Sirena que n'ets nata,
entre els rojos esculls de coral.
Que d'un desig ets projectada
i en l'oblid llençada al mar.

Sirena, que amb temor t'enfrontes a l'alba
pels rajos que t'atrevesen sens pietat.
Perquè estàs tu enpresonada
entre els lligams de la soledat.

Sirena, que et mous amb deliri
quan la claror lentament emergeix.
Els teus ulls fan que imagini
que de la vida ets el meu reflex.

Sirena de caballera d'auria,
d'escames lluents com el platí.
N'és joc d'enganys i d'ironies
el que t'ha tocat a tu sufrir.

Dolça sirena d'aigües salades
que ignores que jo sigui aquí,
no decaiguis en la pena
perquè jo formo part del teu destí.

Oh! Estrella de mitjanit,
que em mostres tota la contrada
il·luminem fins l'infinit 
i no em deixis desemperada.

Recordes amb neguit 
de que t'encens fins que t'apagues
 i em mantens guarit
sota l'escalfor que m'empara.

De joia m'omplo quan un raig de llum,
comença a il·luminar
el difícil camí de la meva vida
i el meu cruel pensar.

Cada dia quan t'esborres 
tinc por de no poder-te tornar a mirar
 a més de la teva apreciada cara
sens tu la vida no podria tornar a disfrutar.

Els teus petons em desborden
les teves carícies em fan somiar.
Així et demano que no fugis
perquè desemperat no em vull quedar.

A tu, estimada a àvia
per si em sents des d'algun racó del món.
Jo et dedico aquestes paraules
des de l'indret més profund del meu cor.

Eres tu, la que m'acariciaves,
la que abans de dormir em besaves el front.
 Quan em feia mal em consolaves
i em rodejaves de tot el teu amor.

N'eres la meva pròpia vela
la que em feia tornar sana a port.
La que trenquilament em conduia
i agués calma o mala maror.

Sota aquella cortina d'arrugues
s'hi amagava la autèntica bondat.
Darrera d'aquells ulls blavosos 
hi trobaves la saviesa i la veracitat.

Així anaven passant els dies
i la veritat em negava a acceptar
N'era conscient de que savies
que aviat del meu entorn t'hauries d'allunyar.

Ara, des d'aquí estant recordo
el somriure que ja s'ha apagat.
I la teva foto encara guardo
com el tresort més ben amagat.

Tot és diferent,
No t'oblidare en cap instant, 
Però encara ets a la meva ment,
Perquè el meu cor és molt gran.

No en tinc prou amb el record,
Perquè vull estar acompanyada
I pertànyer al teu cor
Perquè estic enamorada.

El paisatge és confòs,
Ja no estic a prop teu,
El món es divideix en dos
I una part a dins meu.

La soledat pertany a l'exterior
la tristesa a l'interior,
I el record de la teva imatge
Eternament dins el meu cor. 

Ja fa temps que ens coneixem,
I mutuament ens admirem,
Compartim secrets i estones
I en moments estances bones.

De petites i menudes,
Molt trempades totes dues,
Simpàtiques i nenes bones
ens confonien per bessones !

L'una de l'altre lluny viviem
I gairebé mai no sortiem
Les dos juntes a passejar,
Parlar,cantar i també a ballar.

Ara sempre juntes estem,
Tant a l'estiu com a l'hivern,
Faci fred, faci calor
Les dues juntes molt millor !

Jo tant sols et vull dir,
Encara que no siguis aquí
Ets la meva millor amiga,
Avui, sempre i tot el dia.

Fa nou anys que ens coneixem
I els següents juntes estarem ;
Això espero de tot cor
Perquè ho dic amb tot l'Amor.

L'estany, fruit del plor de Déu
jau damunt la terra plana.
La riba acariciada per l'aigua,
es mou al ritme de la vida que engalana.

Les fulles cauen seguin el compàs del temps,
 restan silenciosament d'amunt l'humit sól
 i van formant un càlid mantell
refugiat per la bondadesa i amb total control.

El vent acarícia la carena
i conversa animadament.
Fent brincar per la inmensitat
el ressó de la fraternitat.

Un equilibri evident 
es va formant a mesura que passa el temps.
Llavors surt per l'horitzor
l'element bàsic que emergeix de la foscor.

