Voleu llegir el conte de la Laia? Us avisem que fa una mica de por...
Una vegada, al cementiri de Riells, hi havia enterrant un home que feia poc que s’havia mort. L’endemà, dos nenes d’aquell poble, la Sílvia i l’Ariadna, estaven mortes de por perquè el que cuidava el cementiri els hi va explicar una història que feia així:
Fa molts anys en un cementiri van fer un trasllat de cadàvers però només van traslladar les làpides, no van traslladar als morts. Passats ’uns anys van construir una casa en aquells terrenys i ara deien que el cementiri estava sota d’alguna de les cases del carrer alzina, un carrer de la nova urbanització .
La Sílvia va dir tota espantada :
Això és mentida no poden fer una cosa així .
Sí , sí que poden – va dir l’Ariadna - recordo que quan era petita la meva àvia em va explicar que feia molts anys, en un cementiri feien un trasllat, però no em va explicar que hi van construir una casa a sobre...
Hem d’esbrinar on era aquest cementiri – va dir la Sílvia.
Sí – va dir l’Ariadna .
Així que van anar a esbrinar-ho sense pensar-s’ho gaire i sense comptar que passarien una mica de por amb tot plegat.
El dia següent van anar a buscar a la Laia i la Clara, elles no sabien res d’això, i, l’Ariadna i la Sílvia, els hi van explicar el que havien descobert. Totes quatre van estar d’acord en anar a esbrinar on hi havia aquelles cases.
Van anar a l’arxiu municipal per mirar mapes de fa cent anys i, després d’una bona estona, van trobar on estava situat l’antic cementiri.
De sobte, una d’ells va dir:
....mireu! mireu! He trobat on estava situat el cementiri abans! Estava situat al carrer alzina, com va dir el que cuida el cementiri!
Així no ens va enganyar? – Va dir la Clara.
Ei, mireu! He trobat a quina casa està el cementiri ! – va dir la Laia .
Aaaaah - va cridar esgarrifada la Clara - està situat a sota de la meva casa! No pot ser!
De cop i volta les quatre noies es van quedar mudes, fins que la Clara va continuar dient:
Ja deia jo que sentia sorolls a la nit... Quina por!
Les quatre es van dedicar a fer forats al jardí de casa la Clara a veure si hi trobaven alguna cosa.
Aaaai quin fàstic!
Quina por!
Ecs!! – Anaven exclamant les noies.
Qué passa? – va dir la Clara tota decidida .
Hi....hi....hi....hi ha un esquelet! – va respondre l’Ariadna morta de por
I no hi ha un taüt ? – va preguntar la Sílvia.
No... – va respondre l’Ariadna.
Doncs seguim buscant ! – va dir la Laia.
I seguien fent forats fins que...
Mireu he trobat un taüt – va dir la Laia.
Jo també – va dir la Clara.
Sí jo també – va dir la Sílvia
- Doncs ja sabem on es de veritat el cementiri - van dir totes.
Des de llavors van trobar un lloc idòni per anar a celebrar les festes de por que tant els hi agradaven i la Clara es va haver d’acostumar a conviure amb sorollets estranys i misterioros.
Ei Clara si vols ens podem quedar a dormir durant un quant temps perquè no tinguis por – van dir les tres.
Sí , gràcies noies sou les millors.
Així que van anar a dormir i.....l’endemà: noies? noies?
on sou? – va dir la Clara.
La Clara va cridar a la seva mare – mama ! mama!
Que et passa Clara? que vols? – va dir la seva mare.
On son les meves amigues? va preguntar la Clara.
Les teves amigues? no han vingut les teves amigues –
va dir la mare de la Clara.
Va, vesteix-te que hem d’anar a la hípica! va dir la mare.
Resulta que ho havia somiat.