UN CAFÉ SENSE SUCRE
-“L’home trobat a Vilassar de Mar fou assassinat d’un tret” –posava a la portada del diari que acabava de comprar en Jordi. Era el mes de febrer i feia molt fred. En Jordi estava passant un mala època, ja feia més d’un any que estava a l’atur, i havia sobreviscut gràcies a que la seva mare que li deixava el seu pis de Vic, i que de tan en tan el diari de la comarca publicava algun del seus articles.
Va entrar al bar de sempre i va demanar el de sempre; un tallat. Va seure i va seguir llegint el diari. “El cos de l’home calcinat dins d’un vehicle que fou trobat ahir al matí en un barranc del municipi de Vilassar de Mar presentava un impacte de bala a la nuca. Aquest fet descarta la hipòtesi del suïcidi que s’havia apuntat en un primer moment. La policia ha començat les investigacions per descobrir la identitat de la víctima i les possibles causes del seu assassinat.” Allò el va fer recordar quan treballava a la policia, li encantaven aquests casos d’assassinats misteriosos. Però ara ja no podria tornar a investigar-ne cap més, ja que l’havien fet fora quan va cometre un terrible error. Havia deixat escapar un delinqüent de la presó.
No li agradava recordar-ho... En aquell moment li van portar el tallat, però es van oblidar el sucre. Com no volia molestar al cambrer, es va recolzar amb les dues potes del darrere de la cadira per agafar el sucre, però va tindre la mala sort de que les potes li van relliscar i va caure i es va donar un cop a la nuca.
De sobte va aparèixer a un lloc que li resultava familiar. Estava assentat en un banc davant del mar. Era un mar blau i feia calor, molta calor. Portava la roba de quan era jove. Va sentir com el cridava algú, ell es va girar, i va veure un vell amic. No havia canviat gens des de l’última vegada que l’havia vist veia, potser feia deu anys.
- Quan de temps, Marc!- va dir en Jordi i li va fer una abraçada. –No has canviat gens des de l’última vegada que ens varem veure!.
- Però que dius, tiu! Si ens hem vist fa dues hores!- va contestar en Marc apartant-se d’ell.
-Com dius? Dues hores?- però en Marc ja no l’escoltava, havia entrat a una botiga de motos.
Va mirar l’aparador, i es va veure reflectit. No podia ser, es va veure deu anys més jove. No entenia res, només sabia, que estava amb un vell amic seu, en el seu poble de petit i deu anys més jove! Va corre al quiosc del costat i va agafar un diari, va mirar la data “15-8-98”. Que havia passat? Primer va pensar de intentar fer alguna cosa per anar al seu temps, però va pensar que seria millor disfrutar del moment.
- Jordi, vine a veure aquesta moto! Com mola!- en Marc havia pujat a la moto i feia veure que la conduïa.
- Ei, Marc que hi són la Paula i la Laia?.- li va preguntar recordant aquelles amigues seves.
- Et trobes bé, Jordi?- va preguntar-li mentre baixava de la moto i li posava la mà al front- ahir varem estar tota la nit amb elles, no te’n recordes?- semblava un mica preocupat quan va fer aquella pregunta. En Jordi va notar que es posava vermell.
- Es clar que ho recordo! Jo em referia -no sabia que dir, s’havia d’inventar alguna cosa ràpid- si encara... hi són... a casa. Això que si encara hi són a casa, o ja han marxat a la platja sense nosaltres- no sabia si aquella frase que acabava de dir tenia sentit o no. Però va veure que al Marc li tornaven els colors a la cara.
- Es veritat, me’n havia oblidat completament!- es va posar les mans al cap- li vaig dir a la Paula que les passaríem a buscar a les onze –va mirar el rellotge- i és un quart de dotze, corre!- en acabar de dir això va arrencar a corre. En Jordi content perquè no havia ficat la pota el va seguir. Es van aturar davant d’una casseta, van entrar sense picar a la porta. De sobte va aparèixer la Laia, evidentment no havia canviat gens.
-Ja han arribat Paula!- va cridar la Laia en veure’ls. I d’una habitació va sortir la Paula.
-Felicitats Paula- va dir en Marc quan va sortir.
-Felicitats- es va afanyar a dir en Jordi. Va fer memòria, ja se’n recordava d’aquell dia! Era l’aniversari de la Paula i van anar els quatre amb la barca d’en Marc, i després van anar a dinar.
-Moltes gràcies!- va dir ella.-marxem?- i van agafar les coses i van marxar.
Van anar a una platgeta mot petita, però molt maca. Dos metres més enllà hi havia la barca d’en Marc. Tot va anar com ell recordava. Van passejar-se pels mateixos llocs, van dinar en el mateix restaurant, i després van anar a la platja tal i com ell recordava.
Quan estaven a la platja a en Jordi, li va passar un cosa mol estranya. De cop i volta, ho va començar a veure tot borrós, va notar un aire fred, i va ser com si algú tanqués la llum i la tornés a obrir. De sobte estava a casa d’en Marc, amb la Paula i en Marc. En Marc i la Paula estaven parlant, semblava com si no el veiessin. Inesperadament en Marc li va fer un petó a la Paula.
-No en diguis res d’això ni al Jordi ni a la Laia, d’acord?- va dir en Marc. Es van quedar una estona més parlant. En Jordi, no va escoltar de que parlaven, va estar tota l’estona reflexionant sobre aquell fet que acabava de passar. En Jordi havia estat el seu millor amic durant tota la vida, i ell li havia dit que l’hi agradava la Paula, i en Marc, sense haver-li dit res li havia fet un petó a la Paula. Per què?
