PETITA HISTÒRIA D'EN JOSEP GUINOVART

Josep Guinovart i Bertran va néixer a Barcelona el 20 de març de 1927 i morí el 12 de desembre de 2007.
Des de sempre es va veure molt influenciat per la feina del seu pare, que era pintor de parets. Durant la guerra civil la seva família es va veure obligada a traslladar-se al poble d'Agramunt, on el petit Guinovart va conèixer els secrets de la naturalesa.
Als 14 anys va començar a treballar d'aprenent de pintor de parets amb el seu pare i els seus oncles. Va estudiar a l'Escola de Mestres Pintors i a l'Escola d'Arts i Oficis.Durant les vacances d'estiu que passa a Agramunt pinta quadres amb elements del camp, que presenta en la seva primera exposició a una galeria de Barcelona.

L'any 51 es dedica del tot a la pintura, sense deixar de realitzar treballs d'aproximació com decorats de teatre, de ballet, murals i il·lustracions de revistes.

L'any 53 passa nou mesos a París amb una beca i coneix directament la pintura del segle XX. Participa en diversos salons europeus i torna a exposar a Barcelona. Des d'aleshores Josep Guinovart no ha parat d'exposar arreu del món i les seves obres formen part de nombroses col·leccions públiques i privades.

Al 1955 va fundà el grup Taüll, junt amb altres artistes com Cuixart, Jordi Muxart i Tàpies.

LA SEVA OBRA

MEMÒRIA DEL BLAU

"La meva primera memòria del blau és el blauet d'ençà que tenia més o menys 5 anys".
El taller de pintor de parets de l'avi, pares i oncles, era l'espai dels meus jocs, els colors, les terres, les escales i els taulons, eren còmplices de totes les sensacions i allí aparegué el foc del blau ultramar, del blauet.
Més tard arribarien els blaus del mar. Primer, de Tarragona, de Castelldefels, més tard, el del
Maresme, el de la Costa Brava, el de Cadaqués, el del Cap de Creu, allà on comencen o acaben els Pirineus.
La pell del mar de Portlligat, la costa francesa amb els blaus de Matyisse, la costa italiana, Venecia, els seus blaus descompostos, pudents i fantàstics, plens de plata i de temps.
Els mars de Sicília, amb el blau i vermell de Stromboli.
Els blaus de les ruïnes dels temples d'Agrigent. Des del Partenó, el blau ansiós del Pireu.
També els blaus bizantins d'Alexandria i del delta del Nil.
Tunis, les ones blanques acariciant les ruïnes de Cartago. Argel, tota la ciutat submergida de cara al mar. També Mallorca, el Nord amb el seu inquiet blau profund i romàntic i . Al Sud Santanyí el celeste i el marès.
Menorca, el blanc i el blau d'Alaior, els blaus foscos profunds del port de Maó. Ciutadella, el blau i la pedra de Punta Nati.
I els blaus quiets, filtrats d'Eivissa, la intimitat del misteri de la llum dels seus fars...

Aquest recorregut pel camí de la memòria amb les seves vivències és, ni més ni menys, el que alimenta l'exposició de LA MEMÒRIA DEL BLAU.
"Aquesta memòria no és un espai nostàlgic sinó un camí que a cada moment es fa present, perseguint el blau que encara no he trobat i que sortosament mai trobaré"
(Josep Guinovart - Mataró, juny de 2002)

COLORS TERRA... COLORS BLAUS... PER QUÈ?

Guinovart és un pintor espontani, que parla a través de la seva obra de coses senzilles, de l'home i de la natura, de vivències i records personals amb un llenguatge extremadament personal, directe, sense artificis ni convencionalismes.
El mar i la terra, constitueixen la base del cicle vital de Guinovart, però com veurem estan lligats a experiències visuals i vivencials molt diferents.

Semblava que els tons de la terra, els ocres, sienes, vermellosos, acompanyats de la nota dramàtica del negre, eren un element invariable de la seva obra.
Però, com per demostrar un cop més que el seu quefer és lliure i no s'engabia en cap "estil" es produí a mitjan de la dècada dels 80 la irrupció imprevista del blau.
Al principi només era un indici, només una taca envoltada d'un entorn ocre, però una taca determinant en el quadre segura de la seva força. Una taca de color blau, d'un blau gens tímid, intens, saturat, que aviat va guanyar terreny fins envair tota la superfície.
El Guinovart d'aquesta etapa ha reemplaçat la seva devoció per la terra i per la realitat, per un nou plantejament més interessat en cercar sensacions.
Darrera d'aquesta transformació hi ha quelcom ben profund, un color, el blau, de referència de coses importants en la vida de l'artista que es trobaven en segon pla, com esperant el moment oportú per aflorar amb força inusitada.

En efecte el blau amb el que implica d'eteri i inmaterial és en certa manera l'antítesi de la immediatesa matèrica, però cal remarcar que continua tenint una inimitable potència expressiva i és que aquest Guinovart pot ser més irreal, més líric, però s'expressa amb la mateixa rotunditat de sempre, amb la mateixa capacitat de convicció.

