ATLETISME
4.1 RECORD HISTÒRIC
L'atletisme és el més universal dels esports.
Homer fou el primer que va escriure sobre els exercicis atlètics a la Ilíada i al'Odissea, vuit segles abans de Crist. Sembla ser que els jocs olímpics van començar l'any 884 abans de Crist. En aquests jocs es realitzaven exercicis atlètics.
Des del segle XII, a Anglaterra, es practicaven exercicis de salts i llançaments. A Cuixa,al segle XV, també s'organitzaven curses, salts i llançaments. Cap el 1890 sorgeix l'Escola Anglesa que es fixa especialment en els exercicis físics a base de jocs i esports, impulsada por Thomas Arnoid. El 1361 es crea el primer Club Amateur d'atletisme, el Club atlètic de Nova York que organitza els primers jocs atlètics. Paris organitza les seves primeres proves el 1875; el 1882 es crea el Jaquin Club de França i, des d'aquests anys, apareixen ja clubs atlètics per tota Europa. El 1885 es va organitzar a Brusel·les la primera reunió Internacional Europea. El 1892, Biela de Goubertain proposa la realització dels Jocs Olímpics Moderns. L'atletisme esta dirigit per la Federació Internacional D'Atletisme Amateur de la qual depenen les federacions de cada pais. Entre les competicions més importants, destaquen els Jocs Olímpics , Campionat del Món, Campionat d'Europa, l'Universiada, Jocs del Mediterrani , Jocs Panamericans, Copa d'Europa, Trobades Internacionals. També hi ha les curses de Cross, les Curses Populars i les Maratons que tan proliferen a nivell popular.
4 2. CARACTERÍSTIQUES DE L'ESTADI D'ATLETISME
Fem notar que les pistes on es fan les proves normalment estan agrupades en una única instal·lació esportiva, l'Estadi , peró hi ha zones diferents per a cada un dels tres grups d'activitats (curses, salts i llançaments). Si entrem en una insta·lació d'atletisme, el primer que ens crida l'atenció és la pista per a la celebració de les curses. Ha de fer 400 metres en el seu carrer interior, que es el més curt. Te 8 carrers, tot i que poden oscil·lar de 6 a 9, d'almenys 1,22 metres d'ample. La vora que delimita la part interior de la pista s'anomena corda i, durant la cursa, queda sempre a mà esquerra. Per tal d'evitar que les curses de 110 metres tanques no es corrin en corba, es fa una petita prolongació d'una de les rectes.
Una volta completa fa 400 metres i cada tram en fa 100, tant els rectes com els corbats.
Podeu veure al dibuix, senyalades amb números, les zones on es fan les diferents proves:
1 Pista on es fan les diferents proves de velocitat i resistència.
2- Zona destinada al salt d'alçada i al salt de perxa.
3- Zona destinada al salt de llargada i al triple salt
4- Zona destinada al llançament de pes, de disc i de martell.
5- Zona destinada al llançament de javelina.
L' atletisme no consisteix només a córrer, també hi ha diferents tipus de concursos.
4.3. CARACTERÍSTIQUES DE LES PROVES D'ATLETISME
Es poden dividir:
1. Curses.
a) Llises
b) tanques. 100 mts. (femenina), 110 mts. (masculina), 400 mts.
1.1 Velocitat:
- proves entre 50 i 400 metres.
- tanques de 100 mts (femení) 110 mts (masculí) 400 mts.
- relleus. 4 * 100 mts i 4 * 400 mts.
1.2 Mig fons: Curses de 800 a 3000 metres.
l. Curses de fons: De 5000 mts. a l0 km.
1.4 Obstacles: Només és masculina
1.5 Marató: cursa de 42 Km.
1.6 Marxa
2. Salts:
2.1 Alçada.
2.2 Llargada
2.3 Triple salt
2.4 Perxa (només masculina)
3. Llançaments:
3.1 Llançament de pes
3.2 Llançament de javelina
3.3 Llançament de disc
3.4 Llançament de martell (només masculina)
4.4. CURSES
4.4.1. CURSES DE VELOCITAT
Curses de 100, 200 i 400 m. lliços.
Curses de velocitat masculines o femenines que consisteixen a córrer aquestes distàncies per la pista.
En les proves de velocitat, la sortida és molt important, ja que són curses en que el més essencial és la rapidesa del corredor. Per aquesta raó, a la posició de sortida els atletes han d'estar molt atents i concentrats ja que han de sortir ràpidament en sentir el tret de sortida. Aquest tret de sortida és una descarrega de la pistola amb la qual el jutge da la sortida.