En poder divisar la serra
puc persebre la grandesa de l'indret.
I així sento indefinidament
l'admiració eterna de la terra.

Oh! Somni de matinada
que vas conmoure el meu cor.
Amb recel recordo l'estança
d'aquell lloc amagat del món.

El cel s'està pintant
d'un vermell molt roent
i es va elevant lentament
la immensa esfera brillant.

La llum és molt potent
i als cotonets acaba vencent
fins que arriba al seu destí
i il·lumina l'obscur camí.

Aquell blau tan meravellós
es transforma en un to fosc,
donant pas a la negra nit
i traient la lluna del llit.

La bella bola fluorescent,
acompanyada d'algun estel
il·lumina el preciós cel 
mentre la nit es va fonent.

Aquest és l'immens cel
de la ciutat de Girona.
És com un finet tel,
que ens captiva i enamora.

Cada dia vaig al meu far,
situat arran del mar
i observo la reina de la nit,
que porta els nens i les nenes al llit.

La llum del far
que gira sens parar
perquè els vaixells no es perdin 
en la gran inmensitat del mar.

Els estels dansen lentament,
i jo vaig observant
que apareixen ràpidament
com una àguila va volant.

Els silenciosos núvols veuen
les gavines volar
i els arbres senten 
al mar plorar

Rere la muntanya el sol surt
i jo em dono un bon ensurt
de veure la claror
de la llum de la meva habitació.

S'està asseguda d'amunt la terra
i l'espatlla li toca la paret,
entre pedaços de roba vella
hi visualitzo un infant adormidet.
La seva cara, que nés de bruna
i com la porcellana de finet.

La dona besa la criatura
en caires de ser inocent.
Ja que n'és fruit d'un amor
que acabà trajicament.
Abaixa el cap, l'observa
i li manyaga la faç dolcement.

Més tard en prenc l'atenció,
en el seu rostre que mig s'amaga
d'un dia que fou malmès
i encara en conserva resta amarga.

Després noto com tèrbolament
 els seus ulls perden la lluentor de l'esperança 
per la buidor que inunda el seu cos 
i per l'espessa foscor que l'amanaça

Llavors s'adona que l'observo
i es clava en mi com un fiblo.
Ella em parla amb la mirada,
jo comprenc el seu dolor.

S'apropa tota confiada,
aferrant son fill fortament
i sobre meu plora desconsolada
per la vida que ha de sofrir tristament.

Que ideal que seria
Un món ple d'alegria,
Amb gent de moltes races
Sense discriminacions ni amenaces.

Tota la gent és diferent
No només en la meva ment.
En cada un dels països
Hi ha habitants amb els seus matisos.

Gent de diferents religions
Conviuen en aquest món
Cadascú amb les seves creences
No els han d'importar les diferències.

El color de pell no és important,
Perquè el cor és molt més gran,
Disfrutant la diversitat,
Junts formem la humanitat.  

Sóc aquí des del segle XII, quan es va començar a construir la catedral romànica, en concret, el seu esplèndid claustre. Sóc un capitell decorat amb la creació d'Adam i Eva. Tinc entès pel que he aconseguit sentir, que abans la gent no sabia llegir i que es decoraven els capitells de l'església amb escenes de la Bíblia, així es podien fer una idea de la creació del món, la vida de Jesús...

Des d'on sóc, concretament en un racó del claustre, només veig els altres capitells, els quals ja em sé de memòria les seves esquerdes, proves que els capitells tenim molts anys. n'hi han que representen l'història d'Abraham i Jacob, la vida de Jesús i la davallada als inferns, història del mal ric i el Llàtzer...

Durant aquests anys he viscut moltes vivències pròpies de cada època:

Fa molts anys, em despertava amb els cants dels monjos i les seves pregàries i m'adormia de la mateixa manera.

Actualment em desperto amb la primera missa del dia. El que m'agrada més de la meva vida com a capitell veterà, és fixar-me amb els turistes que ens venen a visitar, doncs alguns semblen molt experts i es fixen amb cada detall, i altres només entren i al cap de cinc minuts tornen a sortir, només per dir que han estat a la catedral de Girona.

Durant la nit, no hi ha ningú, i tot està molt silenciós, només se sent la remor del poc vent que entra per una petita escletxa que no té remei i que ressona per la buidor de la gran catedral.

