|
No sabem què dir exactament. No sabem si ens recordarem de dir-vos tot el que sentim: que us estimem, per exemple. Ni tampoc si us ho direm prou vegades... Tampoc no ht si som els únics que ens sentim així. Que tenim por d'oblidar-vos, d'oblidar la nostra història aquí, la història que ens uneix. Però el cert és que encara no sabem què farem sense vosaltres... Alguns de nosaltres ja hi hem passat per això, d'haver-nos de separar d'alguna colla d'amics. I mai no ens vàrem imaginar que n'acabaríem coneixent molts d'altres. L'escola i els companys ens van obrir una porta aquí, ens van allargar la mà. Tots plegats hem fet que els dies foscos fossin més clars. Ens hem escoltat els uns als altres, ens hem ajudat, ens hem preocupat d'ajudar-nos quan ho hem necessitat. Ens hem estimat... A canvi, nosaltres, els alumnes de 4t d'ESO, ho volem deixar dit en una diada tan important com la d'avui. Potser és un text confús. Costa explicar sentiments així. El que intentem dir és que ens estimem, estimem els companys i estimem l'escola. Aquestes parets guardaran per sempre l'eco de les nostres paraules, de les paraules que ara pronunciem i dels records els quals mai no oblidarem. No hi haurà ningú com nosaltres! No hi haurà persones més unides, ni tampoc una amistat més gran. Una amistat que només es perdrà quan deixem de sentir-la en l'ànima. Va ser durant el crèdit de síntesi, entre abraçades i plors, quan ens en vam adonar, quan en vam ser conscients que ja arribava el final. Perquè ha arribat el moment. Perquè ara ve el gran canvi., la gran decisió. Hem de començar una nova etapa en la nostra vida. A vegades, us mirem en silenci, mentre parleu, mentre rieu, mentre discutiu. Ens fixem en els vostres gestos, en les vostres cares, escoltem les paraules d'uns i altres, les veus que ens són conegudes... I sabem que ens enyorarem, que ens trobarem a faltar des del dia que posem un peu fora d'aquesta escola. Desitgem que tots plegats puguem complir els vostres somnis i que aconseguiu els vostres objectius, només per ser les meravelloses persones que sou. |
Volem que la resta dels que sou aquí recordeu les nostres paraules, que no us doneu mai per vençuts i que no oblideu que només fallem quan deixem d'intentar complir un somni. Els somnis es poden fer realitat! Continueu perseguint-los! Volem que sapigueu que el millor que hem fet en la nostra vida és conèixer unes persones tan bones com vosaltres. Nens i nenes que s'han convertit en nois i noies genials, i de ben segur que seran homes fantàstics i dones meravelloses. Pensem en tot això i intentem imaginar-nos com sereu, què fareu, on estareu... I és en aquests moments que, malgrat la nostra nostàlgia, sentim quelcom semblant a la felicitat que es filtra en el nostre cor. Perquè el futur ens somriu. Nosaltres somriurem de nou. Esperem també somriure quan ens tornem a veure. Perquè ens retrobarem. Segur que ens retrobarem. Aquest discurs no podria finalitzar si no féssim menció de les persones que sempre han estat al nostre costat, els professors que al llarg dels anys ens han dedicat la seva atenció, mostrant-nos com és la realitat que ens envolta i preparant-nos pel futur que aviat coneixerem. Tots nosaltres hem crescut, encara que sigui per un curt termini de temps, sota els passos del fundador de l'escola de la que ara ens acomiadem, gràcies al qual mai podriem haver viscut les nombroses experiències que sempre recordarem. Fins llavors, fins sempre... |