Poemes dels guanyadors

Hi ha animals grans,
Petits i estranys.

Tots els humans
som germans!
Hem de tenir cura
De la natura.

NO contaminar
I als amics ajudar.

Arnau Molas Sagué, 1r.A EP

Els nens sobre les roques
busquen crancs i petxines.

A l’estiu sempre fa calor
i el mar sempre fa
la mateixa olor.

Oriol Teixidor Vilanova, 1r.B EP

Al voltant de la meva casa
veig arbres molt vius.

Veig ocellets cantant,
orenetes que estan tornant
I arbres que s’estan mudant.

Veig animals jugant
i em fan venir ganes de jugar.

M’agrada molt la natura
perquè mai S’atura.

Les muntanyes tan altes
que no puc ni pujar
però m’agrada tant
que no puc para de mirar.

Laura Almansa Ball-llosera, 2n.A EP

A la primavera, arriben les orenetes,
A l’estiu, els ocells fan piu-piu.
A la tardor, se’n va la flor.
A l’hivern, ai! Quin fred!

Primavera, estiu, tardor, hivern!

Les estacions han passat
I l’any S’ha acabat.

Claudia Cebrian Mozos, 2n.B EP

CICLE MITJÀ

Sant Jordi s’ha assabentat
que la princesa han reptat.

Sant Jordi ha anat corrent
tant de pressa com el vent.

Sant Jordi hi ha arribat
i el drac ha matat.

De la sang del drac ha sortit
un bonic roser florit.

Sant Jordi s’ha enamorat
i amb la princesa s’ha casat.

Alba Cordonet Ramos, 3r. A EP

El meu país és Catalunya
Catalunya té quatre ciutats,
Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona
i totes quatre jo he visitat.

Jo visc a Girona
Girona és la meva ciutat.
Molt bonica és Girona,
molt bonica és la meva ciutat.

Girona és força gran
però no és tant gran
com ho és Barcelona,
perquè Barcelona és gegant.

Els carrer de Girona,
haurien d’estar més nets
perquè estan plens de brutícia
i això queda molt lleig.

No vull que parlem
del que no va bé,
perquè per Sant Jordi,
cal estar content.

Contents. Hem d’estar contents,
contents per Sant Jordi,
contents , hem d’estar contents,
contents, quan bufa el vent.

Quan surti al carrer
hi ha d’haver alegria,
alegria per tot arreu,
alegria cada dia.

Júlia Ferrer Gil, 3r.B EP

A la primavera les flors neixen,
I cada dia creixen.
Obren els seus pètals,
ja senten la calor i
cada dia se senten una miqueta millor.
La primavera és formosa,
perquè floreixen les mimoses,
les tulipes i les roses

Anna Soler Renart, 4t.A EP

La Verge Maria
a tothom estima,
doncs és la Reina de tot el món
i mare de Nostre Senyor.

Plena de Gràcia i virtuts
Nostra Senyora ens dóna ajut,
és la bona Mare,
que es preocupa per a tots nosaltres.

Cap noia ens estima més,
Ella ens parla dolçament,
tan brillant com el Sol,
ens diu paraules de consol.

Maria Busquets Frigola, 4t.B EP

CICLE SUPERIOR

Jo tinc una germana gran
que a vegades em fa enfadar,
però l’estimo i l’estimaré i mai l’oblidaré

Cada matí la veig llevar,
esmorzar i marxar a treballar.
“Bon dia” li dic,
i li faig un petó e bon matí.

Quan necessito ajuda,
Ella me la dóna.
Quan estic avorrida,
em fa passar una bona estona.

La meva germana sempre estarà amb mi,
encara que ens enfadem i ens molestem,
perquè jo sé que mai ens oblidarem.

Marta Torres Balcells, 6èA, EP

Girona és preciosa,
pel parc de la Devesa camino
i la catedral jo miro.

A les sis de la matinada
la ciutat desperta i
comença el moviment,
plou intensament,
els rius baixen cabalosos
i mentre tant somnio.

La gent caminant,
el tren circulant i
els avions volant
pel cel estrellat,
iquan desperto,
el meu somni
té un significat especial,
Girona és brillant.

Edgar López Delgado, 6èB, EP

Tinc un Déu que m’estima,
quan estic sola em busca companyia.
quan estic adormida,
amb cara d’alegria em mira.

Sé que està aquí present,
amb el rostre somrient.
Sempre està un xic amagat,
però sé que és al meu costat.

És el meu millor amic,
divertit i eixerit.
Està al meu costat,
dins del meu cor amagat.