Un dia de l'any que no m'agrada és el dia de Sant Narcís, perquè em fan enveja els capitells de l'església de Sant Feliu, ja que tothom va allà per recollir els cotonets que diuen que porten sort durant tot l'any, amb el que a mi m'agrada fer el xafarder i aquest dia no ve ningú a la catedral!.

Peràcrec que també ens podem repartir la feina, que de gent n'hi ha molta!.

Els dies de cada dia, com que no tinc altra cosa a fer, em fixo com va vestida la gent, els nens i nenes petits que parlen i els seus pares fan esforços en va per fer-los callar, la gent que canta aficionada i el capellà que ja conec tant.

La meva vida és molt monòtona, però m'agrada formar part de la 5Catedral de Girona, i espero amb il.lusió veure com serà la gent d'aquí a milers d'anys.

Estimat diari:

Aquí em tens un altre cop.

En aquests moments la meva parella li està donant un trosset de pa a la nostra cria més petita que, encara que insistim molt, ens rebutja el menjar com si li tingués por o bé no li agradés el color...no ho sé, per això li diguem la llepafils.

Estic en el punt més alt de tot Girona, el campanar de la seva catedral. Des d'aquí la vista és preciosa. Tot Girona s'alça als meus ulls i jo, com cada dia, admiro amb recel la meva ciutat i contemplo com comença a somriure el Sol rera les muntanyes. Em sento molt relaxa't i feliç. La meva família i jo ja fa temps que vivim aquí dalt i em sembla que no hi ha lloc millor. La meva colom està encantada i els meus fills pensen que estan al centre del món.

Per fi!! Ara mateix la meva dona ha aconseguit donar un trosset de pa a la llepafils.

Bé, doncs com et deia estimat diari, i ja sé que sóc una mica pesat... però es que cada vegada que aixeco el cap al matí i veig tota la ciutat de Girona despertant-se davant dels meus peus, sento, el que els humans anomenen: la felicitat.

El vent fresc de cada matí, desperta totes les meves plomes agitant-les d'un costat a l'altre i en un moment, esborra de la meva cara la foscor de la nit.

Mmmm.... ja comença un nou dia.

Puc veure com el senyor Ferrer, el flequer, surt de casa seva i travessa amb mal humor el carrer indicant que no li fa gens de gràcia aixecar-se tant aviat per fer el pa. És impressionant la peresa que arriben a tindre alguns éssers humans.

La senyora Enriqueta, una dona d'uns seixanta-cinc anys, ja s'ha aixecat del llit i prepara les mateixes torrades de cada dia amb mantega; obrint la finestra i deixant entrar a casa seva l'aire fresc del matí i la meva visió de colom.

Sento un gos que lladra, suposo que deu ser el senyor Cruces que treu a passejar el seu Bulldog negre. Si, és ell. Passeja al parc central, amb els seus pantalons verds i la seva barretina de l'any de la picor..

Si, estimat amic, encara que no t'ho creguis, des d'aquí dalt ho veig tot i creu-me, conec els humans millor de com creuen ells que són. En realitat, estimat diari, viuen en un món molt complexa, tots volen ser millor que el veí del costat. Però alerta, no ser millors com a persona, sinó per a tenir més poder adquisitiu, cosa que fa que tots treballin sense parar l'atenció del que passa al seu voltant.

De tant poc temps de que disposen, necessiten màquines per fer-ho tot. I aquesta situació fa que cada vegada el diàleg entre ells sigui més escurat, problema que comporta encara més problemes, ja que si no saben dialogar, com es poden posar d'acord amb problemes col·lectius?

Apliquen la seva força per resoldre qualsevol de les seves qüestions personals. De fet, és la solució que estan farts de veure en una caixa que tenen a casa seva que, segons he pogut veure des de la finestra de l'Enriqueta, només a connectar-la, t' ofereix una sèrie de situacions estúpides dintre d'un context irreal. No és res més que això, una caixa tonta.

A més, els humans no tenen compassió pels animals, viuen tant capficats i atabalats dintre el seu món i en la seva vida, que ni se'ls hi ha ocorregut que nosaltres també ens sabem expressar amb un llenguatge propi, ni que tenim uns sentiments...

