Benvolgudes i benvolguts

Les substitucions d'Ensenyament són com un viatge organitzat pel panorama escolar. Observes els diferents paisatges, prens contacte amb els habitants -alumnes, mestres, bidells, pares i un gos que sempre espera a la sortida-, tastes les receptes adoptades segons recursos originals per a donar respostes a necessitats concretes -paral·lelisme una mica forçat entre la diversitat gastronòmica i l'adequació didàctica... La nòmada no pot fer altra cosa que actuar com a disposada aventurera i prendre nota de tot el que el viatge li reporta.... -fins que fondegi l'illa de la plaça estable? En tot cas, és normal que en el paper estel·lar de passavolant hagi anat prenent nota mental del que he vist en les diferents escoles. Si en aquest cas concret de la Riera de Sant Pere de Ribes m'animo a fer-vos arribar les meves notes d'observadora accidental és per participar activament, per poc que sigui, en el que em sembla un projecte que val la pena, que m'increpa i m'atrau com a mestra. Potser, si dic alguna cosa més que bestieses, les meves notes us puguin servir com a document-mirall.

Aquest escrit que teniu entre mans és pur exercici de verbalitzar per analitzar, per veure-hi millor. No més. Per això em sembla que li serà adient el format de petits fragments, enfilall d'observacions formalment desconnexes, sense pretensions de discurs lineal. Si es tracta de mirar-nos al mirall, fem-ho jugant a les diferents perspectives, no?

· Seran manies meves, però massa vegades he temut que el sistema d'ensenyament pateixi de covardia crònica a l'hora d'enfrontar-se al que considero una de les contradiccions més sucoses que es planteja la nostra societat i que afecta de ple a l'escola. Es tracta de la convivència entre individu i societat, un clàssic.

· A magisteri en van saber molt poc de parlar-me dels intents seriosos, fascinants d'enfrontar-se, des del món de l'educació, a aquest dilema. Si parlaven de, per posar un exemple, l'escola nova, ho feien com si parlar d'utopies inviables i de propostes de canvi fos el mateix. Vaig haver d'esperar -per exemple a trobar-me amb els treballs d'Octavi Fullat- per poder creure que hi pot haver -per què n'hi ha hagut- crítica i acció des de la pràctica "docent".

· La Riera no només em recorda aquells intents seriosos que el franquisme va encallar en el nostre país d'enfrontar-se des del dia a dia amb nens als desgavells de la nostra societat i als conflictes d'arrel que l'escola té obertes. La Riera, als meus ulls, és una coça al cul a aquells que es pensen que tant la societat com l'escola no poden ser res més del que són; i és un record a un posicionament més crític, més il·lusionat, més valent i mil vegades més atractiu als meus ulls: em permet creure que me la puc passar molt bé, divertiment intel·lectual i sensible, en el món de l'educació.

· L'escola diu que (a) educa homes i dones crítiques i lliures i tot això que fa saltar llàgrimes d'emoció; però (b) es defensa recordant que com a servei social, s'ha d'entendre com a pas necessari per assegurar-se que els ciutadans i ciutadanes es comportin per sempre més i amén com a perfectes vigilants i destres conservadors de l'ordre social establert.

· Crítica i llibertat exigeixen possibilitats obertes, per tant vies de canvi i de participació; conservació i defensa sonen, d'entrada, a just el contrari. Des del món de l'educació s'ha plantejat aquesta dissonància amb una rigurositat i imaginació que em fan posar la pell de gallina de plaer intel·lectual i han buscat com més que desfer aquest desfalc, reconvertir-lo en recurs. Per què tinc tan clar que la Riera participa d'aquest esperit?

· Sobre el paper mig ens fem una idea de com més que resoldre aprofitar aquesta dialèctica entre individu i societat: diem que una societat necessita de les aportacions lliures, imaginatives, tan dinamitzadores com dinamitadores dels seus individus; però també diem -- i no tenim sensació de contradir-nos-- que seria contrari a la raó i a la sensibilitat humana desfermar aquest ímpetu revolucionari fins al punt de desprendre's, de no tenir cura, necessitat vital de conservar tot allò que ens defineix com a persones i que rau fora nostre, en el col·lectiu.

· Si, com intueixo en les meves desvariacions pseudo filosòfiques, la dimensió individual i col·lectiva es troben i es complementen, també les dues tendències, la del canvi i la de la conservació, s'han de trobar i complementar --i ben mirat, els canvis solen ser estratègies de conservació.

· Deixo de divagar com si en sabés i retorno al nostre tema de la Riera. A les aules de la Riera els nens i les nenes es reafirmen com a individus cada vegada que aporten al col·lectiu i així constaten cada dia, a cada moment, el valor que tenen els altres, aquests receptors i col·laboradors fidels. En les situacions de comunicació i participació, els alumnes es retroben amb ells mateixos, amb els seus pensaments, les seves decisions i opinions. Els altres es tornen eina per créixer i descobrir-se individualment.

· Es podria dir que la gràcia de la Riera ha estat reconvertir el que alguns titllen de debilitat humana, que és la necessitat d'auto valorar-se (un cert egocentrisme, si es vol dir així), en eina de socialització i recurs per a l'aprenentatge. Una idea genial que no és cap descobriment però que actualment sembla que fa por a massa docents, intel·lectuals, polítics i senyores de fer feina a l'hora de creure-hi. Ja ho he dit abans: el que més valoro de la Riera és l'aposta ara i aquí amb un esperit que em dolia pensar que havia quedat desfassat.