En el transcurs de qualsevol tipus de curses els atletes poden fer un esprint, tècnica que consisteix a augmentar la velocitat i la potència durant un curt espai de temps, i així poder avançar la resta de competidors.
El velocista és el corredor de les curses de velocitat.
En aquest tipus de proves tenim tres fases: 1ª.-La d'acceleració
o inici de velocitat; 2ª.-Fase de manteniment de la velocitat
màxima obtinguda. 3ª.- Fase de resistència i velocitat, és
a dir, aguantar fins al final de la prova amb aquesta
velocitat (des dels 80 metres, más o menys).
A. SORTIDA
Fase d'inici de velocitat en els prirners deu metres. La sortida que efectuem es la sortida baixa, per ser, fins ara, la més efectiva i ràpida, darnunt tacs.
Una vegada col.locats els tacs de sortida , la posició "als vostres llocs" consisteix a posar els peus en els tacs de sortida; el genoll de la cama avançada queda enlaire. Les mans se situen a terra, amb els dits darrera la linia de sortida.
La posició de "llestos" és una posició d'equilibri que es produeix en aixecar el maluc, perquè el pes del cos cau, fonamentalment, damunt dels braços.
Quan sentim el tret, els braços deixen el terra, el genoll més endarrerit es mou endavant i enlaire; la cama recolzada en el tac davanter s'estirarà violentament, de tal manera que el taló, els malucs, l'esquena i el clatell quedin alineats. Les primeres passes seran curtes i correrem encara, molt ajupits fins als 20 metres, no correrem drets del tot. L'objectiu d'aquesta fase será assolir la màxina velocitat amb el mímin de temps.
Infraccions del reglament:
La sortida és nul.la, si un corredor posa en moviment les mans o peus abans de sentir-se el tret.
-Si es realitza una sortida falsa s'avisa al corredor.
- Si ho realitza una segona vegada, el corredor és eliminat
B. FASE DE MÀXIMA VELOCITAT
En una cursa de 100 metres llisos i amb altres entrenats, es dóna, aproximadament, entre els 40 i els 80 metres. Per tal que aquesta velocitat sigui realment màxima, cal córrer ben relaxat. Per tant, hem de tenir cura de l'elevació dels genolls i de l'extensió de la cama, dels moviments enèrgics dels braços en paral·lel, sense creuar-los davant el cos. El tronc lleugerament inclinat cap endavant; recolzant els metatars amb la cama tan estirada com puguem.
C. RESISTÈNCIA A LA VELOCITAT
En l'última fase de la cursa, apareix la fatiga, la qual produeix una menor impulsió i relaxació. Una de les formes de pal·liar la fatiga i els seus efectes és la d'entrenar sobre distàncies entre els 90 i 250 metres.
4.4.2. TANQUES
Curses de 100 m i 400 m tanques.
Aquestes proves poden ser masculines o femenines; es tracta de saltar les tanques situades al llarg de la distància de la cursa.
A les curses de 100 m hi ha una petita variant , a la prova masculina es corren 110 m, però a la femenina només 100 m.
El salt de les tanques s'ha de fer amb tècnica, molta cura i precisió, de manera que s'eviti tombar la tanca, que podria, al mateix temps, fer caure el corredor.
L'atleta que participa en aquesta prova s'anomena corredor de tanques.
En totes les curses cal passar 10 tanques. Les curses de tanques de 100 m i 110 m, tenen la peculiaritat que tots els atletes les recorren en el mateix nombre de passes entre tanca i tanca, tres concretament, i les passen sempre amb la mateixa cama.
Les tanques de les curses de 400 m, tenen un espai de separació de 35 m. entre elles i no són passades amb el mateix nombre de passes per a tots els atletes.
Les tanques no se salten, sinó que es passen. Per això, cal assolir una tècnica força acurada: la cama que passa en primer lloc va a cercar la tanca amb el genoll i s'estira en passar pel damunt. L'altra cama passa doblegada lateralment. Es convenient aprendre a passar-les amb les dues cames en primera posició, ja que en la cursa de 400 m. tanques cal dominar el pas de la tanca amb la dreta i amb l'esquerra
4.4.3. RELLEUS
La cursa de relleus es una cursa en la qual intervenen diversos corredors integrant equips. La cursa es faalternant-se els corredors d'un mateix equip, segons unes distancies determinades. L'entrega del testimoni marca l'alternança dels corredors. El testimoni es una barra de forma cilíndrica de 38 mm. de diàmetre i de 28 a 30 cm. de longitud. Si la prova és la de 4 * 100 metres llisos, són 4 els corredors que integren cada equip i cada un fa 100 metres. L'entrega del testimoni es a la "zona"", es tracta d'un espai de 20 metres on es obligatòria l'entrega del testimoniï. No obstant, el corredor que l'ha de rebre pot utilitzar 10 metres més per tal de pendre impuls (pre-zona) . Si el testimoni és entregat fora de la "zona", l'equip serà desqualificat.
