Autora: Marta Sureda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Estimada Olia i Carol:
Fa nou anys que la guerra va destruir la nostra terra, es va endur a qui més estimàvem i ens va deixar sols davant la desolació de tot un país.
Tu eres molt petita encara, i et vas quedar amb la tia Carol, fent companyia a la mare que ja estava a les agonies. El teu germà i jo vam emigrar a  Girona tot buscant una regió per poder continuar visquent tots junts. I de ben segur que la vam trobar; Girona és una ciutat que regalima amor, amb una gent fascinant, unes tradicions plenes d'història...
De seguida que vam arribar vaig trobar un lloc de treball, una casa molt propera i una escola per a l'Omar .
Tots els veïns ens ajudaven a oblidar aquells anys fatídics i a recordar amb nostàlgia  tots els bons moments que vam passar al nostre país... però no deixàvem de pensar com estaríeu tu, la Carol, la mare...
Setmanes més tard vam rebre la carta on ens comunicàveu la mort de la mare i la profund tristesa de la tia...
Ara ja no hi ha més raons per continuar visquent lluny de nosaltres... només els records que aquí deixareu i les amistats que han sobreviscut a la guerra...
No heu pas de tenir por pel que us pogueu trobar, no heu pas de tenir por de ser rebutjades...
(...)
Us estima, el pare.

Aquesta és la carta que vaig rebre del meu pare quan no tenia encara onze anys, i que ens va convèncer a la tia i a mi a deixar la nostra pàtria, van ser moments difícils, moments plens d'emoció...
Ara fa un parell d'anys que vivim al Barri Vell, un barri captivador amb una gent adorable.
Amb el temps m'he adonat que Girona ens ha retornat allò que jo ja creia perdut per sempre per culpa de la guerra; ens ha retornat el silenci, la felicitat, la pau... Cada dia al despertar-me; el cant del ocells i la remor de les primeres persianes em recorden que aquest no és un país devastador.
Després d'aquest parell d'anys visquent aquí, parlant el català i seguint les tradicions pròpies de la ciutat em considero amb molt d'orgull una autèntica gironina...
Però tot i això, mai podré oblidar els meus orígens; mai podré oblidar el meu país marevellós, la meva mare, la meva infància estroncada per la guerra... com tanta altra gent que, al igual que la meva família, s'ha vist obligada a fugir de la seva terra i a refugiar-se en el consol d'una nació que els ha acollit com a fills.
 

          Marta Sureda -2n ESO C-

              1r premi PROSA
 

  Autora: Judit Sureda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

GENT NOVA A LA CIUTAT DE GIRONA 

És una tarda d'abril, clara i assolellada. Jo ja no tinc edat per a treballar; i l'única cosa que em distreu en aquestes tardes de primavera, és sortir a passejar. Amb les amigues o tota sola; però a casa jo no m'hi puc estar.
Aquesta vegada vaig acompanyada per una veïna , una de les meves millors amigues. De fet, ens vam conèixer aquí; a Girona. Ella venia d'un poble proper i s'instal.là a la ciutat per treballar. Des d'aleshores, sempre hem sigut companyes i veïnes. Tenim força coses en comú: ens agrada moltíssim recordar els vells temps; quan la nostra ciutat no era ni de bon tros com ara. Quasi tot ha canviat: la gent, els edificis, els comerços...
Anem caminant per la Rambla i travessem el Pont de Pedra.
La Roseta sempre ha sigut més observadora que no pas jo; més realista i joiosa. Suposo que ha sigut gràcies a ella que he pogut superar moments difícils... Jo, en canvi; tot i els anys que em pesen a l'esquena; segueixo somiant desperta. En alguns moments és fins i tot agradable, tornar a la joventut; però s'ha d'acceptar la realitat que vivim. És la Roseta qui em fa tocar de peus a terra; i em recorda com ha canviat la ciutat.
Passegem una llarga estona, deixant-nos acaronar per aquest solet tan agradable; una al costat de l'altre, xerrant animadament.
Quan arribem al Parc Central, ens assentem en un dels seus bancs. Hi venim sovint, aquí.
Hi ha gent pertot arreu: mares passejant amb els cotxets; nois que parlen en un banc arraconat; canalla que corre...
Una noia rossa i de pell molt blanca, passa prop nostra. Dóna la mà a una nena petita, d'uns cinc anys. Té la pell molt fosca i els cabells més negres que el carbó. Les seves faccions són diferents de les de la noia; que li parla amb molta tendresa.
De cop, la nena arrenca a corre, alegre; cap a un gronxador.
La noia s'asseu al nostre costat. Molt educada, ens saluda amb un "bona tarda"; i comença a parlar sobre el dia tan bonic que fa, ideal per sortir amb la mainada. La nena contínuament la va cridant: "mama, mama! Mira què faig...!"; amb uns xisclets feliços.
La Roseta, a més d'observadora; també és molt curiosa. De seguida s'interessa per la criatura:
- Veig que és seva, aquella nena morena d'allà. Quina edat té? És adoptada, potser?
- Sí. La vam adoptar fa un parell d'anys. Ara ja en té quatre i mig. És sud-americana. Mai havia vist cap nena tan afectuosa com ella. El meu marit i jo, n'estem encantats.
- Parla molt bé la llengua del país. I és veu tant bona nena...
La Roseta està tan embadalida amb la petita, com la seva mare. 
Conversen durant una llarga estona: com la van adoptar, com es va trobar la nena amb la seva nova família...
Llavors la noia crida a la Natàlia, la seva filla; i marxen.

