Hi havia una vegada una nena petita que es va perdre pel bosc. Es deia Clara.

La Clara era una nena molt entremaliada i mai feia cas als seus pares.

Aquell dia la Clara feia quatre anys i va anar, junt amb la seva família, a celebrar-ho. Hi anaven els seus pares, avis, oncles, cosins...; i fins i tot el seu amic Pontxi, el seu gos. Era un xiuaua de color marró i negre, era un gos molt petit, molt juganer i molt divertit, era un gos petit com la Clara.

Anaven a fer un picnic; portaven taules, cadires i molt de menjar. Però el que no podia faltar de cap manera era ..., era... el pastís d’aniversari.

La família estava contenta perquè la Clara ja feia quatre anys i com que era la més petita...

Mentre els grans preparaven el dinar els nens jugaven. Quan els varen cridar per anar a menjar es van adonar que la Clara ja no hi era; van pensar que s’havia amagat però al cap d’una estona com que no apareixia es van començar a amoïnar.

On era el Pontxi? També havia desaparegut.

Mentrestant, lluny del prat la Clara i en Pontxi passejaven distretament. Allà hi havia arbres molt grossos; hi havia flors de molts colors, olors diferents. Els ocells cantaven contents. Estava molt sorpresa perquè mai s’havia endinsat al bosc.

I caminant, caminant la Clara es va entrebancar i va caure a terra. Va començar a plorar i plorar, i un ós molt gran i pelut se li va apropar i li preguntà: “Què et passa petita?”. I la Clara només feia que plorar i plorar, i li va venir al cap que li deien els seus pares sempre: “No t’allunyis mai de nosaltres!”.

En Pontxi en veure l’ós tan gros va fugir espantat cap al parat a buscar la família. Tots, quan el van veure, es van quedar sorpresos en comprovar perquè volia que el seguissin. I ells van córrer darrera seu, endinsant-se al bosc. Allà van veure un ós que portava a la Clara a coll, i se l’enduia. No s’ho podien creure. Es van espantar molt. Van trucar al guarda forestal, que va anar ràpidament allà on els tenia localitzats.

El guarda els va tranquil·litzar dient-los que aquell ós no li faria res a la nena perquè era molt simpàtic. 

Quan l’ós va sentir l’enrenou va sortir a donar la nena a la seva família. La Clara li va fer un petó. 

Per fi l’aventura s’havia acabat. Allò sí que era un aniversari que ningú havia tingut mai, era un aniversari diferent.

Llavors la Clara es va despertar; tot allò havia estat un somni! Però, per si de cas, sempre faria cas als seus pares.