Ho va tornar a veure tot borrós, i es va tornar a quedar tot fosc durant un segon. No es va estranyar, estava massa preocupat per allò que li havia fet el seu amic temps enrere. Va aparèixer a la discoteca que anaven quan eren joves. Es va preguntar si el veien o no. Per si de cas no va dir res.
- Estàs bé Jordi- li va preguntar la Laia. Efectivament si que el veien.
- Sí, sí
Va mirar al seu voltant i es va adonar que la Paula i en Marc, estaven ballant junts i dissimuladament es van anar apartant d’ells. En aquell moment es van fer un altre petó, molt més llarg que el que acabava de veure. En veure’ls va sentir com la sang li cremava i se’n v anar sense dir res. La Laia el va seguir quan va veure que marxava.
-Però què et passa ara?
- Què em passa?- li va dir cridant- doncs mira, li dius al Marc que to expliqui, que ell segur que t’ho sap explicar millor que jo!
- De què parles?- però en Jordi ja no la va sentir, havia marxat corrents. No entenia el que havia passat, primer havia aparegut al seu antic poble, havia passat un dia amb els seus amics, després havia aparegut en una habitació on no el podien veure, i finalment en una discoteca i s’havia enfadat amb el seu millor amic.
- Jordi, Jordi!- en Marc estava corrents capa a ell- per què has marxat, així de sobte? La Laia m’ha dit que estaves molt estrany!
- Doncs, a mi no em passa res.- li va contestar en un to agressiu- el problema el tens tu.
-Jo?-semblava confós- Jo estic bé.
- Te vist...
- Què vols dir que m’has vist- no ho entenia, es van quedar callats una estona- vols dir amb la Paula?- va dir. – Jo amb la meva vida puc fer el que vulgui!-En Jordi no va dir res. Semblava que el seu amic havia entès que volia dir aquell silenci. En Marc va marxar. En Jordi recordava haver viscut allò. Recordava lo malament que ho va passar, i que ell i en Marc havien deixat de ser amics durant molt de temps.
Es va tornar a transportar, ara estava a una boda. La d’en Marc i una altre noia que mai havia vist. Ell no hi havia estat en aquella boda, però la cosa va anar molt ràpid. Només va tenir temps de veure com es posaven els anells i deien el “sí vull” i ja està, es va tornar a transportar. Va aparèixer en una caseta en un penya-segat, eren gairebé les nou de la nit, la casa era de color crema, i tenia moltes finestres petites blanques. De sobte es va obrir la porta, i en va sortir en Marc, ja molt més gran del que l’havia vist l’última vegada.
- Tornaré demà al migdia no et preocupis- va dir a algú que estava dins de casa.
- Et trucaré demà al matí- va dir la seva dona i li va fer un petó de comiat. En Marc va pujar al cotxe, i va començar a conduir, en Jordi no se sap com, però va aparèixer al seient del copilot. Anaven per una carretera molt perita al costat del mar. Quan ja portaven més de mitja hora en el cotxe, es va posar a ploure. Al cap de cinc minuts en Marc va començar a plorar.
- No et volia fer mal!- va dir entre sanglots- Jordi, jo no et volia fer mal. I quan m’he vaig adonar, ja t’havia perdut! Aquella nit, després de la discoteca no vaig dormir en tota la nit, preguntant-me si podríem tornar a ser amics com sempre. Però em vaig adonat que era massa tard que no et tornaria veure. Va seguir plorant durant gairebé mitja hora, fins que es va aturar en una area de servei a comprar un entrapà per sopar. L’àrea era gairebé buida, només hi havia una dona amb un nen petit i un home que no el parava de mirar. L’home es va aixecar i va marxar sense deixar de mirar a en Marc. Es va acabar l’entrapà i va tornar al cotxe. La maneta del copilot estava forçada, en Jordi ho sabia per que havia estat policia i ho sabia reconèixer. El va intentar avisar, el va cridar, li va donar cops. Però no servia de res, en un moment que la carretera passava pel costat d’un penya-segat, l’home de l’àrea de servei va sortir de darrera del seient del Marc i el va disparar a la nuca. El cotxe va girar en direcció al penya-segat, en caure rodolant, el cotxe es va incendiar. En Jordi no va poder evitar posar-se a plorar. Volia salvar-lo, va començar a corre, però en un obrir i tancar d’ulls va aparèixer al bar, on tot havia començat. Era com sempre, de la seva edat verdadera. Va obrir els ulls i es va trobar envoltat de gent de el mirava.
-Estàs bé?- li va preguntar el cambrer. Ell va respondre que sí amb el cap. Quan es va aixecar es va trobar el diari sobre les cames. En veure la portada va recordar el que li havia passat mentre estava inconscient. Havia d’anar a la policia immediatament, així que es va aixecar i sense dir res va anar a la comissaria. Allà ho va explicar tot, però no se’l van creure, però van fer unes proves i van descobrir que era veritat. Així que el van tornar a contractar com a policia, i es va convertir en un dels millors policies de tot el món. Les coses li van començar a funcionar molt millor, es va comprar una casa a la vora del mar, i cada vegada que sortia al jardí veia al Marc al seu costat rient.
FI
|
