Records, és l'únic que em queda
d'un temps gairebé oblidat,
innocent, càlid i alegre,
sense cap responsabilitat.

L'amistat, el desconegut de la infantesa,
però tan  aliat dels anys,
sempre ha deixat petjades tendres
impossibles d'oblidar.

Tots aquells dies feliços,
sense cap preocupació...
sols resten a la memòria
deixant enrere un món millor.

Un món creat amb fantasies
i aventures infantils,
desitjant que tots els somnis
es poguessin aviat complir.

Han passat moments intensos,
ràpids com una estrella fugaç,
i tot allò que somiàvem
s'ha esmicolat al seu pas.

I la infantesa s'acaba,
però això no és un final,
sinó el principi d'una etapa,
l'etapa que ens fa grans.

La vida tot d'una un forat,
les coses se m'escapen,
i quan sembla que m'he retrobat,
els meus ulls no s'obren.

Sento por d'aquesta nit,
tan negre i amenaçadora,
tinc por de  no tornar a sentir
aquella calor esfereïdora.

La seva foscor s'escampa,
i jo ja no sé que fer,
les tenebres hem busquen,
com dimonis al pecat.

Els estels han fugit,
la lluna es torna  una traïdora,
deixant sense llum el meu llit,
deixant els meus somnis sense protectora.

Si almenys fossis aquí
hem sentiria més segura
no sentiria por de la nit,
que sembla que no s'atura.

DE VERMELLS A NEGRES

Ara el foc es va apagant,
desapareixen grocs i vermells
consumint-me lentament;
inmers en tràgiques comèdies
absent de sentiments.
Vull retenir el meu alè
intentar posseir el temps.

Apareixen grisos i negres
somrients i tristos.
I sento els àngels cantar
dolces i cruels melodies.
I és així com vaig morint
entre acords i dissonàncies
enganys i desenganys.

De petits jugaven a fer guerra
volien formar part dels "bons"
amb una escombra per fusell
lluitaven per defensar la Terra.

De grans juraren a la bandera
amb l'honor fet oficial
de poder fer història
disparant en nom de la PAU.

Amb un heroi creixent als cors
s'encaminaren a la guerra
i la ment plena de records
del que deixaven enrera.

Van conèixer la misèria,
molts veieren a la mort
en la cara de sa companys
mentre maleïen el nom
de qui per poder fa la guerra.

Un bitllet d'anada a un lloc
que no voldran recordar
una vida de records
que voldrien oblidar.

De petits jugaven a fer guerra
de grans juraren bandera
i ara recorden tot allò
i ploren pel temps que no es recupera.

CRIT A LA LLIBERTAT

La van condemnar a ser esclava
de la tortura, el sofriment i la impotència
obligada a acceptar la seva derrota
com si fos una cançó sense cadència.

I  després el seu poble va ser víctima
de la marginació, la repressió i l'opressió.
Tots ells eren assassins de raons i vides
i la seva arma era la submissió

Però encara no abandona el combat
i continua lluitant per sobreviure
esperant  impacient que arribi el dia
quan per fi podrà ser lliure.

Després l'aire ja no serà asfixiant
es guariran totes les ferides
als rius ja no hi correrà la sang
no existiran més  les mentides.

Les boques deixaran de ser closes
s'acabarà un silenci etern
no sentirem més plors de ràbia
i les llàgrimes les eixugarà el vent

I escriurà una altra pàgina a sa història
tot caminant unida mar enllà
les paraules seràn la memòria
dels presoners alliberats.

La vella Catalunya

Cabellera esblanqueïda,
esquena corbada.
Ulls guspirejants
plens de vida estan.

Els seus llavis previnguts
evoquen paraules sàvies
i té les orelles cansades
de sentir plorar els vençuts.

La pell arrugada
pel pas dels anys marcada
amb les empremtes dels invasors
i la sang dels lluitadors.

Tot i l'avançada edat
i les vivències passades
mai ha oblidat
les seves quatre estimades:

la petita i tendra Girona,
Tarragona la més pacient
l'altiva i elegant Barcelona
i Lleida, la jove i innocent.

Per les seves venes corre encara
la sang com aigua fresca i abundant
és una senyal incessant
de la llarga vida que l'espera.

