BENVINGUDA AL TEU FUTUR

Què faig? Estic en una classe, asseguda a la cadira, escoltant una professora que ens parla d’alguna cosa relacionada amb el nostre futur. Futur? Sí, marxar d’aquí, no tornar a trepitjar cada dia a dos quarts de nou aquestes classes, passadís i pati que ja són tan familiars. La profe segueix parlant, però jo cada cop em trobo més absent de les seves paraules. Una pissarra plena de lletres que expliquen alguna cosa com ara la Revolució Russa de 1917, es va fent cada vegada més borrosa per deixar pas als pensaments que fa setmanes vaguen pel meu cap sense direcció concreta. Potser ara és el moment de deixar-ho anar tot, i d’escriure-ho d’una vegada amb el paper com a testimoni. Sí, és el moment, els records s’ordenen i l’espectacle comença. És el moment de relaxar-me i començar a mirar la pel·lícula:

Tot comença aquell 15 de Setembre de 1990, quan amb quatre anyets acabats de fer, entro a una classe on hi ha més nens i nenes de la meva edat. Em desperto per un moment i miro al meu voltant, i veig que ara estic en una classe totalment diferent que aquella primera vegada. Alguns d'aquells nens petits encara hi són, però grans, diferents, sovint massa diferents. Torno al teatre del meu cervell, a la sala de la memòria, on continua la projecció. Ara és l’hora del pati, i jugo en aquella roda on jugàvem de petits, posant rodes de cotxes i fent voltes i més voltes. Me’n adono que estic jugant amb gent amb els qui ara gairebé no parlo mai. “Hola” en trobar-nos al passadís, o simplement res, cap paraula. Són nenes, però també nens, que potser són massa grans per recordar aquells moments, perquè alguns d’ells volen ser homes i dones massa aviat, i es sotmeten voluntàriament a unes actituds no sempre positives i tampoc tant madures com caldria. I la pel·lícula va passant. Aquests primers anys passen més ràpid, perquè no sempre es recorda tot el que es vol recordar, però la sessió continua. He crescut una miqueta més i ja soc a primària on recordo aquelles senyoretes tan dolces, senyoretes que per els nosaltres eren una cosa tan superior, però propera a la vegada, que algunes persones ens les miràvem amb una barreja de respecte, simpatia i una mica de por si havíem fet una cosa que sabíem que a ella no li agradaria. I és que jo, de petita, i encara ara una mica, era molt patidora, i em preocupava si algun dia no havia fet els deures, o m’havia oblidat de portar alguna cosa que ens havien demanat. I m’en recordo que per aquella època anàvem al pati aquell del carrer del Remei, i allà encara jugàvem. Vull dir que ens passàvem l’estona jugant a atrapar, o a amagar-nos, a pentinar-nos, a pares i a mares, i a tants altres jocs que tant els agraden a les criatures. I sempre teníem problemes per decidir qui feia de pare, de mare, o de germana gran. M’en recordo que una vegada fins i tot vam fer una sèrie de torns per decidir qui manaria cada dia, perquè això de “manar”, llavors era una cosa molt important.

A tercer i a quart de primària, ja ens sentíem grans, i escoltàvem atentament les explicacions dels professors, amb aquell afany que teníem tots per aprendre... La meva memòria continua exposant records, mentre la professora anuncia que la classe comença i que traguem els exercicis que teníem per avui. I jo, que segueixo escoltant més els propis records que les revolucions del segle vint, em torno a sotmetre a aquell estat absent, el que els professors anomenen “estar només escalfant la cadira”. Si, a cinquè i sisè era una expressió que utilitzaven sovint, i en aquells anys la pel·lícula es va fent més densa, perquè ja en conservo molts més records. Excursions, treballs...la impaciència per la novetat d'allò que anomenaven ESO i el desconeixement del que deien ser els “crèdits variables”, una cosa ara totalment natural i assolida. Impaciència, emoció...tot es va barrejar aquell primer dia de secundària, on, tots molt contents, començàvem a les tres de la tarda i no a les nou com la resta de l’escola. I això, encara que insignificant, ja era un canvi. Els passadissos es van omplir de cares noves, al principi desconegudes i durant aquell primer trimestre, a vegades em trobava amb gent pel passadís de les quals no coneixia ni el seus noms ni cognoms. Però això va durar poc, perquè aviat entre tots ens vam anar barrejant, encara que al principi, amb una certa afinitat pels que havien sigut sempre els nostres companys. I llavors aquest cinema cerebral comença a projectar escenes ja més recents, d’aquests últims quatre anys, N’hi ha per triar i remenar...i semblava que això de quart d’E.S.O era una cosa llunyana, que no s’hi arribava mai, que eren tan grans els que hi havia, que semblava que a mi encara em quedés un llarguíssim espai de temps per ser així. Però vet aquí que es va acabar el tercer, i vaig veure que aquell grup que sempre havien anat un curs més endavant que nosaltres, i que jo sovint mirava amb més respecte que res, ara resulta que marxaven i sortien de la tant familiar escola per dispersar-se pel món, i llavors si que vaig veure que aviat ens tocaria a nosaltres, que no era pas tant lluny, i que quedava un any, un curtíssim any, i va ser aleshores quan em vaig adonar que seria difícil marxar perquè allà dins hi ha massa records. L’estiu va acabar, i ja hi tornàvem a ser: el setembre, tots altre vegada en una classe, tornant a començar el curs, a la vida diària...i sense gairebé adonarme’n veig que ja he arribat al tercer trimestre, i que queden poc menys de tres mesos per fer el salt i passar per la porta, la porta imaginària que tants nois i noies han passat abans que nosaltres, i que, no podem ser diferents, igual que ningú no pot parar el temps, ni ser jove eternament, ni immortal.... per tant, hem de travessar sense pensar-ho dues vegades, tenir un futur ben feliç i venir de visita de tant en tant, però no puc evitar pensar que de totes aquestes persones amb qui ara comparteixo classe i professors, encara que no algunes em puguin caure més bé o més malament, no puc evitar pensar que potser alguns no els veuré més, i em consolo penant que què hi farem, suposo que a la vida hi ha el que s’anomena “coses que passen” i aquesta és una d’aquestes “coses que passen”. Només espero que si d’aquí a 30 anys em trobo amb algun d’ells al carrer, encara ens poguem saludar tranquil·lament i dir amb un somriure: “Ei, tu ets tal! Com et va la vida?” i xerrar una estoneta, una curta o llarga estoneta.

S’acaba la projecció, perquè hem arribat al dia d’avui, en una classe on es parla de la Revolució Russa però encara no surt el característic “The end” de les pel·lícules que s’acaben, no surt, perquè la història encara no ha acabat.