Una llum m’il•lumina,
im’alegra el dia.
Sé que ell és allà
perquè m’ha vingut a salvar.

És el meu company,
perquè ell té l’afany.
M’ha vingut a salvar,
i de la mort alliberar.

Judit Auguet Lara, 5èA, EP

Vull escampar un pensament, busco algú que em pugui ajudar, he pensat en el vent perquè és ràpid i es fica per qualsevol forat. Suau vent, emporta’t el meu pensament. Que al món S’acabin les guerres, que la pau S’escampi. Que els infants puguin somriure, que desaparegui la fam.

Senyor vent, comença a tocar el xiulet que amb la teva boca grossa aviat arribarà. Navega vent, bufa fluix, no siguis “bufarut”, no empipis ningú. El pensament va darrere. El vent li ensenya el camí i de tant en tant li fa pessigolles. Bufa, bufa, el pensament S’allunya.

Potser algun dia algú el trobarà. M’agradaria que volés per tot el món, que arribi a totes les persones, que es pugui entendre en qualsevol llengua.

Escales muntanyes, travesses el mar, fas molta via, corrent amunt i avall.

Qui sap!!!

Potser algun dia el meu pensament serà el de totes les persones del món.

E.S.O

PRIMER CICLE

Quan el sol descansa
i la nit es va eixamplant,
ella dóna una passa
i la foscor va il•luminant.

De blanc va vestida
la dama de la nit,
i quan el dia arriba
de nou emprèn la fugida.

I es queda adormida
envoltada d’estels.
En el seu bressol somia
que de nit es torna a fer.

A ella li diem
que no importa lo forma o el color,
perquè d’ella aprenem
a treure llum de la foscor.

Cristina González Moyano, 2n.A - ESO

Aquest estiu de Girona vaig marxar
i en terres estrangeres em van preguntar:
“Tu, del teu país, què ens pots explicar?”
D’una tirada, les paraules se ‘anaven escapant.

“El país?
Hi ha muntanyes i valls,
hi ha rius i llacs,
i ha esglésies i també catedrals.

Els colors?
Blau de mar, verd de camps,
marró de terra i blanc de llum,
llum de la Mediterrània.”

“I què més? – em van demanar,
“hi ha gent que es fa a la mar,
hi ha gent que treballa a la terra,
hi ha gent que els seus somnis aquí ve a buscar”.

Aquells forasters van somriure i tot m’ho van clarificar:
“A tu, el que et passa és que estàs enamorat!
I llavors me’n vaig adonar...
Sí que ho estic, d’enamorat!
Sóc català i a la meva terra més no puc estimar.

Edgar Jamalizadeh Corominas, 2n. C - ESO

Jesús desitja que tots siguem germans
I estimem tot el que en envolta:
arbres, animals, persones grans i infants.

Ell ha creat la natura
perquè gaudim d’ella
i confia en nosaltres per a què en tinguem cura.

Hem de treballar per un món millor
sense guerres, odi ni violència;
hem d’aconseguir allunyar la tristor.

Jesús vol felicitat per a tots els homes i dones,
però nosaltres ens hem d’esforçar a viure feliços
i crear una terra d’igualtat entre persones.

Hem de donar gràcies pel menjar que tenim,
perquè hi ha gent que es mor de gana
hem de compartir tot allò que posseïm.

Jesús vol que perdonem;
i que no només als amics,
sinó que també als enemics, ajudem.

Quan una persona estigui trista,
demostrar-li el nostre gran amor
perquè senti que també ella té valor.

Per això, si tots fem el que Jesús ens ha demanat
segur que viurem molt millor
dins d’un món de pau i felicitat.

Núria Roura Puigdevall, 2n. A - ESO

No sé com és que vaig començar a escriure aquesta carta, no sé com és que em vaig decidir. Suposo que ho vaig fer per alliberar- me, per deslliurar-me d'aquest pes. La veritat no sé...

Ara que m' adono que potser no tomaré, que no la tomaré a veure me'n penedeixo. Jo vaig néixer a Girona, la ciutat dels tres rius, com la meva àvia deia, quan jo era petit, quan jo encara tenia la consciència tranquil•la, abans de convertir-me en un monstre. Vaig créixer molt content, sempre al bon recau dels meus estimats pares, no sé com vaig poder acabar sent així, al menys no amb ells. Vaig anar a una petita escola del nord de la ciutat, fins que vaig començar la universitat. Potser va ser aquí on s' esdevé el meu canvi? No ho sé, potser.