Guarda gelosament el seu tresor:
una llengua, cultura i tradició
que ha aconseguit amb suor,
afany, constància i ambició.

Al port ha anat a acomiadar-se
d'un altre de ses companys,
tots volen escapar-se,
ho aconsegueixen uns quants.

No entén com ho poden fer,
lluny de les seves terres,
tornar a començar,
viure entre fronteres.

Pensa que no seria capaç,
sense la seva terra,
se li faria un vuit al cor,
sense la seva bandera, 
no sentiria ni fred ni calor.

Prefereix quedar-se aquí,
lluitant pel que s'estima,
encara que pugui morir,
una vida fora, no és vida.

Tanca els ulls i somia,
potser algun dia marxarà,
mentrestant no pot entendre
perquè es tan cara la LLIBERTAT.

Poema per la PAU

La guerra és misèria
la pau és amor
la guerra es histèria
la pau: germanor.

Quan cauen les bombes
es caven les tombes.
Si el mar el veus blau,
senyal que hi ha pau.

La guerra, ens porta:
pecat i dolor.
La pau porta coses
com vides i amor.

Hi ha una cosa que no entenc:
que s'aprovi aquesta guerra,
que pot matar tanta gent
i pot destruir la terra.

Totes les bones persones 
que la volem aturar, 
proposant idees bones 
ens podrem manifestar!

M'agradaria viure 
en un món molt millor, 
en que tothom pogués riure
sense penes, sense por.
 
No sé gaire de polítics
ni tampoc de governants
només vull que tot s'aturi
i tots ens donem les mans.

Aquests versos he escrit 
per donar-ne la opinió
del que és la guerra per mi:
miséries, penes i morts.

Va seure cansat, per reposar una mica després de la llarga passejada. Era un matí del mes de maig, preciós; i tan bon punt es llevà decidí sortit a prendre l'aire. Feia gairebé una setmana que estava tancat a casa, i tenia unes ganes inimaginables de retrobar-se de nou amb el que l'envoltava; tornar a ser lluire, es deia ell.

Es trobava als jardins de la catedral, deixant-se envoltar pel silenci i empapant-se de la tranquil.litat que només era capaç de trobar en indrets com aquell.

Sense quasi ni adonar-se'n el cel començà a enfosquir-se, tapat per gruixuts núvols negres; i el vent fins aleshores inexistent, bufà fort. El meravellós dia que feia al sortir de casa, havia desaparegut completament. Sentí fred i tremolà; inquiet i sorprès per l'aparició dels núvols que amenaçaven pluja.

A mesura que tot al seu voltant s'enfosquia i sentia el xiuxiueig misteriós del vent entre les fulles dels arbres; també tot el que l'encerclava canviava d'aspecte. Ràpidament, silenciosament; perturbador. Perturbació era el sentiment que experimentava al comprovar que els frondosos arbres adquirien un aspecte diferent, éssent molt més alts i bonics encara. I tot allò que havia conegut des de petit, assolia un aparença insòlita: les muralles enderrocades s'aixecaven imponents cap el cel enfosquit, com una construcció recent i ferma.

Uns minuts més tard, el cel s'obrí de nou, deixant brillar el sol amb la mateixa intensitat amb què ho feia poc abans.

El desconcert de tot plegat i la rapidesa dels esdeveniments; no el deixaren reaccionar fins al cap d'uns moments. Quan observà què havia passat exactament al seu entorn veié que tot era distint, però tot i així; no podia explicar-se l'ocorregut. Pensà que potser havia passat massa temps exposat al sol i tot plegat no era més que una mala jugada de la seva ment.

Decidí tornar a casa. Passaria per la catedral, segons la seva antiga costum; i després enfilaria el camí que el conduiria fins al petit pis.

A cada passa que feia, més s'adonava que tot el que veia tenia quelcom d'estrany. Tot el que havia observat abans d'asseure's a reposar s'assemblava al que veia ara; però no era igual. En aquest moment començava a ser conscient que potser era real el que havia experimentat no feia gaire estona. I amb aquesta idea ballant-li pel cap, dirigí els seus passos cap a la catedral.

Fins aleshores la vegetació li havia impedit veure la ciutat, però arribat a aquest punt s'estenia davant seu, meravellosa i fascinant.

