Diuen que tot arriba i sembla que a mi, per bé o per mal, m'ha arribat el final d'una etapa... però és el començament d'una altra!

És allò de que “vols i dols”, és un compendi de sentiments: em sento trista, il·lusionada, enyorada, animada a fer altres coses, desanimada perquè deixo el contacte directe amb els infants però, en definitiva, molt contenta d'haver dedicat la major part de la meva vida a ser mestra. Tot sovint encara em trobo pensant en coses per fer a la classe, i també penso que en podria haver fet més. Potser és deformació professional, però no em sap gens de greu.

Sempre he considerat que hi ha una cosa més important que transmetre coneixements: fer que els nens vagin contents a l'escola, que tinguin il·lusió per aprendre i per relacionar-se, que tinguin criteri i que creixin, tant intel·lectualment com emocionalment, és a dir: que tinguin una base per ser feliços. Si sabés que he contribuït a que algun nen assoleixi aquests objectius, jo també seria feliç.

Em considero una persona privilegiada; he pogut fer la feina que m'agradava, una feina molt gratificant on, sent aparentment l'ensenyant, resulta que finalment també ets l'ensenyat. No són tan sols paraules, és molt sincerament que dic que he après molt de tots vosaltres: de tots els nens i de tots els companys.

Moltes vegades m'heu ensenyat vosaltres a mi. M'ho he passat bé, he rigut, he disfrutat, fins i tot en ocasions, i sense ser-ne conscients, m'heu distret de les meves cabòries traient-ne importància i fent que tornés a casa cansada, però renovada. També és cert que ens hem enrabiat, enfadat, disgustat, però tot forma part de la nostra història; s'aprèn tant dels moments dolents com dels bons.