i cues de gran mobilitat per capturar peixos pelàgics. Les tonyines, els peixos espasa i els bonítols són exemples d'aquest segon grup de peixos.

Als medis mesopelàgic i batipelàgic el menjar és més escàs i la llum ja no hi arriba. Hi habiten peixos mes petits, amb òrgans sensorials molt desenvolupats, coloracions fosques i òrgans lluminosos que tenen una funció no gaire ben coneguda. Entre aquests peixos es troben els que s'alimenten de zooplàncton i també els depredadors d'altres peixos.