Però el que si que sé segur es que cap humà no podrà experimentar en la seva vida, el que estic vivint dia rere dia aquí dalt, al campanar de la catedral de Girona on, amb el temps, pots aprendre a enfocar la vida des d'un punt de vista diferent i apreciar vertaderament, la nostra estimada ciutat: Girona.

Bé, t'haig de deixar per què la meva dona ja rondina de que sempre té que donar de menjar ella sola als nostres fills i que n'està cansada i que n'està cansada....Amb això, gairebé semblem humans.

En fi... Fins aviat!

Fa poc amb el col·legi vam anar d'excursió a la catedral de Girona. Allà ens van explicar, moltes coses que no sabíem, també ens van ensenyar els claustres, l'església.... moltes coses. L'última cosa que ens van ensenyar era un claustre molt i molt fosc.

Allà dintre ens van començar a venir esgarrifances perquè era un lloc molt sinistre. Tot era fosc i feia una olor d'humit molt desagradable.

El capellà que ens feia de guia va marxar corrents i ens va tancar a dintre del claustre.

Molta gent va poder marxar però ens vam quedar allà dintre 4 nenes i una senyoreta i també un professor.

Tots els que estàvem allà dintre teniem molta por perquè se sentien unes veus molt estranyes. Nosaltres no sabíem què era però al final ho vam poder descobrir.

Eren les pedres de la paret que parlaven tota l'estona.

Nosaltres ben espantats no sabíem què fer. Però el professor va dir:

-Com és que podeu parlar?

-Som unes pedres màgiques... i també per altres raons.

Elles ens van explicar una història, per cert ara jo us l'explicaré:

Ens van dir que quan van començar a fer la catedral, aquell claustre era el més bonic i totes les altres pedres tenien molta enveja perquè elles també volien formar part d'aquella paret del claustre.

Les pedres que tenien enveja van anar a parlar amb una gàrgola que era la més sàvia i els van dir que elles també volien formar part d'aquell paret del claustre, tan bonica.

La gárgola no va tenir més remei de fer una maledicció en aquell claustre.

La maledicció consistia que el claustre quedés completament fosc, fes molta pudor a humitat.....

Les pedres que pressumien tant del claustre tant bonic van quedar fetes malbè i tambè fent pudor. Les altres pedres en canvi eren les més boniques de tota la Catedral de Girona.

Les pedres quan van acabar de explicar-nos la història es van posar totes a plorar.

Els que estavem allà tocant-les els vam dir:

-Nosaltres podem fer alguna cosa?

Elles van respondre:

-I tan, que sí!!

-Què podem fer per vosaltres?

Elles ens van contestar:

-Heu d'anar a parlar amb la gàrgola que ens va fer aquesta maledicció, i li heu de dir que aquelles pedres del claustre que ara està fosc i que volen demanar perdò. I també que desfaci la maledicció: Ho heu entes?

-Més o menys sí. Vam respondre.

-I com ho fem per arribar allà dalt?

Les pedres ens van fer com una escala perquè pugésim, i quan vam ser tots cinc a dalt de tot les pedres es van tornar a posar bè.

Nosaltres vam parlar seriosament amb aquella gàrgola i al cap d'una estona ho va ententre tot. Clar, com que és tan vella li costa una mica entendre les coses.

La gárgola va desfer aquella maledicció gràcies a nosaltres, i ara aquell claustre és el més bònic de tota la Catedral de Girona. Gràcies a les nenes , la professora i el profesor del Col·legi Pare Coll.

Ja fa unes quantes setmanes que la guerra ha començat, els soldats arriben a la ciutat des de fa un parell de dies, els ciutadans que no s'han pogut marxar, s'amaguen allà on poden. Els vells refugis tornen a estar plens, les muralles es tornen a utilitzar, les esglésies i la catedral estan plenes de nens, dones i avis, que espantats busquen protecció divina i humana. Però sobretot intentant amargar-se, i entre ells em trobo jo.

