Alumna: Mariona Ferrer (4t ESO)

  LA FE D’UNA BONA DONA

pren les xarxes, els rems i un xic de vi

Ella obre els ulls en la inquietant foscor

i sent una mà que li oprimeix el cor.

Freda, glaçada i blanca com el paper

crida “No hi vagis, avui no anirà bé”

Un “No pateixis” i un intens petó

la fan asseure i torna a agafar el son.

Passen les hores, els minuts i el temps

però ell no torna i el cel s’enfosqueix

Corre a la platja, la barca no hi és

pregunta al poble, la gent no en sap res.

S’en va a l’esglèsia i comença a resar

sap que el seu pare la pot ajudar

Deu parenostres i el temps va passant

quatre rosaris, torna a casa plorant

I quan obre la porta, ell seu al silló

“Verge Maria, com t’estimo amor”

S’abracen, es miren, i es tornen a abraçar

i conceben la filla que aviat creixerà.

Els dies passen, els anys han volat

ella és vella a casa i ell a un hospital

“Déu vos salve Maria no el deixeu malalt”

L’endemà al matí truca la filla al portal

“Veniu corrents mare, el pare s’ha curat”

Amb els ulls en llàgrimes s’agafen la mà,

ell torna a casa i ella li fa un bon sopar

Alça la vista, gira els ulls al cel

tots dos es miren, ningú diu res.

Ella dona gràcies, ell li fa un petó,

i s’adormen junts, així, mirant l’horitzó.