Li agradava aquesta vista de la ciutat. El feia sentir petit i llunyà, com en un somni. Però aquesta vegada no era com les altres: la ciutat no era la seva. No hi havia pisos, carrers amples ni parcs. Hi havia el que hauria pogut ésser la Girona de força anys enrere. Fins i tot segles; s'atreviria a dir. Estava conmogut davant aquella singular visió i convençut que potser començava a perdre els trucs a la seva avançada edat. Seguí passeig avall cap a les rodalies del temple.

Els carrers eren estrets, sinuosos, empedrats. Les cases, igualment de pedra; tenien petites portes i finestres. La claror del sol a penes arribava a il.luminar-les, i tampoc es podia sentir la seva escalfor.

Cap als indrets de la catedral, sentí un soroll apagat. Un fregament quasi imperceptible però incessant, contra el terra de pedra. No tardà massa estona a averiguar de què es tractava. Just davant la catedral es veié obligat a aturar-se per deixar passar un nombrós grup de persones. Eren un miler, pel cap baix. Un home amb vestits de capellà obria la silenciosa marxa que enfilà la llarga escalinata. Tots ells anaven pobrement vestits i la seva vestimenta era clarament d'una altra època. La mateixa època a què devien pertànyer totes les edificacions que l'envoltaven. Perquè ara estava convençut que en la realitat o en la seva imaginació, havia viatjat al passat.

Quant tota aquesta gent fou dintre la catedral, entrà encuriosit per saber a què es devia aquell comportament misteriós. Tothom estava dret i callat, escoltant les paraules del capellà. Llavors, un miler de veus entonaren el que semblaven pregàries. Un noi jove es trobava prop seu, acompanyant la multitud en les seves oracions. Tan baix com li fou posible preguntà al jove el motiu d'aquella cerimònia. Aquest se'l mirà estranyat, però li respongué: "Estem pregant a Déu per la vida del nostre guardià."

Davant la cara d'astorament de l'ancià, explicà:"Els soldats s'apropen a la ciutat. Han actuat amb massa rapidesa i no hem estat capaços d'organitzar la defensa. Hem pensat que la nostra astúcia podia ésser més útil que les seves armes i aquesta mateixa nit els governants de la ciutat s'han reunit per trobar una solució. Un noi de quinze anys s'ha ofert com a voluntari per dur-la a terme. La seva missió és difícil i perillosa. Ha de col.locar-se a la porta principal de la ciutat i aconseguir que les tropes es retirin, avisant-les que la ciutat està afectada per una malaltia estranya, molt contagiosa i mortal. Ens hem reunit aquí per demanar a Déu que ens protegeixi."

Quedà absort en la melodia ininterrompuda d'aquelles veus. Però un soroll sord i estrepitós el distragué. Les pregàries finalitzaren i la multitud es tombà per contemplar la figura petita i àgil d'un vailet que havia entrat corrent a l'edifici. Amb la veu entretallada, els digué: "El guardià ha estat assassinat." Féu una pausa que els presents aprofitaren per exclamar petits crits de sorpresa i desesperació. Continuà: "Els soldats l'han matat perquè no creien el que els explicava. Tenien set de sang i han calmat la seva fustració contra ell. Però tement que al cap i a la fi pogués ésser cert, han optat per retirar-se." La gent quedà consternada per la notícia.

Tot seguit, el capellà reprengué la cerimònia dient que calia encomanar l'ànima del noi a Déu i donar gràcies que finalment la ciutat no hagués estat presa.

De nou s'alçaren les pregàries cap al cel. Quan la reunió arribà a la seva fi, tothom sortí del temple. Ell es trobava enmig de la gentada i veié un colom volar a ras de terra, que s'enlairà fins al punt més alt del campanar de l'edifici, a on s'aturà.

El cel tornà a tapar-se sense previ avís, i un llamp partí els núvols. A on hi havia l'ocell aparegué un noi amb ales. Un àngel.

Restà sol al peu de l'escalinata mentre el sol apareixia de nou. Llavors fou conscient de tot plegat: havia participat d'una part de la història de l'àngel de la catedral. Potser no era més que una llegenda, però ara coneixia el siginificat d'aquell àngel. És el guardià de la ciutat, es digué ell mateix; i continuà el camí cap a casa, pensatiu.