Vaig escollir una carrera, encara que no la vaig ni acabar, més ben dit, em passava hores i hores amb els meus amics, si és que ara els puc dir així. Amb prou feines anava a les classes, estranya era la vegada que se m' acudia passar-m'hi, fins que vaig decidir deixar-la. Vaig començar a treballar, ja que els meus somnis anteriors havien desaparegut. i va ser allà on la vaig conèixer, d' on va venir un raig d'esperança. Al cap d'uns mesos ja era meva, ja era la meva deessa, la meva musa, la meva reina, j a era meva. I tant me l' estimava que vaig aconseguir que no tomés a treballar, que es quedés a casa, per el que jo creia que era viure com una reina. Al final ja no sortia, no la deixava, no podia deixar que me la prenguessin. No, no podia. No veia ni les seves amigues, ni els veïns, ni la seva pròpia família. Un dia vaig tomar de treballar, quan la vaig veure allà ben recta amb els peus per sobre el terra, i movent-se pel corrent. Ara no sabia que fer, el meu ocell havia pres el vol se' n havia anat per sempre. Ara ho comprenc tot, les meves ganes de tenir-la per mi van acabar per no ser de ningú. Quan penso que me l'estimava tant i, tant poc, me'n penedeixo tant. No pot ser així, ella va patir per els meus pecats i jo vull ser amb ella, vull tomar a estar amb ella.

Ara acabo aquesta carta però estic content perquè la tomaré a veure. Ara vinc estimada. Ara vinc.

SEGON CICLE

Un gran mar de llàgrimes
causa el teu record en mi,
un pensament profund
i silenciós a la vegada,
i a través d’una fotografia,
em contemples amb una trista mirada
com si ja m’avisessis de la teva fi.

Jo creia que series immortal
perquè no podia imaginar
com podria sobreviure el dia a dia
sense poder-te escoltar,
ni observar en aquells ulls tan clars
el pas d’una llarga i dura vida.

I amb la teva tina veu
m’explicaves tot el que era convenient,
i encara ara confusa crec
que m’ho xiuxiueges a cau d’orella,
com que conta una història d’amagat,
com qui vol que una persona duri tota l’eternitat;
i en aquest precís i curt instant
giro el cap amb força precipitadament,
buscant-te en el racó més concret
cercant una absència que mai no tornarà...

Helena Puig Ferrer, 3r. B - ESO

Guerra freda entre ànimes
que podreix el cor humà,
llàgrima negra que taca
la llum blanca de la Pau.

Vida miserable que lluita
cap a una eterna soledat,
tinta que rellisca per la galta,
dia tètric que s’acaba.

Bassal de foscor sense final
aigües espesses de pluja àcida,
cos intoxicat on crema la tristesa
infectant lentament l’aire.

Profunda fossa marina
penetres a la fredor de la nit,
sinistre silenci que regna
envaint la puresa estel•lar.

Es regaran algun dia de felicitat
Guerra freda entre ànimes
les terres mortes del nostre món?
que podreix el nostre cor.