Ens els relleus de 4 * 100 metres, tots els rellevistes van pel seu carrer, però, en el 4 * 400, el segon rellevista, una vegada feta la primera corba podrà córrer pel carrer que vulgui. Per aixó, el canvi de relleu és tan espectacular, perque coincideixen els rellevistes que arriben amb els 8 que rebran el testimoni. Les inevitables empentes són centre d'apassionades polémiques i de discutides decisions arbitrals. El canvi de testirnoni es fa creuat, es a dir, si el primer l'entrega amb la mà dreta, el segon l'agafarà amb l'esquerra.
El corredor que rep comença a córrer quan el company arriba, a un senyal convingut préviament i, al crit de "ja" estendrà la mà cap enrere amb el palmell cap enlaire i no la tancarà fins al moment en què noti el contacte del testimoni.
No mirarà mai enrera.
4.4.4 CURSES DE MIG FONS
Cursa de rnig fons
La distància en aquesta cursa està entre la de les curses de fons i les de velocitat, és a dir, que pot ser de 800, 1.500 o 3.000 m.
Algunes vegades, a més dels atletes, en aquests tipus de curses participa el corredor llebre, el qual només corre en els prirners moments per marcar un ritme viu als altres corredors i ajudar a obtenir un bon ternps.
En les curses de 800 m. els atletes surten drets, sense tacs. Cadascú per un carrer.
Al acabar la primera corba, els atletes tenen carrer lliure per ocupar el que vulgin.
En les curses de 1.500 m. després de la senyal de sortida els corredors poden situar-se al carrer que vulguin.
4.4.5. CURSES DE FONS
Cursa de fons
Cursa de 5.000 m . 10.000 m. La marató també és una cursa de fons, peró de 42,192 Km per un circuit asfaltat. Aquestes proves poden ser masculines o femenines i els atletes que les practiquen són els corredors de fons o fondistes.
4.4.6. OBSTACLES
Aquesta prova es fa sobre una distància de 3.000metros i, a més, presenta una sèrie de característiques en els obstacles.
Hi ha 28 obstacles i 7 ries, que són obstacles a nivell del terra, però plens d'aigua. Els obstacles pròpiament dits son de fusta, es troben a una alçada de de 0'911 -0'917metres . La ria es troba després d' un obstacle i la fossa té una longitud i una amplada de 3'66 metres i una profunditat màxima al costat de l'obstacle de 0'70 metres.
Aquests obstacles no cauen si hi ensopeguem; es permès de passar-los trepitjant-los, cosa que només es recomana si estem rnolt cansats, a no ser que siguin els que corresponen a la ria , ja que hem de mirar de passar-la mullant-nos tan poc com puguem.
4.4.7 MARATÓ
La distància actual es de 42 Km. i es disputa a fora de l'estadi.
4.4.8 MARXA
La marxa consisteix a caminar de pressa, per la qual cosa,es diferencia clarament de la cursa. A la marxa, hi ha d'haver sempre un peu tocant a la pista,mentre que a la cursa hi ha un moment en que els dos peus es troben enlaire. Al caminar o marxar, es recolza tota la planta del peu a terra en canvi, al córrer, només es recolza a terra la part davantera dels peus.
En la marxa, quan el maluc passa damunt la cama de suport, aquesta es manté totalment rígida.
Els adults competeixen en dues distàncies, els 20 i els 50 quilòmetres, si son homes, i sobre els 10, si son dones. Aquest gest ha d'ésser més efectiu, per la qual cosa en donarem uns consells tècnics.
- No marxar amb el maluc endarerit i baix.
- Empènyer bé amb la punta del peu en impulsar.
- Tenir cura de no saltar i de no flexionar la cama de suport.
Com que aquesta prova és fonamentalment de resistència, cal fer entrenaments que millorin la resistència aeròbica. Hi afegirem la millora tècnica que ens ha de permetre marxar mès relaxats.
4.4.5. SALTS
Els salts tenen 4 fases per la correcta realització: la cursa, la batuda, el vol,i la caiguda.