Els soldats ens ham descobert, i ja fa mitja hora que intenten enderrocar la porta dels apòstols. I aquestes figures de pedra, semblen tenir una cara més trista, una cara diferent, misteriosa i enigmàtica. La porta comença a trencar-se i tots els que ens trobem dintre intentem situar-nos darrere l'altar. Fatalment la porta s'obre i apareixen dotzenes de soldats armats i amb cares de pocs amics, van començar a caminar cap a nosaltres, però de sobte: totes les imatges, tots els dibuixos de les pintures i dels vitralls els miren i els soldats es paren sense saber que passa. Tot d'una la catedral sencera comença a tremolar, l'orgue a sonar i les campanes a tanyer. Els soldats es van quedar de pedra sense saber que passava, i per acabar d'atemorir-los sota els seus peus, les làpides, les pedres del terra s'aixequen i envoltant-los fan de barrera entre ells i nosaltres. Una boira d'un blanc brillant els va rodejant poc a poc fins a cobrir-los del tot.

Llavors una llum brillant ens va enlluernar, vaig tancar els ulls i quan els vaig tornar a obrir m'hem trobava al meu llit, a casa meva, "tot havia sigut un somni". Vaig quedar-me una estona escoltant el cant dels ocells, i vaig veure que els raigs del sol entraven per la finestra, vaig mirar més enllà, i llavors vaig saber que no havia sigut un somni, que hi havia hagut "guerra", però que s'havia acabat de forma inesperada.

Tot gràcies al poder de la catedral.

M'havia adormit somicant entre els llençols del llit, esmentant l'horrible que era la meva existència, per insignificants fets als quals exagerava enormament perquè eren esasses les meves preocupacions. Ara m'adono que no hauria d'haver malgastat aquells moments d'infinita felicictat perquè sóc concient que mai tornarà a ser tot com abans. He transcorregut una part del camí que conforma la meva vida i em temo que mai podré tornar a aquelles passes que he deixat enrera. Ara el camí n'és format per empinats penya-segats als quals t'has d'enfrontar amb valentia a cada petjada que fas perquè un sol error et condueix a al final d'el precipici. Allí, tu et troves sol, envoltat d'una espessa obscuritat de la que és molt difícil sortir-ne. Abans n'era un camí de sorra fina que quan queies, tansols et podies fer una ferida superficial, que t'aixecaves s'ens esforç i continuament estaves acompenyat. Per compendre com ha cambiat la meva vida redicalment, jo t'explicaré com va passar tot exactament:

