“Oh no! Les torrades s’estan cremant. Uf! Com crema el cafè i on són les galetes de xocolata?”

Un dia més l’Iris arribava tard a la feina, això de ser periodista li portava massa feina i encara no hi havia agafat el fil.

De sobte va sonar el telèfon va deixar la tassa a corre cuita sobre la taula i es va dirigir cap a la sala d’estar. El va despenjar i va dir:

Hola bon dia, qui és ? 
Es va esperar uns segons amb l’auricular enganxat a l’orella i va tornar a dir:

-Hola que hi ha algú? 
-Tut, tut, tuuuuut... 
Qui devia ser a aquestes hores del matí? Resulta que s’havia tallat però l’Iris no hi va donar importància i va córrer cap a la cuina on es va empassar el cafè d’un glop cremant-li la gola, sense les seves galetes preferides, I va llençar les  torrades cremades directes a la boca del seu gos. Ho va deixar tot tal com estava, es va posar l’abric, va agafar la maleta i va sortir de casa sense tancar la porta.

Quan va arribar a la feina, a l’últim esglaó per entrar a l’oficina el mòbil li va començar a sonar, era en Tom! “Alguna cosa bona que em passa avui!” va pensar l’Iris.

-Hola Tom! Arribo tard a la feina. 
-Ah, doncs si vols et truco més tard. 
-No, no... si és per tu, no vindrà de cinc minuts més. 
-D’acord. Doncs et volia dir que si aquest vespre vols quedar amb mi per sopar o si vols anem a passejar per la muralla o per la rambla... 
-I tant que si! Vull dir no... avui no puc m’haig de quedar fins a les onze del vespre a la feina per tots els dies que he arribat tard. 
-Mare meva, no canviaràs mai... 
-Ja ho sé...- va fer avergonyida l’Iris. 
-I com ho tens per demà? 
-Perfecte, no tinc res a fer. A quina hora? 
-Mira, si et va bé demà a les nou a la plaça del Mercadal? 
-D’acord, t’esperaré allà. I sigues puntual! 
-Escolta maca, això t’ho hauria de dir jo, no? 
La conversa es va acabar amb un somriure mútuament.

L’Iris va tancar el mòbil i se’l va guardar a la butxaca esquerra de l’abric, no es va poder retenir de fer un si de triomfadora.

Va entrar a la feina i, com ja era d’imaginar, la directora va començar a escridassar-la de mala manera, però avui les cares dels companys eren diferents, tots estaven molt sorpresos de veure l’Iris sense la seva cara imitadora de culpabilitat i disculpa i amb un somriure d’orella a orella. 


A dos quarts de dotze, quan per fi va arribar de nou a casa seva, es va preparar una pizza  que tenia al congelador i es va estirar al sofà amb el seu gosset. Va arribar just per poder veure el programa tan famós “cantem per riure” i estava decidida a no adormir-se, com es de costum, per no perdre’s ni un detall però just en aquell moment va sonar de nou el telèfon i es va haver d’aixecar.

Hola, qui ets? – va dir l’Iris amb una veu tremolosa perquè no s’imaginava qui podia trucar a aquelles hores. 
I des de l’altre costat una veu rovellada i esgarrifosa va respondre.

-Ets l’Iris? 
-Si, i tu? 
-Matar... 
-Perdona, com has dit que et dius? 
-Demà...nou...matar...Mercadal...a tu... 
L’Iris no entenia res del que deia aquella persona desconeguda, només va sentir unes paraules com: demà, nou, matar, Mercadal i a tu. La noia va repetir les paraules una altra vegada. La pell se li va glaçar, la sang no li circulava i el cor no li bategava. No podia ser. I per què? Una vegada a la vida que en Tom li feia cas i que l’havia convidada ara va i aquest sonat que ella no coneixia li deia que la volia matar. Què havia de fer ara? El que no podia fer era anul•lar la cita i encara menys explicar-li això a en Tom. Per qui la prendria?

Aquella nit no va aclucar els ulls en tota l’estona, s’agafava el més fort possible a en Titu, no el deixava anar per a res. Se sentia dins d’una bombolla d’on no en podria sortir mai. 


L’endemà va arribar per primera vegada, des de que havia començat la feina, aviat. Va rebre felicitacions de diverses persones però tampoc les va sentir, anava com un esperit guiat pel vent. 

Era dissabte a la tarda i va rebre un missatge d’en Tom per confirmar la cita i ella li va dir que si, que ja ho tenia tot preparat però en realitat no tenia res a punt ja que al matí va haver de marxar de la fina del mal de cap que tenia i s’havia dormit tot el migdia.

Per una part estava contentíssima perquè per fi havia aconseguit l’amor que sempre havia somiat, però si això havia de significar deixar-hi la vida... Va estar rumiant i va arribar a la conclusió que s’amagaria darrere d’uns matolls i fins que no arribés en Tom no sortiria. Va pensar que havia tingut una idea genial i per primera vegada, des de la trucada del dia anterior, es va sentir alguna cosa més que ànima volant.

Es va arreglar com va poder amb molts dubtes al cap. Es va dutxar i, en acabar, es va posar el vestit vermell dels dies festius i les sabates de taló. Va agafar l’abric de pell i el bolso i aquesta vegada si que va tancar la porta amb clau. Va seguir pas per pas l’estratègia que havia estat pensant durant tot el dia fins arribar als matolls on es va amagar. Les cames li fallaven, li feien figa, i el cap li rodava. No sabia si el que feia era correcte però es va limitar a tranquil•litzar-se. Per quin  motiu algú l’havia de matar? Això era impossible però, per altra banda, avui dia hi ha gent que no sap el que fa... Però qui arribaria primer dels dos, en Tom o l’altre? Amb això ni hi havia pensat.

Va sentir la catedral que tocava un quart de vuit. Si que tardava no en Tom? No es pensava pas que fos tan impuntual. 


Aquesta vegada si, l’Iris es veia morta quan va notar una mà freda que li tapava la boca amb molta força que no podia cridar. L’Iris va suposar que era un noi per les mans que tenia. El cap li rodava cada vegada més. El noi la va fer girar, no li podia reconèixer la cara perquè duia una caputxa que li arribava fins a sota el nas.

I si la matava i quan en Tom vingués la veuria morta? I si la gent es pensava que l’assassí era en Tom?

Un silenci esfereïdor regnava per tota la plaça, per què ningú no passava per allí en aquest moment? I on s’havia ficat en Tom?

El noi va treure-li la mà de la boca fent-li un signe perquè no cridés. I li va dir:

-Des d’ara fins que el sol s’apagui, fins que les estrelles desapareguin, fins que la lluna brilli de dia, fins que no quedi aigua al mar, fins que el vent s’emporti totes les fulles dels arbres, tota la pols del camí... 
El noi es va treure la caputxa, va besar el llavis de l’Iris tot dient-li:

-Estaràs morta d’amor per mi. 
-La veritat és que en Tom era perfecte, però aquest ensurt no li perdonaria mai. 


Per tu