Joaquim Rubió i Ors
 

 Barcelona 1818 - 1899
 
 
 

     Escriptor i catedràtic. El seu pare era impressor i llibreter de vell. 

     L'ensenyament primari el rebé a la mateixa escola on anava Milà i  Fontanals.

     Anà al seminari, on estudià filosofia, alhora que física i francès a les escoles de la Junta 
     de Comerç. Desitjant de prosseguir els estudis, mentre el germà gran s'afiliava a la 
     professió paterna, el curs 1833-34 començà els estudis de teologia, però els deixà aviat, 
     convençut que no tenia vocació eclesiàstica.

     Com que la situació econòmica de la família no consentia d'anar a la Universitat de 
     Cervera, es decidí a seguir l'ofici del seu germà Josep, quan sabé la possibilitat que 
     l'ajuntament de Barcelona organitzés unes càtedres de dret incorporables a la universitat.
     Pel desembre del 1835 foren inaugurades i es matriculà en el primer curs. Es matriculà 
     també al curs d'economia política que Eudald Jaumeandreu havia tornat a donar a la 
     Junta de Comerç.

     El 1836 foren celebrats exàmens públics, en els quals intervingué juntament  amb Laureà 
     Figuerola. Aquest any col·laborà també a la premsa. A un article d'"El Catalán" (octubre 
     del 1835) demanava que Barcelona tornés a tenir universitat. Aprovà un curs de 
     perfeccionament de llatí i un altre de literatura al col·legi Carreras, després incorporat a 
     la universitat. 

     El 6 d'octubre de 1838, traslladada ja la universitat a Barcelona, rebé el grau de batxiller 
     en dret. Aquest  any  hom pot assenyalar les primeres edicions literàries de la seva 
     bibliografia.

     Al costat de dues traduccions hi ha la llegenda Mano roja, influïda per Milà.  Els autors 
     que més l'havien influït eren, entre els hispànics, Rivas, Zorrilla, Espronceda, Ochoa i 
     Arolas. A aquests caldria afegir, quant a l'ús del català, el nom de Cortada. 

     Amb el pseudònim d'Aben Abulema publicà articles de costums al "Diari de Barcelona".
     El 16 de febrer de 1839, darrere d'un article de Cortada, sortí la que fou més popular de 
     les seves poesies amb el pseudònim Lo Gaiter del Llobregat. Fins al  9 de novembre 
     de 1840 sortiren 19 poesies amb aquest mateix pseudònim. El 1841 aparegué un llibre 
     amb aquest títol i el nom de l'autor. Hi ha unes significatives diferències en  l'ordenació. 
     Abans obria la sèrie la presentació poètica del Gaiter, que lligava el pseudònim amb els 
     seus cants i el riu simbòlic. L'edició del 1841 era encapçalada per una poesia patriòtica, 
     Mos cantars, la  setena de les del "Diari de Barcelona". Al pròleg no hi ha mots d'elogi ni 
     d'apologia,  sinó remembrances històriques i acusacions als conciutadans del poeta, 
     culpables d'haver menyspreat  l'idioma dels trobadors. Tot el pròleg és escrit sota l'encís 
     del descobriment de la poesia dels trobadors, de la qual li havien parlat "sos joves amics"
     que devien ésser Milà i Piferrer, els quals creia que  alternarien amb ell les seves 
     composicions, encara que no fou així. Afegia que la seva "gaita" "callarà tan prest se 
     deixen sentir los preludis d'una lira catalana".  L'anomena catalana per influència de Pau
     Ballot; en canvi, a Mos cantars parla del "melós llemosí" per influència d'Aribau. La 
     missió desvetlladora d'aquest pròleg sembla que no fou compresa, ja que, per exemple, a
     l'àlbum de poesies que els  poetes catalans oferiren a les reines amb motiu de la seva 
     visita a Barcelona, només hi havia dues composicions en català: la de M. A. Martí i la de 
     Rubió. 

     Joan Cortada, defensor de la restauració dels jocs florals, convocà a l'Acadèmia de Bones
     Lletres un certamen, que guanyà Rubió amb el seu poema en català Roudor de Llobregat,
     del qual es feren dues edicions, una publicada per l'Acadèmia el 1842 i una altra impresa 
     pel seu pare. 

     Aspirant a la càtedra, a la seva correspondència amb Tomàs Aguiló parla del seu desig 
     de graduar-se per tal de presentar-se a oposicions. 

     Pertanyia a la Societat Filomàtica i a la Filharmònica. 

     El 1845 publicà El libro de las niñas, que tingué un gran èxit. Col·laborà a les empreses 
     editorials de Roca i Cornet. 

     Intentà també l'èxit en el teatre i escriví drames en vers. A conseqüència de les seves 
     edicions del rector de Vallfogona i de Pere Serafí obtingué el 1840 el títol de poeta de 
     teatro, que l'obligà a escriure odes en elogi de les  reines.

     El 1845 es llicencià a la facultat de lletres i es doctorà. El mateix any obtingué el títol de 
     regent de primera de la secció de lletres. Després de fer oposicions, el 1847 fou nomenat 
     catedràtic a Valladolid.

     El 1852 publicà un programa de literatura universal i espanyola.

     El 1854 es casà amb Elisea Lluch, cosina germana seva, després de fer un  viatge a Roma 
     per aconseguir la dispensa necessària. 

     A petició pròpia fou traslladat a la  càtedra  d'història universal vacant a la Universitat de 
     Barcelona. 

     El 1858 publicà una segona edició augmentada i corregida de Lo Gaiter del  Llobregat. 

     Es dedicà a la nova càtedra amb gran il·lusió i tenacitat i ella li serví per a continuar en 
     un camp  més ample l'orientació religiosa que sempre havia professat.

     El 1859 fou un dels sol·licitants de l'establiment dels jocs florals a Barcelona, en els quals 
     aconseguí el títol de mestre en gai saber (1863) i la primera distinció en el ram de la prosa
     literària. 

     El 1861 aconseguí autorització per a traduir al castellà les novel·les que eren publicades
     en francès sota la direcció de l'arquebisbe de Tours. Aquestes versions, que solen faltar
     en la seva bibliografia, mereixen recordar-se tipogràficament per la manera com fou 
     imitada l'edició original. 

     Redactà la seva Historia Universal (1873, 1875). 

     Es dedicà també a l'Acadèmia de Bones Lletres, que presidí. El 1896 fou nomenat 
     vice-rector i, molt poc abans de morir, rector. 

     Literàriament, si bé féu alguna traducció de Victor Hugo en vers català, els últims anys no
     amagà el sentiment que era preterit en la posició de capdavanter de la Renaixença. 
     Fins el 1890 no fou nomenat president dels jocs florals.

     Publicà a  l'Acadèmia la "Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura 
     catalanas" (1877) i l'edició poliglota del Gaiter (1888), completada amb un quart volum el 
     1902. 

     El 1889 fou celebrat per la Lliga de Catalunya el cinquantenari de la publicació de la seva
     primera poesia catalana.