Em vaig llevar, per l'estrident soroll d'un artefacte que semblava haver explosionat, vaig mirar el despertador i eren aproximadament les 4 de la matinada. Malumorada per haver pertorbat el meu amarg son, em vaig dirigir a l'habitació dels meus pares a demanar explicacions. No comprenia d'on provenia tot aquell terrabastall però un neguit va comensar a sorgir en el meu interior, fluint per tot el meu cos, apoderant-se de la meva ment. Cada instant que passava, una mala impresió es feia més present en mi, fins empepar els meus sentiments de confusió i dubte. Encenguent el llum, prenguent l'atenció en els vidres antelats de l' habitació vaig contemplà la imatge que quedà fermament pugnada en la meva ment. Atònita, espantada desorientada i greument dolguda vaig començar a xisclar, què havia de fer en aquella situació? -Pensava jo inmadurament i desconsertada-. La ciutat era assetjada per un munt de bombes. En el cel eren abundants llums que veloçment es movien, probablement d'havien ser avions de guerra. Corregents em vaig dirigir a unirme a la resta de la familia, però no vaig tovar a ningú. Em costava mantenirme en peu per la cituació en la qual estava submergida però el meu estat crític m'impedia rendirme. El meu pensar es va començar a enfosquir, com si una nit sense estrelles ni lluna em caigués sobtadament al damunt. Em sentia completament impotent, què havia de fer? Llavors un altre artefacte va sonar bastant aprop i l'edifici començar a trontollarar lleugerament. Portada per els meus instins, vaig agafar quatre coses necessaries i vaig sortir corrents de l'habitatge. En trobarme al carrer, em vaig adonar que la gent es movia negitosament sense rum. Intentant d'allunyar-me d'aquell espantós indret vaig arribar a una horta, a les afores de la ciutat. Em vaig camuflar emmig dels metolls i del fang, esperant passar desapercebuda. Observava com la meva ciutat, on en poques hores abans vivia tranquila, era debastada esferidorament. Al lloc on restaven tots els meus records, les meves esperançes, en difinitiva tota la meva vida es veia desepareguda en qüentió d'uns breus moments. Vaig clocar els ulls fortament, desitjant que a l'obrir-los madonés que tot era un simple mal son. Però en separar les parpelles vaig veurem enmig de la creuel realitat, en el moment que mai creiem ser presents. La ipocresia que m'inundava no acceptava el que persevien els meus sentits, en el fons tenia l'esperança que tot era un greu error, no era posible que em trovés involucrada en aquell munt de tragèdies. I aixì reflexionant, plorant desconsolada, veia un espai cada vegada més diferent que el que contenia en el meu record, va anar passant el temps. Al cap d'un interminable esdeveniment, tot es va anar omplint d'un silenci intocable, semblava com si tot agués acabat. En el fons s'havia que tornerien, aplicarien la seva forma de destrucció, sense ser consients del mal produit i s'en tornarien a anar satifets per haver sembrat el pànic d'una manera brutal. L'ambient estava carregat, ho pelpava, ho sentia, i el sol començava a sortir darrera dels monts de Loctorniva. Va ser aleshores quan van lliscar a traves de la meva faç mig emfangada, petites llàgrimes que n'eren reflexa d'aquell insuportable dolor. Fins aquell moment no havia pogut veure quan de devastador que havia estat l'enfrontament. Es podria dir que tot era un extens mantell de ciment, de pedres i de sang. Jo, que mai havia vist el cadàver d'un ésser humà em veia envoltada de cossos que estremien la meva persona. Era un fet massa sàdic, massa violent perquè el meu ser pogues assimilar. Reunint els màxims esforços em vaig posar dreta, les cames em flaquejaven i continuadament tremolaven. Caminant per les rodalies, em vaig topar amb una xiqueta que plorava. Estava estirada a sota d'un arbre, n'era com un angelet de resplendent. En dauria tenir uns sis anyets, però ella silenciosament estava. Li vaig acariciar el caperró, li vaig somriure i ella em mostrà el seu afecte. Una conexió evident, inexplicable, es formular en aquell instant. Incomprensiblement em vaig veure obligada a protegir-la o com a minim fer-li companyia. Aixì que vam conversar sota l'ombre d'aquell roure, ens vam abraçar tendrement. Volia posar fi al meu egoisme així que li vaig entregar a aquella nena tota la força que li mencava i el recolzament que desitjava. Era com la germana que sempre havia somiat tenir, la persona que desitjava entregar-li el meu amor. D'aquesta manera ens vam posar dretes, ens donarem la mà i emprenguerem el nostre primer pas juntes. Amb aixó preteniem, intentant refé la nostra vida, trobar les nostres families i tornar a començar de nou.

Un dia mentres sortia de l'escola pel camí anava pensant que la vida es una cosa en la que hi ha de tot: amor, tristesa, dolor, alegria. Però jo vaig trobar l'amor. El cor em saltava d'alegria que havia trobat l'amor era la primera vegada i estava content. Cada dia ho veia an la classe hi això em posava molt alegre però quan ella estava trista jo també m'entristià . Sempre la mirava però no podia dir-li que l'estimo i el que sento per ella. Però un dia mentre anàvem al pati i acostast-me a ella i li diguè:

-Hola com va tot?

-Va bé, que passa alguna cosa?

La meva ment li volia dir-lí que si i jo també però, no podia ,així que li digué que no passava res. Era una noia molt especial per mi ,tenia els ulls de color blau ,el cabell de color ros , una cara tan blanca com la llet , era molt sincera i tenia un cor molt gran. Després de molt de temps li vaig explicar a un amic que estava enamorat de aquesta noia i em va dir:

-Què, esperes que es per avui no deixis que uns altres te la robin i digui-li que l'estimes.

L'altre dia em vagi acostar a ell i li diguè:

-T'es……….

Però de sobte em va preguntar que volia i li vagi dir que res només que si anava de excursió:

-Em va preguntar que quan aniríem de excursió i li vagi dir que me havia equivocat. El temps passava i jo cada dia l'estimava una mica més fins que un dia després de tres mesos li vaig dir:

-T'estimo amb tot el meu cor i no ho puc amagar més tinc que dir-to.

Em va dir:

-Perquè has esperat tant de temps per dir-mo.

I llavors em va fer un petó que no l'oblidaré mai. He sentir per primera vegada els seus llavis calents fen-me un petó i aquell dia vagi ser el noi més feliç del món però també vagi ser tonto , per esperar tant de temps per dir-li el T'ESTIMO.

I ara tots dos som feliços.