4.5.1. SALT D'ALÇADA
El saltòmetre consta de dos suports separats, 3'66- 4'02 metres, on es recolza un llistó metàl·lic o de fibra de vidre, d'un diàmetre de 2,5 cm. Cada atleta disposa d'un minut i mig per a cada salt. Pot dur un calçat d'un gruix maxim de 13mm. Cada atleta pot començar a l'alçada que vulgui. Disposa d'un màxim de tres intents per a superar-la.
Podem utilitzar diversos estils. Els més corrents son "rodet ventral" i el "fosbury". Actualment, gaire bé només es fa servir el "fosbury" -
El salt de rodet ventral consisteix a col.locar-se paral·lel al llistó i efectuar un moviment de rotació damunt d'aquest.
En el fosbury s'ataca el llistó en vertical, d'esquena a ell i girant sobre la cintura.
En el "fosbury flop" la cursa d'aproximació es fa inicialment en recta i en els quatre últims recolzaments, en corba. Sempre s'impulsa amb la cama més allunyada del llistó, es a dir, si salten pel costat dret, ens impulsarem amb la cama esquerra.
4.5.2 SALT DE LLARGADA
El salt de llargada consta de cursa, batuda, vol i caiguda.
La cursa d'impuls oscil.la des dels 20 metres dels principiants fins als 45 dels grans campions
Cada saltador té la seva pròpia cursa d'acceleració. Aquesta ha de tenir una llargada tal que faci possible la coincidéncia del peu de batuda amb la fusta des d'on es fa la batuda. Batre lluny d'aquesta fusta significa que no es comptaran, en la mida del nostre salt, els centímetres que hi ha des d'on fem la batuda fins a la fusta. Si ens passem i trepitgem la plastilina, el salt serà considerat nul.
El més important en el salt de llargada és arribar a la batuda a la major velocitat possible i disposar de força suficient per tal d'aixecar-se.
Durant els instamts en que és enlaire, els saltadors fan diversos moviments, com si fossin passes enlaire; uns altres s'arquegen donant un cop de ronyons al final. L'objectiu d'aquets moviments és el de caure amb els peus tan avançats com puguin i el tronc equilibrat perqué no caigui cap enrere. D'aquesta manera, en la caiguda s'estenen les dues cames cap endavant i s'impulsen els braços cap dalt i endavant, de tal manera que, en fer contacte amb els talons damunt la sorra, caiguem cap endavant en la direcció del moviment i no ho fem cap enrera, perquè per a mesurar el salt es faservir la marca més propera a la taula de batuda.
Cada saltador disposa de 3 salts, més altres 3 adicionals si després de realitzar els prirners, està entre els 8 rnillors saltadors de la competició.
4.5.3. TRIPLE SALT
El triple salt consisteix en una cursa d'impuls, tres salts successius i un aterratge i contacte amb el terreny. Els dos primers salts es fan amb la mateixa cama, el tercer amb l'altra.
En la cursa hem d'intentar obtenir el máxim de velocitat. El primer salt es fa amb la batuda igual com en el salt de llargada, però molt mès ras. El segon salt es fa sobre la mateixa cama. Es el salt més difícil de controlar. En el tercer salt, impulsem amb l'altra cama. S'assembla al salt de llargada.
La mecànica per saber qui és el vencedor, és igual al salt de llargada.
4.5.4. PERXA
La perxa és una vara llarga i robusta i, al mateix temps flexible, que serveix d'ajuda per a sobrepassar un llistó col.locat a considerable alçada i que, amb l'ùnica ajuda de les cames, seria impossible passar.
4.6. LLANÇAMENTS
4.6.1. LLANÇAMENT DE PES
El pes que es llança fa 7,260 Kg, per als homes i 40 Kg. per les dones. Es llança des d'un cercle de 2,135 de diàmetre.
A la part frontal d'aquets cercle hi ha un contenidor de fusta que ajuda al llançador perque no surti del cercle, amb la qual cosa el llançament seria declarat nul.
La técnica del llançament de pes es fa amb una sola mà. Es col·loca el pes damunt el palmell, s'orienta la mà cap enlaire i per damunt de l'espatlla El pes toca el coll, per sota el mentó, per empényer, després el pes, amb tota la forçala possible, cap endavant. Abans, es llançava de cara. Actualment, el llançament es fa amb tot el cos. La posició que adoptem és la d'esquena a la zona del llançament recolzats damunt una sola cama, la del costat del braç que subjecta el pes, amb el cos lleugerament inclinat cap endavant i amb la cama flexionada dirigida cap enrera, per tal d'equilibrar-se.
