Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit

No sóc modest.

Estic enamorat

d'aquests ulls meus petits

perquè esguarden al lluny

i del meu front tan alt

que ho és de tant que pensa.

No vull agrair res, perquè no he tingut mestre.

Jo no prometo res.

Només camino

(mullant la ploma al cor,

que és on es suca l'eina...)

Tampoc sé el que em proposo,

perquè el tenir un propòsit no és fer feina.

Ja no vull allistar-me

sota de cap bandera.

De la divina ACRÀCIA,

seré ara el glossador,

de l'ACRÀCIA impossible

en la vida dels homes

que no senten desig d'una era millor.

I el que pensin de mi,

no m'interessa gens,

no m'interessa gens,

no m'interessa gens...

Va entrar al món per la porta de servei.

Duia un gran bagul,

i un pedaç al cul...

Era un bagul de paper que va omplir el temps,

les dones i el port,

l'amor i la mort.

Era un bagul que s'endreçava poc a poc

i esdevenia un vers cada record...

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge,

i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... Sí..

Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,

i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... Sí..

Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... Sí...

Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... Sí...

Per a un home prim

de rostre verdós,

de llavis humits

i molt llargs els dits

per tastar millor a les dones.

I no era modest.

I estava enamorat

dels seus ullets petits,

que esguardaven al lluny

i del seu front tant alt

de tant com ell pensava.

I no agraïa res a qui res no li ensenyava.

I el que penseu d'això...

 

 

 

 

Bitllet de quinze

 

l'autómnibus
correcte
ara acull al nadó amb la dida que el porta

el nadó és més petit que la mamella d'ella
més petit i més bru:
-tot ell sembla una O

de joguina que riu
(la mare deu ser prima
-bella com un obsequi!)

a dintre de l'autòmnibus el nadó té l'olor de la llet matonada

jo penso en aquell temps
que
anant a cercar pa
em menjava la torna si era coca ensucrada

vet aquí que -altre temps-
jo també era un nadó

de cop me feia gran
i em duien al fotògraf

-recordeu el retrat on sóc dalt de cavall
un cavall arrogant
alt i net
de cartró:
i era com al cartell de l'Obiols-
aquell que diu:

JA SOU
DE L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA
DE L'ENSENYANÇA CATALANA?

vet aquí que la dida
en amagar-se el pit
ha regada la cara a un senyor de l'autòmnibus
semblava aquelles fulles escurades de nata

 

 

 

 

Blanca, bruna

Blanca,
bruna,
i fina com un pa de mel
més que una moreta collida al carrer

la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
(joliu dolençant)

camisa de seda com la lluna al ple
la rosa vermella floria també:

si ahir era poncella ara és mon tresor
com la satalia cada pit rodó.

 

 

 

 

Cançó de l'amor efímer

O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol;
que mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d'estam.

O bella inconeguda que ets menuda i audaç
i que sense companya t'arrisques a la platja
i no tems l'escomesa del fillol qui s'assatja
al domeny de les ones i te'n prega el teu braç.

O bella inconeguda que en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t'has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s'ha endut,
boi sospirant potser pel goig d'una carícia.

O bella inconeguda, del tram t'he vist baixar
i avui t'he somiada i et somiaré demà.

 

 

 

 

Canto a la lluita

Cavaller d'un corser
qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent.
Blasmo els déus a ple vol:
l'arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!

I he maridat la lluna...
(Però no dormo amb Ella, si el filisteu governa els meus domenys)

 

 

 

 

 

Deixaré la ciutat

Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor,
la meva barca,
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca,

l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell,
que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva,

li diré com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç del seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo,

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré
maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

 

 

 

 

 

Divisa

Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers.

 

 

 

 

 

Dona'm la mà

 

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

 

 

 

 

 

El berenar a les roques

Jo seria el patró
d´aquell vaixell que es veu a l’horitzó
aniria més lluny
que l’horitzó

donaria a les noies el meu cor
i el tornaria a prendre
per donar-lo altre cop

—noies de tots els ports.

Faria mirallets amb llurs ulls
i els meus ulls

les sabria albirar
de dalt del pal més alt

cantaria cançons com els marins de guerra:
duria uns pantalons acampanats de baix

NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN
TORNARIA A TERRA

 

 

 

 

Encara el tram

 

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!