IDEES DE BOMBER

He tingut una infància realment feliç, envoltat de gent que m'apreciava i que m'han ensenyat al llarg de la vida tot el que em calia conèixer; però deixant que fos jo mateix qui descobrís a poc a poc els misteris de l'existència humana.

La mare és modista. Quan tenia pocs anys em fascinava el caminar lleuger i constant de la màquina de cosir, acompanyat d'aquell so agut i veient com cada puntada seguia una línia imaginària perfectament recta. De fet, em captivava tot el que feia la mare; la facilitat amb què convertia un tros de roba vulgar en la més elegant de les faldilles.

Però el que realment m'apassionava era l'ofici del meu pare. Ell era bomber. Potser perquè era un noi o perquè creia que el meu pare era un autèntic heroi; sempre vaig tenir clar que dedicaria tots els esforços de la meva vida a ser com ell: volia caminar com ell, pentinar-me de la mateixa manera, tenir la seva veu greu i ferma..... En definitiva, arribar a ser una còpia del meu pare.

A ell li feia gràcia veure'm darrera seu imitant-lo en el caminar que el caracteritzava o provant en va de treure una veu enèrgica com la seva. Però el que més li agradava, i a mi també; era compartir els meus jocs de bomber. Jo m'enfilava dalt de l'arbre més alt del jardí, mirava a dreta i esquerra i sobtadament cridava : "foc!foc!"

Llavors baixava de la meva torre de vigilància improvisada, corria cap al meu pare i pujàvem a un camió imaginari. Simulàvem una sirena mentre recorríem tota la casa per arribar al lloc a on s'havia produit l'incendi.

Ara que ja tinc uns quants anys més, recordo aquells moments com els millors que vaig passar amb el meu pare.

Amb el temps, vaig anar comprovant que ser bomber tampoc era una ganga. La vida em va voler mostrar el seu costat més fosc quan el pare, en un parell d'ocasions, va quedar ferit per les flames. Afortunadament, es va recuperar fàcilment. Era un home fort, i això encara em donava més ànims de seguir lluitant per atrapar el meu somni.

Però encara no havia viscut el pitjor.

Era un 15 de febrer, a les vuit del matí. Jo tenia aleshores poc més de dotze anys i em dirigia a l'escola. L'autobús em deixà a la parada més propera. Havia de creuar un parell de carrers per arribar al col.legi. Aquell matí hi havia boira i vaig ésser incapaç d'adonar-me que un cotxe es precipitava sobre meu a tota velocitat. Quan el vaig veure i ell em veié a mi, ja era massa tard. Després d'allò no recordo res més. És com si la memòria hagués volgut esborrar els moments més tràgics de la meva existència per fingir que no han ocorregut mai.

Però la realitat és ben diferent. Com a conseqüència d'aquell accident vaig perdre una cama. El primer que vaig pensar al saber-ho va ser que mai més podria córrer com els meus companys. Ara noto que per la falta d'una cama la meva vida ha quedat limitada. No puc córrer, però tampoc he pogut complir el meu gran somni: ser bomber.

Ja tinc trenta anys i ara porto una cama ortopèdica. Hi ha moments en què m'alegro de la meva sort d'estar viu, de tenir una família que m'ajuda i uns records dolços i alegres.

Però altres vegades, sóc massa conscient de tot el que vaig perdre en aquell accident juntament amb la cama. Llavors, la ràbia i la impotència es converteixen en dolor i desil.lusió de veure que tot allò que havies desitjat només eren castells a l'aire i que no podien estar més lluny de la realitat. Penses que una dutxa és la millor manera d'oblidar-te de tot el que et tormenta, però sense adonar-te'n les llàgrimes es barregen amb l'aigua calenta que llisca cos avall. I plores amargament, decebut de veure que tot el que havies estat esperant des de nen s'escorre pel forat de la banyera. I no queda absolutament res.

Ai, quin fred!

Dia rere dia, aixecar-me per anar a l’escola. Nosaltres remugant perquè he d’anar a l’escola i els nens i nenes dels països subdesenvolupats remugant perquè no hi poden anar. Com diu una amiga meva, “és ben bé que volem sempre el que no tenim”. Si un té el cabell llis el vol arrissat, si un té la pell blanca la vol morena, si un té els ulls marrons el vol blaus, si un ..., bé, mai acabaria.