· Els tres moments culminants que vehiculen la proposta educativa de la Riera són a) moment de proposta, b) moment d'execució i c) el que en diuen moment de devolució. En tots tres moments la dinàmica és la mateixa. En el fons la pregunta-reina, el leif motiv que tot ho articula, és la de "com ho farem?". Els nens i nenes tota hora es plantegen COM, com reunir informació sobre els egipcis, com tallar un quadrat exacte que ha de ser part d'una paradeta, com hem muntat una sortida al zoo... Tallers, Racons, Projecte i Conferències comparteixen aquest nucli, aquest COM que s'adreça al nen/nena per a estimular-lo i implicar-lo des del principi fins al final de l'activitat.

· I doncs, de què ens estranyem, si ja ho va dir Darwin i ho confirma el veí del costat: viure en col·lectivitat és una manera eficaç de resoldre problemes -i necessitats tan vitals com les de relació. El sistema de la Riera no és res més que aquest: plantejar qüestions que cal resoldre; reptes a la intel·ligència que es resolen millor entre tots, però a partir de cada u.

· "Comunicació" és la paraula clau, l'as d'oros, la nineta dels ulls de l'espècie humana. És el lloc comú entre individu i col·lectiu, entre acció i reflexió, entre caos i ordre... I a la Riera els nens i nenes parlen pels descosits no només als seus companys, a l'hora de pati i sense que ho sentin els adults, sinó a l'aula -i la paraula "aula" a la Riera ha ampliat el seu significat ocupant passadissos i totes les raconades disponibles... o sigui, s'hi parla tota hora i des de tot arreu.

· Tot el que en l'escola "oficial" podria ser imposició del col·lectiu sobre l'individu (l'escola vigila, controla, uniforma al nen), a la Riera és, en molt bones dosis, participació de l'individu en el col·lectiu.

· Ara no ens enganyem: els nens i nenes de la Riera juguen com tots els nens i nenes del món a saltar-se les normes i les/els mestres corren darrera els infractors com tots els mestres del món, increpant a les petites fures pel poc respecte. Quan parlem de la Riera no estem parlant d'una situació perfecte sinó d'una dinàmica que permet certes coses que d'altres dinàmiques escolars no permeten.

· Vaig arribar a la Riera llegint Piaget. És un llibrot cuinat amb poques espècies i que costa de digerir, però que ara em permetrà acabar aquesta reflexió sobre per què la Riera és, per a mi, una troballa, una aposta interessant i necessària. Tots els nens maduren, si fa o no fa, a totes les escoles al mateix ritme i a la mínima que badis tots arriben llargs com un sant Pau a sisè; tots els nens troben a l'escola experiències amb el món físic i el món social... però no totes les escoles són tan conscients del fet que tan important com són els continguts (els QUÈ) d'aquestes experiències del nen/a, ho són els mecanismes de relacions, els COM. Els mapes conceptuals, les sessions de presa de decisions conjuntes, les hores dedicades a organitzar informació (tantes o més a les dedicades a emmagatzemar-ne), les activitats destinades a interioritzar i involucrar-se amb els temes a estudiar, o sigui en l'acte mateix de l'estudi, etc... demostren aquesta sensibilitat del projecte Riera vers el que és estructura de l'aprenentatge, vers el continent a més del contingut.

· És hora de proposar.

· Primera proposta. Em sembla veure que el sistema Riera fa de l'acció, de la capacitat de resposta per a resoldre problemes, l'eix de tota la seva proposta. He dit fins ara com veig de valuosa aquesta visió. Però trobo que pot caure en una sobrevaloració de l'efectivitat, en retraïment de la simple curiositat, a l'actitud (com dir-ne?) més contemplativa, potser, més reflexiva. Totes les activitats es corresponen amb un producte final i a un focus de satisfacció personal, orgull, autovaloració immediata i pública. Em sembla que això es correspon a les necessitats i capacitats dels nens i nenes i per tant, tot el que tindria a dir-hi és que, potser, seria positiu afegir-hi racons que es contraposessin a aquesta dinàmica de resultats immediats, amb activitats més reflexives, menys resolutives, menys espectaculars.

· D'alguna manera, si hagués de fer una mini-crítica a la Riera seria que hi regna la imposició de la resposta immediata. És així com es planteja el model educatiu i és així també com veig que funciona l'escola.

· Observo en els claustres que es convida a reflexionar des de sota, profundament, per exemple sobre el funcionament dels racons. També observo que per a una reflexió tan intensa no hi ha horari específic i s'encabeix entre les reunions on també s'ha de decidir si es donarà un volant als nens o s'enviarà als pares: és el mateix que he observat a les aules. A la Riera hi ha molta reflexió, molts plantejaments oberts... però sempre es veuen sotmesos a l'exigència de ser resolts immediatament, plantejats com a temes que s'han de resoldre. És aquesta obligatorietat, aquesta exigència constant que, em sembla, pot ser, també, ofegadora. Proposaria, si gosés, trobar mecanismes per a deixar espais buits tant als nens com als mestres. Perquè estic convençuda que només des d'espais no plens es descobreixen perspectives noves.

· Personalment, penso que molts temes es resolen quan han tingut temps de madurar, de ser reflexionats amb temps, sense presses ni excessives projeccions. Per exemple i sense anar més lluny: el model de la Riera va ser imaginat durant anys, va madurar lentament i quan l'atzar va facilitar-ne les possibilitats, els seus fonaments ja estaven consolidats en les ganes d'una colla de mestres disposades.

Espero que aquestes quatre notes us siguin útils. Fins ben aviat i endavant!!!!!!!!!!!

Amb molt respecte i estimació, Lola

22 de juny de 2005