El moviment es comença amb un salt a peu coix cap enrera amb la mateixa cama que ens aguantem, caient al bell mig del cercle, girant damunt aquest peu, per tal de situar-nos de cantó a la zona de llançament, pel costat contrari al que subjectem el pes. En el moment que quedem de cara i aprofitant l'impuls que portem, empenyem cap endavant el pes que estem aguantant des del començament.
Cada atleta té 3 intents, més altres tres si es troba entre els 8 primers Guanya qui té el llançament més llarg i si hi ha empat, es conta el segon millor llançament.
4.6.2. LLANÇAMENT DE JAVELINA
La javelina es una llança sofisticada, més gruixuda en el seu centre, que, es on té l'agafador. La zona de davant s'anomena punta i la posterior, cua. La seva mida es d'uns 2,60 metres per als homes i de 2,2 metres per a les dones.
Les distàncies que s'obtenien eren tan llargues que no cabien a l'estadi. Per això, es va desplaçar el ben centre de gravetat amb la finalitat que planegi menys.
El nombre de llançaments és igual al nombre de llançaments de pes, i ha de caure amb la punta davantera.
4.6-.3- LLANÇAMENT DE DISC
El disc es una aparell rodó i gairebé pla, més gruixut en el seu centre que a les vores, de 2 kg de pes per als homes i 1 Kg per a les dones.
Es llança des d'un cercle de 2,5 metres de diàmetre.
Les fases de llançament són les d'agafar l'aparell, els girs i el llançament.
El disc s'agafa, amb el palmell de la mà mirant al terra, subjectant-lo amb les falanges distals.
Per efectuar el llançament, ens situarem en el cercle, d'esquena a la zona de llançament, amb el peu contrari a la mà que ha de fer el llançament.
El llançador es col·loca d'esquena a la direcció del llançament, amb els peus paral.lels, amb el disc en prolongació de la línia d'espatlles, amunt i endarrera, tal i com indica en la foto. Els peus giren pels metatars i el pes del cos passa a la cama esquerra que continuarà girant 180º, la cama dreta deixa el terra i va a situar-se al belll mig del cercle; el peu esquerra passarà ràpidament al davant, preparant l'acció final.
Aquesta comença amb l'acció de la cama dreta que, des del mig del cèrcol, gira flexionada; es col.loquen els malucs de cara al llançament arrossegant la part superior del tronc, braç i má-disc que fan el cop de fuet final.
El llançament es realitza dins d'una gábia protectora de 2,35m. d'alt, per controlar el llançament en cas de que es desvïi.
Cada atleta té tres intens ,més uns altres 3 si està entre els 8 primers. Guanya qui té el llançament més llarg. Si hi ha un empat guanya el segon millor llançament.
Després d'haver realitzat el llançament, l'atleta sortirá per la meitat posterior del cercle.
4 - 6.4 - LLANÇAMENT DE MARTELL
El martell és un aparell d'iguals dimensions al del pes però amb un cable que l'uneix a una nansa que fem servir per llançar-lo.
Les fases son: agafar, girs i llançament
El martell s'agafa per la nansa amb les dues mans; la mà esquerra agafa la nansa i la dreta es col·loca damunt la dreta. Si giréssim en sentit contrari, invertirem la posició de les mans.
Es gira el martell dues o tres vegades per damunt el cap; seguidament, efectuen tres girs acompanyant el martell en el seu gir; en acabar el tercer, es deixa anar cap endavant amb un rmoviment de mans de baix cap dalt, per determinar la trajectòria del martell.
L'atleta, després d'haver realitzat el llançament, sortirà per la meitat posterior del cercle.
El desenvolupament del concurs, es igual que el de pes.
QUESTIONARI:
1- Proves que no es realitzen a dins de l'estadi.
2 Caracteristiques de l'estadi d'atletisme
3- Dibuixa l'estadi i explica on es troben les zones on es fan les diferents proves.
4- Explicales diferents fases de la sortida de velocitat.
5- Diferència entre les curses de 100 i 400 mts. tanques.
6- Caracterìstiques de les curses de relleus.
7- Qué és la marxa?
8- Explica els diferents estils que es realitzen en el salt d'alçada.
9- Quan es considera nul, el salt de llargada?
19- Fases de que consta el salt de llargada.
11- Qué es el triple salt?
12- Reglament del llançament de pes.
13- Com es realitza el llançament de pes?
14- Com es realitza el llançament de disc?
15- Reglament del llançament de disc.
16- Que és el llançament de martell?