Aixecar-me a les set. Perquè no podem aixecar-nos a les 12 i fer classe des d’internet mitjançant una webcam? O millor sense, ja que així els professors no ens veurien la cara d’adormits que solem fer a les dues primeres hores de llatí.

Miro l’agenda... Oh, no, Matemàtiques! Socors!

Les matemàtiques i jo mai hem estat amigues, ni tan sols quan, anys enrere fèiem allò de sumar 2+3=5 o era 2+3 =6 ? Bé, és igual deixem estar les matemàtiques, ja que són matemàtiques, per no dir la física, la química, que només serveixen per una cosa complicar-te la vida, bé, millor dit “COMPLICAR-TE LA VIDA” amb majúscules.

I després de matemàtiques... dibuix. Ai no! no he acabat la làmina, sempre el mateix. Xerrant, xerrant tota l’estona amb l’Isabel... i això que sempre la senyoreta ens renya perquè xerrem, però..., per poc temps que queda ja no val la pena que ens separin, i això que sempre ens separen. Sempre demanem una última oportunitat i depèn del professor si és simpàtic o si és antipàtic ens la dóna. Però es clar, el nostre problema és que sempre ens hem de dir alguna cosa, perquè quan dues persones són tan amigues com nosaltres, mai s’acaben les converses tan de l’escola com d’altres temes: “que si aquest noi”, “que si el treball de” “que si l’examen de”, “que si la roba que porta fulanita”, “o la que porta menganita” o bé, 1000000 de coses, per no dir: “Has fet els deures de...?  Déixame’ls Please, es que no he tingut temps de fer-los...”

I després pati. Ja era hora que hi hagués una estona de descans, perquè d’hora no n’hi ha res. Entre que baixem que els professors acaben la classe (que ja són les onze i cinc quan hem agafat l’esmorzar i hem començat a baixar) i quan toca la campana que són dos quarts menys cinc, no tenim ni 20 minutets de pati, i en diuen “l’hora”, com si tinguéssim una hora. Quina gràcia!

L’hora del pati és genial. Amb la Júlia, la Laia, la Sara, l’Aroa l’Isabel, i naturalment jo, és la BOMBA.

Solem inventar-nos històries d’amors que, potser algun dia publicarem, encara que és per diversió. En tenim una que vam començar l’any 2000 que de tan en tan encara matitzem, tot per culpa de l'obrer, un personatge misteriós, que com ja diem, és un paleta i sempre el miràvem per la finestreta petita que hi ha a la porta de la nostra classe.

Després del pati... Castella!

Ai, el dossier! Sembla mentida, però mai m’enrecordo de fer-lo, a més, és tan avorrit fer el dossier. Algun dia se m’escapa una  mentida blanca  i dic “me l’he deixat a casa” o si més no, me’l copio de l’Isabel que sol fer-lo sempre.

Ens solem deixar totes les coses, llàstima que estem una a una banda de classe i l’altre a l’altra, perquè sinó ens passaríem les respostes dels exàmens i tot.

Després a dinar. Amb la gana que m’entra per culpa d’anar al col·legi, un plat de pasta italiana o un fast food va genial. Però es clar, quan hi ha verdura... m’entren ganes de llençar-la per la finestra, però per respecte a la mama me la menjo i només dic: “ECS VERDURA!”

A la tarda... tecnologia. Sort que anem a l’aula i no toca a la classe, perquè quan hi ha matemàtiques... me cansen, encara que no són tan difícils com “mates, física o química” estem fent un telègraf que és molt xulo.  Quan l’Isabel el tingui acabat soterrarem un cable i ens enviarem missatges a la classe, però no ho dieu als profes eh?

I després educació física. Una altra assignatura horrible. Que si plinton, potro, tumbling, course navette, flexions, abdominals, córrer 20 minuts... algun dia em moriré. Sort que l’Isabel m’anima, m’ajuda i, encara que sigui una classe de mates, o més ben dit, una de física o  química o era socials? Bé, és igual, amb ella m’ho passo bé a qualsevol assignatura per horrible que sigui!