Míriam Fernández Delgado, 3r. B - ESO

La llum de l’espelma que tinc al cantó il•lumina amb una vibració daurada tota l’habitació. Asseguda davant la meva taula de fusta de roure començo a escriure una carta adreçada a qui la trobi, ja que no tinc a ningú. A fora, bufa un vent suau que fa moure les poques fulles que queden als arbres i, de tant en tant, n’arranca alguna, com si anés lentament estirant l’últim fil de vida que els hi queda a les branques nues. Entre aquella brisa, hi ha escampades unes quantes gotes d’aigua, que ballant i fent rínxols moren al terra humit. La nit comença a fer-se present. Enmig de la pluja, tan sols sobreviu la tènue llum que prové de la meva espelma, lluitant perquè no l’engoleixi la foscor. La finestra està glaçada i a l’habitació es marquen cada vegada més intensament unes ombres porugues. Torno a mirar les línies tatuades sobre el full blanc. Mentre desplaço la ploma sobre aquella superfície de neu, la tinta s’hi va absorbint fins arribar a les seves entranyes. Una petita llàgrima recorre la meva galta fins arribar a la barbeta, de d’on cau a sobre d’una d’aquelles taques negres que formen una lletra. Les darreres paraules de la meva vida queden impreses allà per sempre. Les meves últimes línies que acaben amb un esbufec de tristor. Deixo la ploma al costat del paper que em delata. Agafo un paquet sense estrenar, l’obro i trec un sobre de dins. Doblego el foli a poc a poc i l’introdueixo. Passo la llengua lentament per la part de l’enganxament, i després tanco el sobre. El deixo al centre de la taula. Durant uns minuts perdo la mirada al sostre resseguint amb els ulls cadascuna d’aquelles petites esquerdes que ara aparenten més profundes a causa de la poca llum que desprèn l’espelma. Giro la cadira amb delicadesa, mentre va grinyolant amb un llarg crit de dolor, i veig el teu cos estès a terra. Observo la teva perfecta harmonia, la posició dels braços, de les cames. L’expressió del rostre... tot allò que ara ja no puc tenir ni gaudir. No podries haver-me estimat tan sols a mi?
Se’m van filtrant els records a dins del cap, que ara em resulten llunyans. Però mentre més hi penso, cada vegada se’m fan més presents i palpables. Us vaig veure sortir els dos d’un restaurant romàntic, d’aquells que només em portaves a mi per nostre aniversari. Anàveu agafats del braç, com una parella feliç acabada de sortir d’una lluna de mel. La ràbia se’m menjava el cos. A aquella dona la consideraves millor que jo? La preferies a ella abans que a mi? Jo no era suficient bona per a tu? No podia ser. La vaig mirar de dalt a baix. Sí, la que tenies al cantó em substituïa. No ho aguantava. Així que la vaig matar. Va ser una mort dura, lenta, cruel; gaudint en cada moment del seu rostre escardat de dolor. Pel meu cos, en aquell moment, bombejava una sang infectada i contaminada de maldat. Un líquid roig i viscós que m’inundava les venes i en podria tota per dins.
Uns dies després, estàvem els dos asseguts a taula, sopant tranquil•lament. Havia arribat l’hora de confessar-te el que havia fet. No sabia per on començar, així que, després de donar-li mil voltes, t’ho vaig deixar anar de cop. Et vas enrabiar molt i molt. No ho entenia, per què t’enfadaves? Sabies que era el millor per als dos, i no ho volies reconèixer. T’havia fet un favor matant-la. Paranoica, boja... em vas dir tot el que et va passar pel cap aquell moment. Altra vegada aquella sensació, la mateixa que vaig tenir en veure-la. Calla! –t’anava repetint. Però tu no paraves i seguies cridant. T’havies tornat boig! Vaig anar cap a la cuina a agafar un ganivet i te’l vaig clavar. A poc anaves callant. Les paraules et sortien entretallades i un rajolí de sang començava a insinuar-se’t per la boca. T’havies passat i ara estaves igual que ella: mort. Vas anar caient lentament. Poc després, el teu cos restava estirat a terra. Cap moviment, una quietud i un silenci sepulcral. Tot havia passat i, en canvi, era com en un somni feixuc que mai s’acabava. Una taca de sang anava creixent al teu voltant, i s’estenia per moments. Aquell color vermell s’anava introduint en els meus ulls, en aquell moment més calmats i que encara no sabien ben bé com reaccionar davant d’allò que veien.
Torno a la realitat tan cruel que se’m ve a sobre. Busco i repasso tots els cantons de l’habitació amb la mirada fins trobar un centelleig color de plata: el ganivet a terra encara tacat de roig. M’aixeco de la cadira i, per un segon, el món fa un gir al voltant del meu cap. Em recolzo a la taula per no caure. Tanco els ulls esperant que allò no sigui real, però quan els torno a obrir tot segueix al seu lloc i com abans de tancar-los. No desapareix res per art de màgia, per molt que les meves fantasies volguessin fer-me creure el contrari. El teu cos, fins i tot, sembla encara més tètric. M’acosto al ganivet i l’agafo ajupint-me dèbilment. Les cames em pesen. Ara el tinc fermament agafat a la mà dreta i amb la mirada posada a sobre teu, me’l clavo en un cop sec i ràpid, mentre del meu ull hi rellisca una llàgrima de sang. Per què la vida ha estat tan dura amb mi? He arrancat la vida a dues persones, i ara és la meva la que se m’escapa entre les mans sense poder fer-hi res. M’acosto a tu, i la meva roba es va tenyint d’un vermell llampant que s’escampa per la tela blanca. M’estiro al teu costat. Fins i tot, ara considero que la teva bellesa és divina. Et passo la mà per sobre i t’abraço amb la dolcesa de sempre, mentre una foscor em va cobrint els ulls, el cervell, i s’estén per les meves entranyes. Els nostres cossos sense vida eternament lligats per la unió de sang. A partir d’ara estarem junts per sempre.

Primaria

Cicle inicial

CICLE MITJÀ

CICLE SUPERIOR

E.S.O

PRIMER CICLE

SEGON CICLE