És la  Roseta qui comenta:
- T'adones de com n'és de diferent la ciutat?
- Ai sí, ho és molt de diferent. Fixa't; aquí mateix hi ha una criatura de color i una altra de xineta... i com s'entenen! Uns quants anys enrere, no haguéssim pogut ni imaginar-ho; això. En canvi ara, és del tot normal. Hi ha una barreja de cultures i de gent, que fa goig de veure.
- Sí, és cert. Veus nens feliços i alegres , que viuen sans i despreocupats... Sempre tenen un lloc a on divertir-se a l'aire lliure. T'imagines tota la gent que hi deu viure, ara; a Girona? Amb aquests pisos enormes que fan...
- Definitivament, Roseta; tot això ja no és el que era enguany.

Aquestes últimes paraules, tant evidents però també tan certes; ens fan meditar una llarga estona.
Quan comença a fresquejar i la tarda s'acaba; ens comencem a retirar. Amb un jersei sobre les espatlles i agafades de bracet; tornem cap a casa.
Amb pas lent i omplint-nos de l'aire d'aquesta ciutat tant meravellosa; recorrem els carrers que ens porten fins a casa. Carrers que guarden somnis de joventut i que ens retornen moltíssims records.
 
 

      Judit Sureda -2n ESO A-
       2n premi PROSA
 

Autora: Estefania Trias
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

En el meu malson res succeïa de pressa. Cada segon que passava, per mi eren hores que no sabia com treure’m del damunt. I és que a mi sempre m’ha impressionat molt el tema de la mort, per això mai vull pensar. No tinc ganes de patir, però aquesta nit la meva ment m’ha jugat una mala passada. He somiat que em moria. Estava estirada sobre el llit, quieta, i al meu costat els meus pares ploraven. A mi no em feia mal res i els volia preguntar el perquè dels seus plors. Ha sigut aquí quan m’he adonat que no podia parlar, que no em podia moure. M’he adonat que estava morta. Però si ho estava, per què pensava?

Tots els meus coneguts han anat al meu funeral i jo allà, dins el taüt, quieta, sola, amb els meus pensaments i castigant-me per haver tingut una mort tan ràpida, sense haver pogut acomiadar-me de ningú, sense haver estat malalta. Però, per què?
Tothom plorava i el capellà a acabat el sermó. M’han tancat en aquella horrible capsa. I en aquells moments he maleït els meus pares, perquè prou saben ells que jo tinc claustrofòbia des de ven petita, que això és més gran i més fort que jo, que em desespero només en pensar-hi, i que sempre que ha sortit el tema, els he dit que volia ser incinerada i no pas tancada en un taüt tan estret com aquest, però ells sempre m’han contestat que tan em faria, perquè morta no m’adonaria de res. Però jo no estava morta perquè ho escoltava tot i ho veia tot. Bé, tot no, perquè estava tancada allí dins.

Volia cridar però no podia i els meus pensaments m’estaven matant. Bé, potser seria millor així, perquè igualment acabaria morint-me, però jo no volia. Havia de veure i de fer moltes coses , massa coses que no havia fet. He notat que em pujaven a la tomba i he pensat que mi havien tancat per sempre, que no tindria cap sortida i que em quedaria allà veient com el meu cos es descomponia i es quedava convertit en ossos i aquests en pols. Potser la meva ànima s’havia quedat tancada en el cos i no podia pujar al cel. Al cel? Hi havia d’anar, al cel, o no? Coneixeria a Déu? Potser no pujaria al cel i aniria a l’infern, perquè en realitat no he tingut temps de ser una bona noia, sempre he sigut més aviat una esbojarrada. Però en aquells moments el que em treia la son no era pas anar al cel o a l’infern sinó poder sortir d’aquella capsa de fusta que ja no em deixava respirar.
Notava que em faltava l’aire i he provat de cridar. Al veure que ho podia fer, no he parat. Cridava com una posseïda... fins que he fet un bot del llit.

Tota suada i respirant de pressa  m’he tranquil·litzat al veure que havia estat un malson.
“Ho veus!” m’he dit. “Em queden massa coses per fer”. Després he tingut por d’adormir-me altre cop. Segurament demà no m’aguantaré dreta però, per molta son que tingui, res no serà pitjor que la meva pròpia mort, res serà pitjor que estar tancada sense sortida.
 
 

Estefania Trias -2n ESO B-
3r premi extraordinari de PROSA