L'experiència de la terra va unida a uns records colpidors.
Als 10 anys en plena Guerra Civil, fugint de la fam i dels bombardeigs es troba a Agramunt, el poble de la mare i els avis materns, un lloc agrest, àrid, de clima extrem, on descobrí les pròpies arrels des de la duresa i la supervivència, un paisatge natural i un mode de vida dur i dependent de la terra, però que també tenia el seu costat meravellós: l'hort, la palla i el gra, els animals, les tempestes i els llamps...un refugi en un entorn sorprenent i revelador per a un nen de ciutat en una edat en que els esdeveniments produeixen una indiscutible empremta.
Naturalment la plasmació plàstica de tot això anys després havia de transmetre aquell testimoniatge de primera mà, vívid i emotiu i havia de ser un homenatge ètic, combatiu, explícit, impregnat d'immediatesa matèrica com el que veiem en tantes obres i que assoleix la màxima expressió en l'entorn únic de l'Espai Guinovart d'Agramunt.

L'aproximació al mar, en canvi, ja en una fase vital de maduresa, sorgeix com un record de la infància, la memòria del blau, un blau transparent d'una aigua cristal·lina.
Aquest record s'associava a dos indrets: Tarragona, cap als 5 anys, ciutat de l'avi del pare, el descobriment de la platja i la impressionant visió del mar des del balcó del Mediterrani, tot seguit a Castelldefels amb 6 anys, amb l'oncle, on descobrí aquella platja immensa, gairebé deserta, un inacabable espai de llibertat.

Per tant, contràriament al cas de la terra, l'evocació del mar és la d'un infant petit que percep la platja com a escenari de sensacions plaents, de diversió i llibertat. Visió per tant idealitzada, imaginativa amb un toc d'ingenuïtat que s'enriqueix en l'adolescència amb les aventures de pirates i exploradors intrèpits.

Diverses circumstàncies de la vida poden haver propiciat l'arraconament en l'oblit d'aquelles imatges plaents de la primera infantesa.
Potser en 1r lloc el fet de que el primer bombardeig de Barcelona, que tant el devia esgarrifar procedia del mar i provocà la fugida a Agramunt amb tot un seguit d'experiències més imminents i més intenses.
En segon lloc, el fet de ser testimoni des del seu estudi, des que s'hi instal·là en els seixanta, de la tremenda transformació d'aquella platja de la infantesa i de l'entorn paisatgístic fins al punt que ja no hi podia reconèixer aquell espai físic i mental.
Malgrat tot, sense cap avís, en un període de la vida propici per a la reflexió serena i el record, el mar sembla haver reclamat la seva atenció, sorgint de la memòria, mitjançant aquella sensació oblidada d'aquell blau transparent, per impregnar els seus pensaments i la seva pintura.

 

EL MAR COM A MOTIVACIÓ

El primitiu temor envers un mar imprevisible, que proporcionava aliment i riquesa però també origen i la catàstrofe. Milers d'anys després, això a penes ha canviat, les tragèdies continuen succeint, el mar continua sent incontrolable. Malgrat l'enorme avanç de la tecnologia enfrontar-se al mar continua sent un repte, un repte de supervivència.

L'home davant el mar es troba perdut, se sent extremadament vulnerable, però per damunt de tot se sent sol amb si mateix, despullat davant la seva veritat. És aquesta sensació indescriptible de llibertat, nuesa, solitud i descobriment de la pròpia identitat el que sedueix al navegants solitaris.

També dins de la memòria del blau hi ha una mena de record a les nostres arrels, a la nostra cultura mediterrània en la qual estem immersos, tots el els qui vivim al voltant al seu amplíssim àmbit d'influència. Aquest referent es particularment intens en Guinovart: El Mar Mediterrani font d'aventures, però també de coneixement i de saviesa. Els personatges viatgers, els navegants aventurers, tornen de les seves aventures pel Mediterrani, plens de saviesa després de conèixer diferents civilitzacions i cultures

En les seves pintures sobre el mar, també hi ha un espai romàntic, són els naufragis, la potencia i la tragèdia del mar, el mar embravit i la impotència de l'home i dels seus vaixells a mercè de les ones..

Guinovart fuig de l'estandardització de la pintura de "marines" i vol recuperar el mar des del sentiment i la poesia, tenint. sempre una actitud basada en la llibertat i la independència a l'hora de realitzar les seves obres.

Aquesta independència tan característica és la que sempre ha dificultat classificar la seva obra...

, va abandonar la "figuració" , però no es pot classificar la seva obra dins de cap corrent definit d'abstracció, i és que Guinovart no és un pintor d'abstraccions, sinó de realitats, els seus referents es troben sempre al món real, el seu llenguatge, malgrat no ser figuratiu, expressa idees molt concretes i amb claretat, no són doncs abstraccions, sinó més aviat concrecions.

GUINOVART AFIRMA SOVINT QUE ABSORBEIX DEL SEU ENTORN, COM UNA ESPONJA, SENSACIONS, EMOCIONS I SENTIMENTS.

Motivat per algun element extern, l'interioritza i en un procés previ o simultani a la manipulació física dels components materials escollits, el "subjectivitza". Per aquesta raó, encara que el motiu pertany al món real el resultat obtingut ja no expressa la realitat objectiva, sinò la seva manera particular de veure-la, de sentir-la. Ës així com la realitat, interioritzada, deixa de ser quelcom objectiu i extern i esdevé realitat existencial.

La utilització de la matèria, aquesta matèria subjectivada i la capacitat d'involucrar-la amb l'espai, constitueixen, juntament amb el color i el gest enèrgic de la pinzellada, els pilars fonamentals de la seva plàstica.
Però quan parlem de l'espai en Guinovart no ens referim a un "fons", ni a efectes de perspectiva. Simplement el fet que la realitat sigui tridimensional es tradueix en la projecció espacial de la seva pintura que sempre ha fugit de l'estricta bidimensionalitat per a aventurar-se en tota mena de configuracions espacials, més enllà del collage.

 

Més informació:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Guinovart